Dijous, 22 de juliol, a les 19.15 hores, al metro de Sant Ildefons, concentració-resposta a l'agressió racista que va acabar amb la vida del veí de Cornellà de Llobregat, d'orígen equatorià, Carlos Gustavo.

Hores abans de la final del mundial de futbol, a Cornellà de Llobregat, tres individus van propinar una pallissa a un veí d'aquesta localitat. Carlos Gustavo, d'orígen equatorià, va morir a conseqüència de l'atac sofert. El van colpejar brutalment, entre crits de sudaca de mierda i vete a tu país, segons els testimonis presencials, i ho van fer davant de la seva filla petita.

Els tres agressors van ser detinguts per homicidi, però el jutge va decidir deixar-los en llibertat, imputant-los només un delicte de lesions. El fet ha merescut escassa atenció dels mitjans de comunicació, dedicats exclusivament a cobrir la victòria de la selecció espanyola. L'ajuntament de la ciutat sembla mirar cap a un altre costat, ocultant, com en altres ocasions, el caràcter racista d'aquesta agressió.

Aquest crim xenòfob ens demana a crits, en primer lloc, a solidaritzar-nos amb les persones properes a en Carlos, la seva família, els seus amics i coneguts.

Volem denunciar el racisme homicida que està a la base d'aquest crim, i les conductes feixistes que creixen emparades per les administracions “democràtiques”. També denunciem la impunitat que gaudeixen els que cometen aquest tipus d'agressions, que haurien de causar molta més alarma social.

El racisme que impregna la nostra societat és culpable de la invisible mort d'en Carlos, també de la invisibilitat de les morts d’aquells que intenten arribar en pasteres, o de la vulneradora de drets humans Llei d'Estrangeria. Ens preocupa, en gran manera, la propagació dels actes i de les conductes racistes en la relació entre persones i comunitats. La mort que denunciem avui és només la punta de l'iceberg.

Assemblea ciutadana, familiars i amics.

He llegit al diari que l'Ajuntament de Salou prohibeix anar pel carrer amb biquini o sense samarreta i que sancionarà amb multes d'entre 100 i 300 euros l'incompliment d'aquesta ordenança. Esperava aquesta notícia per no basar el meu raonament contrari a la prohibició del burca en auguris, com han fet els defensors i els legisladors d'aquesta mesura.

De tots és sabut que, des de fa unes quantes setmanes, una colla d'ajuntaments catalans han establert la prohibició d'accedir als espais públics duent burca o niqab, adduint que aquesta mesura alliberarà les dones d'aquest atemptat contra la seva dignitat.

La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha obert un gran debat polític. Paral·lelament, un magma de dubtes jurídics acompanya la polèmica. Es tracta de la sentència més important que mai ha dictat aquest tribunal i afecta de manera directa, no només al contingut de la norma catalana, sinó a la concepció del marc competencial i jurídico-polític de l’estat espanyol. Incertesa, doncs, és la paraula que millor defineix les conseqüències immediates de la decisió del constitucional.

Que aquest tribunal pugui dictar sentències interpretatives és quelcom que es discuteix en àmbits jurídics, polítics i acadèmics des de fa molts anys. Debat esteril, si es vol, ja que és el mateix TC qui hauria de decidir si això és o no constitucional. D’altra banda, malgrat l’extensió del text, la interpretació que ha fet el TC de molts aspectes del text és força genèrica malgrat que ha apuntat clarament el sentit que se li dona. Caldrà esperar, doncs, quina és l’evolució interpretativa que es fa en un futur dels diversos aspectes tractats a la sentència.

