No ens cal ser massa perspicaços per veure que si al nostre país l'independentisme avança i ocupa la centralitat del debat arribarem a la fractura social, com que Catalunya és diferent, es pot donar la paradoxa que sigui la comunitat que vol continuar en l'estatus legal vigent la que comenci a desenvolupar conductes violentes, amenaces, coaccions, i no seria forassenyat dir que si la cosa avences prou es podria donar el cas de la creació d'algun grup paramilitar.

Curiosament es donaria el cas invers, en lo que entenem per grups d'alliberament nacional, en aquest cas es podria donar tot lo contrari.

Les celebracions de la victòria de la selecció espanyola de futbol ens en donen una mostra, crits com ,"Catalunya es España"; "catalanes hijos de puta", "Viva Franco" o "catalufos de mierda, os vamos a matar" eren una costant per algunes ciutats catalanes.

I és que tenen el brou de cultiu prou desenvolupat, no és casualitat que Catalunya hagi estat capdavantera en fracàs escolar, atur, drogoaddicció, marginalitat i desintegració social, l'asfixia econòmica i l'afebliment del teixit productiu, i una immigració descontrolada han estat aspectes cabdals en el desenvolupament d'aquesta xacra social.

La creació d'aquests guetos suburbans i perifèrics, i de zones d'oci on el menyspreu a la cultura del país han estat una constant.

La desgracia la veig en la incapacitat de la societat autòctona i més integrada que durant anys s'ha dedicat a xiular i mirar a una altra banda, i la incapacitat de cercar primer ponts de diàleg amb aquesta comunitat, la qual estaria bé saber quin és el seu model de país, si que en tenen, cosa que dubto.

I d'altra banda la nostra incapacitat per defensar el nostres interessos, i defensar-nos d'aquest perill latent, i no hem refereixo a aspectes de defensa física, que també, sinó a la capacitat de crear unes eines, socials, educatives, econòmiques, empresarials i estructurals de defensa de la nostra comunitat.

Tinc la sensació que el bonrrotllisme ens ha convertit en una societat babau. Per això m'exaspera veure les trifurques internes entre la nostra col·lectivitat més cohesionada.

D'altra banda caldrà actuar amb intel·ligència i no cometre errors, si algú l'ha de cometre que siguin els violents i els feixistes.

I per acabar, tant de bo m'equivoqui en aquesta anàlisi.

Sempre he pensat que la millor manera d'analitzar determinats temes és amb el cap fred i per això encara no havia dit la meva sobre la sentència de l'Estatut...i es pot fer un anàlisi politològic d'una pel·lícula d'aquelles que ja saps el final però et resisteixes a que passi....saps que els protagonistes no acabaran junts i que fins i tot un dels dos acabarà morint...però un es resisteix a pensar-ho...fins que passa...

I quina ha estat aquesta pel·lícula? mitja legislatura, la passada, per fer un Estatut que la majoria de forces del nostre legislatiu va aprovar, una aprovació retallada a España amb el suport de l'Artur Mas, un referèndum que va trencar el Govern de la Generalitat, per l'expulsió als consellers d'Esquerra per part del president Maragall,  un sí que va ser majoritari però amb menor participació de l'esperada....el Partido Popular i el Defensor del Pueblo (español) fent el seu paper de dolents, molt dolents de la pel·lícula....un Tribunal Constitucional de comèdia tràgica que acaba convertint-se en assassí....

Però qui esperava que això passés? doncs era força clar que no quedava cap altre camí: CiU que vol el protagonisme que no té com a oposició i fent quelcom sap fer de sempre: pactar a la baixa.  Un ZP que menteix més que no parla, un PP que vol boicotejar qualsevol cosa provinent de Catalunya i un Tribunal Constitucional que només defensa uns interessos: els del poble espanyol

I amb tot això ens trobem amb una IP que vol arribar a la celebració d'una consulta popular vinculant que permeti modificar la Constitución del Reino de España per permetre la realització d'un referèndum d'autodeterminació...que s'ha aprofitat per part de determinades persones per adquirir un major protagonisme...

Tot plegat amanit per la manifestació més multitudinària per reclamar respecte per Catalunya.

Finalment ens trobem les disputes entre els que són més indepes, els que diuen que ho són més que els altres i els altres que diuen que no ho són però que tampoc ho volen ser i critiquen a qui diu que ho és...

Conclusió: ens trobem davant d'un moment històric, que no ens ha de perdre per disputes (electoralistes!), d'uns i altres, per arribar a la llibertat com a poble es pot optar per molts camins...tots vàlids, segur! però llavors cal que tothom respecti els camins dels altres...el que és evident és que España ha de prendre nota de que això no és una broma, que 1,5 milions de persones al carrer, o si voleu 1,1 milions de la Guàrdia Urbana, no són els quatre gats...i tenen la darrera opció per intentar voler-nos com a poble...i s'ha demostrat que no ens hi volen: el PSOE que, en paraules de ZP, diu que cal respectar-nos com a persones però vetar-nos jurídicament, el PP que directament ens vol submissos...i nosaltres que tenim dues opcions: lluitar per l'objectiu comú o dividir-nos per com no arribar a aquest objectiu....

