Els alts funcionaris de l’Estat espanyol han començat la batalla per a esborrar del mapa les caixes d’estalvi catalanes, possiblement un dels trets diferencials més clars i característics de la singularitat catalana a Espanya. El pla de rescat espanyol, el FROB, ha arribat deliberadament tard per a evitar que, en les proves del test d’estrés d’aquest cap de setmana, algunes caixes catalanes hagin suspès l’examen. Han fallat els gestors catalans o bé ha fallat el supervisor financer, en aquest cas el Banc d’Espanya, que és qui en darrer terme té la funció última de pilotar la salut financera de caixes i bancs? En aquest escrit argumento perquè els alts funcionaris espanyols no són neutrals, sinó que són hostils actuant en contra de les caixes catalanes i que són tolerants i còmplices de l’enginyeria financera que fan els dos grans bancs espanyols, especialment el Banc de Santander, que aspira a esdevenir el Reial Madrid dels bancs europeus (ahir una crònica del Financial Times definia la seu madrilenya del Santander com “un estat dins d’un estat”). Serà clau per al futur del país que el proper govern català, vista la inoperància i la passivitat de l’actual, defensi el model català de caixes de la futura ofensiva espanyola contra un model d’eficiència financera específicament català, que havia posat contra les cordes els dos grans bancs espanyols.

No votaria mai un personatge com Montilla, o com Ferran, o com la Chacón. Fan autèntica mandra. Per no dir res de Zapatero i la seua colla d'impresentables.
Si almenys Montilla fos com el seu "avatar" de Polònia...Excel·lent la creació del Sergi Mas. Un personatge així seria votable perquè és més real que la majoria de polítics.

Després de la massiva resposta cívica al carrer protestant contra la sentència dictada pel Tribunal Constitucional en contra de l'Estatut i expressant els anhels independentistes creixents entre el poble de Catalunya, quinze dies més tard les reaccions polítiques continuen essent contraposades.

He llegit al diari que l'Ajuntament de Salou prohibeix anar pel carrer amb biquini o sense samarreta i que sancionarà amb multes d'entre 100 i 300 euros l'incompliment d'aquesta ordenança. Esperava aquesta notícia per no basar el meu raonament contrari a la prohibició del burca en auguris, com han fet els defensors i els legisladors d'aquesta mesura.

De tots és sabut que, des de fa unes quantes setmanes, una colla d'ajuntaments catalans han establert la prohibició d'accedir als espais públics duent burca o niqab, adduint que aquesta mesura alliberarà les dones d'aquest atemptat contra la seva dignitat.

No ens cal ser massa perspicaços per veure que si al nostre país l'independentisme avança i ocupa la centralitat del debat arribarem a la fractura social, com que Catalunya és diferent, es pot donar la paradoxa que sigui la comunitat que vol continuar en l'estatus legal vigent la que comenci a desenvolupar conductes violentes, amenaces, coaccions, i no seria forassenyat dir que si la cosa avences prou es podria donar el cas de la creació d'algun grup paramilitar.

Curiosament es donaria el cas invers, en lo que entenem per grups d'alliberament nacional, en aquest cas es podria donar tot lo contrari.

Les celebracions de la victòria de la selecció espanyola de futbol ens en donen una mostra, crits com ,"Catalunya es España"; "catalanes hijos de puta", "Viva Franco" o "catalufos de mierda, os vamos a matar" eren una costant per algunes ciutats catalanes.

I és que tenen el brou de cultiu prou desenvolupat, no és casualitat que Catalunya hagi estat capdavantera en fracàs escolar, atur, drogoaddicció, marginalitat i desintegració social, l'asfixia econòmica i l'afebliment del teixit productiu, i una immigració descontrolada han estat aspectes cabdals en el desenvolupament d'aquesta xacra social.

La creació d'aquests guetos suburbans i perifèrics, i de zones d'oci on el menyspreu a la cultura del país han estat una constant.