Tot i aquesta incertesa i la guerra oberta sobre interpretacions de la mateixa sentència, hi ha determinades conseqüències jurídiques que se’n desprenen de manera inequívoca. El text vincula al conjunt de poders públics de l’estat a l’hora d’aplicar i interpretar qualsevol norma. Això vol dir, que malgrat no caiguin automàticament, totes aquelles normes tant catalanes com de la resta de l’estat que puguin entrar en colisió amb la decisió del tribunal l’han de tenir en compte. De no fer-ho, la norma en qüestió estaria destinada al fracàs davant de qualsevol impugnació judicial i, ja no diguem, davant el TC. La sentència és jurisprudència constitucional que, com a tal, vincula directament a tots els jutjats i tribunals de l’estat a l’hora de dictar resolucions i interpretar qualsevol punt de l’ordenament jurídic.

El bloc de constitucionalitat, en entredit

La Constitució espanyola de l’any 79 va dibuixar un sistema jurídico-polític que havia de permetre l’accés a l’autonomia a aquells territoris que ja n’havien tingut en el període de la segona república espanyola. L’aplicació, però, va portar a la solució salomònica del “café para todos”. Cada un dels terriotoris, anomenats comunitats autònomes, té una norma bàsica que és l’estatut. La Constitució i els estatuts d’autonomia dibuixen el què la doctrina ha anomenat el “bloc de constitucionalitat”, és a dir, aquell bloc normatiu bàsic que qualsevol altre norma, autonòmica o estatal, ha de respectar. Aquesta interpretació ha permès, doncs, que els estatuts d’autonomia hagin contribuit a una solució d’integració jurídica de qualsevol discusió sobre el repartiment competencial i l’estructura institucional de l’estat espanyol. Els estatuts, malgrat ser lleis orgàniques, gaudien d’un caràcter reforçat que condicionava la constitucionalitat de les altres normes de l’estat, també a les altres lleis orgàniques.

La sentència obre ara de nou el debat sobre aquest bloc de constitucionalitat deixant a entendre que tot i ser lleis orgàniques, i per tant aprovades per majoria reforçada a les corts de l’estat, els estatuts no poden marcar la decisió futura del legislador estatal. Amb aquest argument el TC ha qüestionat diverses de les previsions de l’Estatut que no ho havien estat mai anteriorment. El gran exemple, que serà abordat més endavant, és el règim jurídic de la llengua. Algú es pot pensar que els estatuts del 79 i vuitantes podien contenir preceptes inconstitucionals? Doncs no, perquè senzillament integraven el bloc de constitucional com una evolució del que el legislador constituent havia previst. És aquest l’aspecte que, jurídicament, ilustra el trencament de l’anomenat Pacte Constitucional”. La manca de concreció respecte a un possible canvi en la doctrina del bloc de constitucionalitat garanteix la discusió institucional i la inseguretat fins que el tribunal, en ocasió d’una altra resolució, acabi amb els dubtes

El règim jurídic de la llengua

Un dels aspectes més rellevants de la sentència del tribunal és la interpretació i declaració parcial d’inconstitucionalitat del règim de la llengua previst a l’Estatut. El TC deixa clar que la cooficialitat de la llengua suposa el tractament per igual d’ambdues en l’administració pública. Així doncs, el constitucional declara nul l’incís de llengua “preferent”, per dir només que és la llengua normal. Aquesta preferència, de fet, queda invertida per la sentència que nega la possibilitat de l’Estatut de preveure l’obligació de conèixer el català, quedant només aquest obligació respecte el castellà tal i com preveu la constitució. Aquesta decisió el l’àmbit de l’administració pot tenir poques conseqüències jurídiques en una administració que ja és força bilingüe. Caldrà veure, però, si pot tenir algun efecte sobre les mitjans de comunicació públics, quelcom força difícil ja que no cal cap norma que impedeixi l’ús del castellà o l’obligació del català als mitjans de comuniació. Si no hi ha norma no hi ha res a impugnar. De totes maneres cal tenir en compte que de trobar alguna via jurídica per imposar el castellà als mitjans públics l’espanyolisme trobaria recolzament constitucional tenint així les de guanyar.