L'exigència de coherència i unitat que demanaven els manifestants a l'actual classe política catalana, té també uns altres destinataris, aquells que han manifestat  la voluntat de representar en el parlament els vots favorables a la regeneració democràtica i la independència. "Reagrupament", "Suma Independència", "Democràcia Catalana", "Força Catalunya", les "CUP", els  que van per lliure, els convergents amics de l' Alfons i  els republicans que ho siguin de l'Uriel,  la resta de grups, clubs i plataformes independentistes, els promotors de la Conferència Nacional del Sobiranisme i  els impulsors de les consultes, estan obligats a entendren's i fer nèixer una coalició que asseguri  que en la propera legislatura hi hauran diputats a favor de la declaració unilateral d'indepèndencia i si més no,  assegurar que aquesta voluntat hi estarà ben present. Molts dels cridats a entendre's, fins ara s'han mogut més per interessos de grup que pels estrictament nacionals, repetint així els defectes dels partits parlamentaris. La història pot acabar per jutjar-los molt severament si no mostren  ben aviat un elevat grau de patriotisme, sacrifici i  generositat i fan possible l' acord. Es veritat que no queda temps per iniciar un procés òptim de máxima participació i transparència en l´elaboració de programes i llistes, però en tot alló que es fonamental es pot avançar i molt. Ara que cadascú ha exhibit impúdicament les seves debilitats: Uns pensant que com eren el melic de la independència, es podien permetre actituds autòritàries i errades infantils  en l' apreciació del que passava a la societat; Altres,  imaginant una coalició feta de noms amb certa "prosàpia", delatant tics aristocràtics, sense adonar-se que si no hi ha organització i desplegament territorial no són ningú; Certs liders mediàtics massa preocupats per l'imatge i segrestats pels consells dels especialistes del marqueting polítics. Tots ells, hauran d'adonar-se ben aviat que qualsevol canvi necessitarà de tots els mobilitzats per la manifestació però fonamentalment de les estructures locals que han fet possible les consultes. La pregunta que molts compatriotes arreu del país es fan: I ara què?, no té com a destinataris la capçalera de la manifestació sinó els cridats a substituir-los si es que realment tenen voluntat de mantenir la fidelitat al país  i  entendre el missatge del 10 de Juliol.   

PS: La fotografia de l'Alfons i l'Uriel son avui la imatge  d'unitat i coherència.       

Després de l'èxit incontestable de la manifestació del 10-J hem de ser conscients que només serem independents si  transitem des de la política al dret (Estat propi). Mai no passarem des del dret (present i estatutari, per exemple, via llei de refrèndums) a l'Estat propi. És obvi, aquesta paella té el màneg a Madrid.

Si és així, agradi o no, estiguem més o menys desafectes, les eleccions són la clau. Les eleccions, i evidentment una majoria política al Parlament disposada a fer un acte de sobirania i convocar un refrèndum d'autodeterminació per sobre de normes injustes i tribunals diversos. La IP o ILP no ténen futur.

Ara és l'hora de la política. I tots aquestes veus que es van fer sentir pels carrers de Barcelona, no poden quedar-se'n al marge. Cal passar a l'acció política i electoral. Del contrari serem presoners de les pors i els enganys de sempre.

Un consell: si desitges l'Estat propi, vés i fes-te militant del partit polític que menys allunyat estigui dels teus plantejaments.

La política o la fas o te la fan.

Res, que avui no podré estar amb totes i tots vosaltres. Tanmateix porto tot el dia pensant-hi, donant-hi voltes i explicant-li al meu company de feina i de viatge (som a Shangai) quin significat té aquesta sentència del tribunal constitucional. Bé, almenys el significat que jo li en dono. Amb el temps cada cop em resulta més fàcil explicar l'horitzó que voldria pel meu país. Cada dia tinc més arguments.

Un detall: a Shangai aquest any es celebra l'exposició universal. Espanya té un gran pavelló, jo diria que més gran que els Estats Units, Alemanya o Holanda. Sembla ser que la crisi no l'han tingut en compte o saben bé qui paga tot això.

Foto: T.O.

Dimecres al matí em truca una persona amb certa rellevància dintre de l'organigrama d'Òmnium cultural per preguntar-me com està el tema de l'autocar, li dic que tot controlat.

Però al cap d'una estona m'etziba que les pressions comencen a ser angoixants, aquell matí havia escoltat diferents emissores i els periodistes a sou dels socialistes actuaven de forma barroera intoxicant i llençant merda contra Òmnium.

Res de nou, la màfia actua i actua amb les seves formes, la persona d'Òmnium em diu que estan acollonits per les reaccions del PSOE.

Li etzibo que aquesta gent no necessita pressions externes, sempre han estat anticatalanistes, no els cal estímuls externs, ells sols s'autoestimulen amb l'odi i ressentiment que durant 30 anys han anat acumulant.

No ens enganyem, ara enllaçaria amb la ruqueria aquesta de la unitat que he escrit en l'anterior post.