La desgracia la veig en la incapacitat de la societat autòctona i més integrada que durant anys s'ha dedicat a xiular i mirar a una altra banda, i la incapacitat de cercar primer ponts de diàleg amb aquesta comunitat, la qual estaria bé saber quin és el seu model de país, si que en tenen, cosa que dubto.

I d'altra banda la nostra incapacitat per defensar el nostres interessos, i defensar-nos d'aquest perill latent, i no hem refereixo a aspectes de defensa física, que també, sinó a la capacitat de crear unes eines, socials, educatives, econòmiques, empresarials i estructurals de defensa de la nostra comunitat.

Tinc la sensació que el bonrrotllisme ens ha convertit en una societat babau. Per això m'exaspera veure les trifurques internes entre la nostra col·lectivitat més cohesionada.

D'altra banda caldrà actuar amb intel·ligència i no cometre errors, si algú l'ha de cometre que siguin els violents i els feixistes.

I per acabar, tant de bo m'equivoqui en aquesta anàlisi.

Sempre he pensat que la millor manera d'analitzar determinats temes és amb el cap fred i per això encara no havia dit la meva sobre la sentència de l'Estatut...i es pot fer un anàlisi politològic d'una pel·lícula d'aquelles que ja saps el final però et resisteixes a que passi....saps que els protagonistes no acabaran junts i que fins i tot un dels dos acabarà morint...però un es resisteix a pensar-ho...fins que passa...

I quina ha estat aquesta pel·lícula? mitja legislatura, la passada, per fer un Estatut que la majoria de forces del nostre legislatiu va aprovar, una aprovació retallada a España amb el suport de l'Artur Mas, un referèndum que va trencar el Govern de la Generalitat, per l'expulsió als consellers d'Esquerra per part del president Maragall,  un sí que va ser majoritari però amb menor participació de l'esperada....el Partido Popular i el Defensor del Pueblo (español) fent el seu paper de dolents, molt dolents de la pel·lícula....un Tribunal Constitucional de comèdia tràgica que acaba convertint-se en assassí....

Però qui esperava que això passés? doncs era força clar que no quedava cap altre camí: CiU que vol el protagonisme que no té com a oposició i fent quelcom sap fer de sempre: pactar a la baixa.  Un ZP que menteix més que no parla, un PP que vol boicotejar qualsevol cosa provinent de Catalunya i un Tribunal Constitucional que només defensa uns interessos: els del poble espanyol

I amb tot això ens trobem amb una IP que vol arribar a la celebració d'una consulta popular vinculant que permeti modificar la Constitución del Reino de España per permetre la realització d'un referèndum d'autodeterminació...que s'ha aprofitat per part de determinades persones per adquirir un major protagonisme...

Tot plegat amanit per la manifestació més multitudinària per reclamar respecte per Catalunya.

Finalment ens trobem les disputes entre els que són més indepes, els que diuen que ho són més que els altres i els altres que diuen que no ho són però que tampoc ho volen ser i critiquen a qui diu que ho és...

Conclusió: ens trobem davant d'un moment històric, que no ens ha de perdre per disputes (electoralistes!), d'uns i altres, per arribar a la llibertat com a poble es pot optar per molts camins...tots vàlids, segur! però llavors cal que tothom respecti els camins dels altres...el que és evident és que España ha de prendre nota de que això no és una broma, que 1,5 milions de persones al carrer, o si voleu 1,1 milions de la Guàrdia Urbana, no són els quatre gats...i tenen la darrera opció per intentar voler-nos com a poble...i s'ha demostrat que no ens hi volen: el PSOE que, en paraules de ZP, diu que cal respectar-nos com a persones però vetar-nos jurídicament, el PP que directament ens vol submissos...i nosaltres que tenim dues opcions: lluitar per l'objectiu comú o dividir-nos per com no arribar a aquest objectiu....

Encara no ha passat una setmana des de la manifestació independentista del 10-J i la desconnexió entre les forces amb representació parlamentària i els anhels expressats per la majoria dels assistents a la marxa s'han fet patents a la vista de les actuacions dels primers, sia al Parlament de Catalunya sia a les Corts espanyoles.