On hi ha hagut un canvi de gran profunditat i que de ben segur obrirà una batalla política i judicial és en allò que coneixem com a immersió lingüística. Fins ara els tribunals ja havien obligat a la Generalitat a garantir l’ensenyament en castellà d’algunes persones. Això, però, rebia un tractament individualitzat que no afectava al concepte clau de la política lingüística escolar: el catala com a llengua vehicular. Aquí és on el TC ha establert que el castellà no pot quedar fora d’aquest sistema i que, per tant, també ha de poder ser vehicular. La vehicularitat permetia, doncs, que totes les matèries tret de les altres llengues fossin impartides en català. Són moltes les vies que hi haurà per acabar amb el sistema actual, com per exemple interposar recursos judicials ja no reclament el dret individual a rebre l’educació en castellà sinó l’obligació de les escoles a oferir línies en castellà o quelcom similar. En aquest camí judicial, fins i tot hi podria haver una qüestió de constitucionalitat prevista a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que deixaria tocada de mort la immersió recollida a la recent Llei d’Educació de Catalunya.

La qualitat de la sentència

Un dels aspectes més compartits en el món jurídic respecte la sentència, fins i tot en cercles del Partido Popular, és la baixa qualitat dels arguments jurídics. L’estira i arronsa per aprovar el text i el criteri polític, i no jurídic, a l’hora de dictar sentència han tingut com a resultat un text jurídicament confús. En alguns casos, especialment els referents a la nació i la llengua, el TC s’ha explaiat detallant l’abast del seu criteri sobre la constitucionalitat. En altres casos, ha apuntat un sentit interpretatiu molt genèric, generant una situació d’inseguretat jurídica que abocarà a una major conflictivitat tant entre administracions com dels ciutadans amb aquestes. Aquesta inseguretat es veu agreujada pel desconeixement de quan, i en quin sentit, es resoldran els altres recursos contra l’Estatut pendents de sentència presentats pel Defensor del Pueblo i diverses comunitats autònomes.

*Article publicat l’Accent 182 (pàgina 10). Us recomano descarregar aquest número on hi ha diversos articles i cròniques molt recomanables d’Abel Caldera, Aleix Cardona o la mateixa editorial. Llegir l’Accent 182 en línia – Descarregar en PDF

** Fotografia de Jordi Borràs, publicada a l’especial d’imatges del 10J de Llibertat.cat

• El ple municipal de l'Ajuntament de Girona va aprovar per unanimitat demanar al Departament d'Educació de la Generalitat una subvenció per a l'escolarització, durant el curs 2010-11, a les escoles bressol, de nens i nenes de 0 a 3 anys, que es trobin en situacions socioeconòmiques desafavorides.
• Ho comparteixo, la situació d'exclusió que es comença a viure en diferents indrets de la ciutat obliga a actuar amb contundència, cal obtenir recursos públics d'on sigui possible amb la finalitat de lluitar contra l'exclusió i les desigualtats. I un bon punt de partida és garantir l'accés a tothom a l'educació i les escoles bressol. 

• L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, ha ajornat de nou i fins al 30 de setembre l'adjudicació de l'assessoria tècnica i direcció d'obres del nou complex de tractament de residus que s'ha de construir al sector de Campdorà. Pagans va advertir que la decisió d'aquest nou ajornament “s'ha pres per responsabilitat i fins a garantir que disposarem de tot el finançament per al projecte”. Així ho va manifestar en el ple de dimarts, en què CiU i el PP li van reclamar que renunciï al polèmic projecte que els dos grups han criticat des del principi, i més ara que s'han comprovat les dificultats econòmiques que comporta la inversió que assumirà l'Agència Catalana de Residus i que pujarà a 170 milions d'euros. Les dificultats econòmiques han fet que el president José Montilla intercedeixi conjuntament amb el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, perquè el projecte pugui tirar endavant i per garantir-li el finançament, ja que el govern entén que es tracta d'un projecte important.
• Un projecte molt complexe, ambiciós..i costó. Sens dubte que els residus representen un problema cada cop més gros i el seu tractament i correcte gestió requereix de noves respostes i infraestructures. La ubicació d'una planta de tractament de residus a Campdorà ha generat malestar als veins, que reclamen més diàleg i transparència perquè en serán directament afectats/des. Més enllà dels problemes de finançament i del malestar dels veïns caldria encetar un debat serió sobre els residus i el seu tractament, un debat d'abast comarcal. Personalment aposto per la reducció de residus ja que és l'opció més viable i menys costosa. Tot i així és evident que el volum de residus que generem els gironins és desmesurat i calen infraestructures per a tractar-los correctament. 