L'enginyer i empresari Xavier Roig ho va dir una vegada, els grans problemes que té el país, són el d'una justícia encara tronada i en mans de les rèmores del franquisme, i la manca de llibertat de premsa.

Els mals que encara venen del franquisme, i controlen totes aquestes clavegueres, en aquest cas el de la manifestació la premsa ha jugat un paper galdós i brut, i com sempre cercant una unitat que al cap i a la fi, és utilitzar-la en nom de l'immobilisme.

A Catalunya, el país on es tergiversa el llenguatge i els significants, on a la covardia se'n diu seny, al regionalisme nacionalisme, al espanyolisme federalisme, i a l'anticatalanisme pluralitat. També a la manca d'integració dels espanyols se'n diu cohesió social, cinisme pur vaja.

Ara toca amb aquesta imbecil·litat de la unitat, als països ocupats no hi ha unitat, no en pot haver mai, als països ocupats els col·laboracionistes i els ocupants tenen i retenen el poder, i això no és unitat.

La unitat és un eufemisme per tal de no avançar i si m'apureu de retrocedir. Amb qui m'haig d'unir jo ?

Una prova n'és que la unitat amb l'estatut ens ha dut a tenir un estatut fins i tot pitjor que el de 1979, vaja negoci, i aquests miserables que ens han enganyat encara demanen unitat.

És la paraula trampa, fixeu-vos que unitat en el fons vol dir estar d'acord amb el partit socialista, ells marquen on comença i acaba la unitat, unitat vol dir estar d'acord amb els postulats dels anticatalanistes. Ja té collons la cosa.

Sense democràcia no hi ha unitat, sense autodeterminació no hi ha unitat, sense jutges i militars castellans fora de Catalunya no hi ha unitat.

Fan servir la paraula com a arma llancívola contra els catalanistes de bona fe.

Per acabar, desitjo que ningú del PSOE-c vingui a la manifestació, simplement perquè l'ha volgut utilitzar, i una altra cosa, les coses pel seu nom, prou hipocresies.

Sabem, els que trepitgem carrer i parlem amb la gent i fem el tallat amb un i amb l'altre i llegim premsa, que als votants socialistes i als seus càrrecs, l'estatut i l'ordenament jurídic català sempre els ha importat un rave, sempre, són gent que espassen el dia mirant a Madrid, són gent que si demà cau la Sagrada Família o es crema el Parc Natural de Cadí-Moixeró, xiularan o se n'aniran la platja, perquè el seu sentit de país és mínim, fins i tot sota mínim.

Prou hipocresies, que es treguin la careta i que la unitat se la fotin al cul.

CiU i PSC estan polaritzant la manifestació amb el seu tacticisme i partidisme. Aquest dos partits son responsables de la retallada de l’Estatut i del procés de degradació que va patir aquest text amb el pacte Mas-ZP i la humiliació que ha fet el TC al poble de Catalunya.

 L’ important d’aquest dissabte és que la ciutadania sortir al carrer per dir de manera clara i contundent que cap Tribunal Espanyol por decidir el futur dels catalans. 

Decidir és democràcia i per aquest motiu farem massiva la manifestació convocada per Òmnium Cultural amb l’objectiu de que l’endemà Catalunya  pugui començar a decidir lliurement el seu futur .

 Malauradament el soroll que fan avui Mas i Montilla per encapçalar la manifestació quedarà amb  silenci  l’onze de juliol, perquè la socioconvergència vol refer el pacte de les engrunes amb Espanya i negar el dret de decidir dels catalans .

  La socioconvergencia no vol la independència ni que la ciutadania pugui decidir lliurement el seu futur. Les hipoteques del Palau i Pretòria són massa grans. Duran i Lleida ho té clar “ El TC està per sobre dels referèndums”. Si ho tents tant clar Duran no vinguis a fer-te la foto a la pancarta i quedat a casa.

Lo d'aquest home ja provoca vergonya aliena, sembla més una cadàver polític que una altra cosa, sort n'han tingut sempre de la massa acrítica i del vot ètnic a Catalunya, si no no sé com s'haurien guanyat la vida molts d'aquests.

Encara me'n recordo que va anunciar que presentaria esmenes al text d'estatut que acabaven d'aprovar feia 48 hores al Parlament de Catalunya, ara 48 hores després de convocar al poble de Catalunya a una manifestació es fa enrere, i diu que anirà a segona fila darrere un senyera perquè el lema de les entitats li fa nosa. Recordem-lo:

“Som una nació. Nosaltres decidim”

Increïble, el nostre president considera que no som una nació, o que no hem de decidir, que és el mateix que dir que no és demòcrata, o ambdues coses a la vegada.

I el que és greu, anirà a segona fila, sempre he pensat que teníem un president mediocre i un bluf, però posar-se de motu propi a segona fila ? En el fons ens diu que és un president de segona fila.

Diuen que a última hora també ha deixat plantada la Mònica Terribas a la entrevista que tenien pactada, quin baix nivell.

Font: Vilaweb.cat