• El Partit Popular va ser l'únic en el ple municipal de Girona d'ahir a la nit que va defensar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. Primer es va quedar sol defensant una moció del mateix partit en què sol·licitava acceptar la sentència, “tancar el debat i centrar-nos a buscar solucions als problemes reals de la gent”. La resta de grups municipals, el PSC, CiU, ERC i ICV, van votar en contra de la moció popular.
• El debat de les mocions sobre el TC va comportar que es parlés de la massiva manifestació de dissabte, que va ser objecte de debat entre els regidors. Especialment quan la portaveu del PP, Concepció Veray, va recordar que «si la xifra era d'un milió, Catalunya en té 7,5, perquè la Catalunya real es va quedar a casa». Aquesta lectura de la marxa a la capital catalana va generar les ires de la resta de grups, que van recordar a la portaveu popular que es va tractar d'una mobilització històrica.La segona moció presentada per la resta de forces va acabar prosperant amb els vots del govern tripartit i CiU. . L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, va expressar la voluntat de mostrar la força de buscar la unitat davant el text del TC i va apel·lar “a la unitat per dignificar el poble de Catalunya i mostrar el rebuig a la sentència”. Pagans va admetre que es tracta “d'una situació fràgil” i considera que cal apostar per “continuar un camí que ha costat molt d'assolir”.

Avui és el dia de Temps Record. La discogràfica de Terrassa fa força temps que ha apuntalat amb força els pilars que regeixen el seu funcionament. Transparència, humilitat i facilitats. La promoció de la música en català passa per aquí. I és per això que, avui, ens trobarem a la Sala Bikini de Barcelona per celebrar-ho.

Estúpida Erikah, Bikimel, VerdCel i Cesk Freixas hi serem presents per agraïr la bona feina de la discogràfica egarenca.

Serà avui, dijous 15 de juliol, a la Sala Bikini. A partir de les 21.00 hores. Avinguda Diagonal, número 547. Podeu comprar les entrades aquí: http://www.atrapalo.com/entradas/cancons-a-4-bandes_e34270/

Us hi esperem! :)

Ahir, una gentada  enorme a favor de la independència. Avui, si guanyen, banderes pel carrer per expressar un determinat sentiment nacional, l’espanyol. Dues demostracions de masses en sentit oposat, tot i que en paràmentrees diferents, no ho oblidem, un polític i l’altre patriòtic-esportiu, en un mateix cap de setmana. Quina és la característica sorprenent de la coïncidència? L’absència absoluta, suposo, espero, d’enfrontaments violents, i això no té preu.  La millor carta de presentació de l’independentisme català al món és precisament aquesta, la nostra opció netament democràtica i integradora. Gairebé res té tanta mala premsa al món com la violència ètnica,  el nosaltres contra vosaltres, i res faria guanyar més enemics a la causa independentista,  a nivell internacional, com la sospita que darrera d’aquest projecte hi ha trencament en comunitats, discriminació o enfrontaments.  El nostre cas, el d’un procés  cap a la independència en que s’aposta pel dret a decidir i la participàció de tot-hom és la nostra millor arma.

Recordem també que el detonant de la sol•licitud sobtada d’aquest canvi va ser la inclusió en el projecte de Llei de vegueries d’un punt que deroga l’article de l’actual Llei comarcal que permet als municipis canviar de comarca. Per a dur a terme aquest canvi els passos previstos a l’article objecte de derogació són cinc:
1. El ple de l'ajuntament ha d'adoptar un acord inicial en què s'expliciti la comarca a la qual es vol adscriure, amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de regidors.
2. El consell comarcal de la comarca a la qual es vol adscriure ha d'acceptar el canvi, amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal dels seus membres.
3. L'ajuntament ha de trametre al Departament de Governació i Relacions Institucionals els acords i una memòria dels motius que en justifiquen el canvi. Aquesta proposta s'ha de sotmetre a informe de la Comissió de Delimitació Territorial
4. L'acord de canvi de comarca ha d'ésser ratificat en referèndum per més de la meitat del cens electoral del municipi afectat.
5. Un cop finalitzat l'expedient, l'ajuntament ha de comunicar el canvi d'adscripció comarcal al Departament de Governació i Relacions Institucionals, que, en el termini de tres mesos, ha de dictar una ordre per acreditar-lo.
Els dos primers punts i la part del tercer que pertoca a Torà ja s’han complert. Ara li cal que la comissió de Delimitació Territorial es pronunciï.

Ausàs ens informa de dos aspectes en relació a aquest tema. En primer lloc, que el tema de la derogació de l’esmentat article de la Llei comarcal no tindria caire retroactiu, és a dir que, en el supòsit que el Parlament acabi aprovant la llei de vegueries tal i com l’ha tramés el Govern, això no afectarà als municipis que ja han iniciat els tràmits per a canviar de comarca. Segon, que properament –em sembla entendre que el 22 de juliol- hi ha un ple de la Comissió de Delimitació Territorial on es podria tractar aquest tema... si aquesta comissió tingués tota la documentació. I és que, si no ho entenc malament, el fet de que el Consell Comarcal del Solsonès acceptés la inclusió de Torà i de Biosca en un únic acord fa que l’expedient de modificació sigui un de sol per a ambdós municipis i que, per tant, s’haurà de tractar i resoldre conjuntament... quan Biosca hagi tramès la corresponent documentació.

El mapa és manllevat de Riu Amunt. Aquesta publicació independent del Solsonès i l’alt Cardener va demanar-me temps enrere quatre ratlles sobre tot aquest procés. El què vaig escriure, convenientment adaptat i ampliat per un dels redactors de la revista, podeu llegir-ho clicant aquí.

Arrel de la manifestació de dissabte vull deixar la meva reflexió.

Aquesta manifestació no és pas la reacció espontània d’un poble. És el producte bàsicament dels interessos d’aquells a qui agrada manar, que aprofitant l’enrabiada empenyen a manifestar-se per fer-s’ho venir més fàcil.

Ara toca queixar-nos, així doncs més val  fer-ho tota alhora.

Més vistos, això dona força a qui ho convoca. Més controlable, val més un dia tots al carrer que uns quants cada dia. Més calmat i calmant, serà una passejada cívica i festiva, qui tingui ràbia la podrà treure i arribar animat a casa, i si és de tarannà mesell continuarà la seva vida de xai, però podrà explicar la seva rauxa reivindicativa.

Estic rebent invitacions per anar a la manifestació de persones que hi van com qui va a una festa, perquè hi hem de ser tos, perquè serà un moment històric i cal formar-hi part i perquè ens ho passarem de conya.

Hem de ser-hi tots i totes. De cara al que es veurà des de fora suposo que convé que siguem quants més millor. I també serà bo perquè hi haurà persones que per primer cop es manifestaran per alguna cosa, i hauran perdut una por. Però a mi em dol aquesta poca consciencia.

Potser acabarem sent independents, i ho haurem aconseguit entre tots i totes. Però és que a més a més m’agradaria que fóssim lliures.

Independència no és llibertat. La forma d’aconseguir-la ens fera lliures o ens perpetuarà al mateix sistema que tenim però en petit format.

Anem cap a la Independència, però si us plau, anem també cap a la Llibertat.

Consciència!

El resultat, els canvis en la distribució de competències i pressupostos, és, efectivament, molt limitat, gairebé insignificant. L’estat espanyol, el poder judicial, el legislatiu i l’executiu, segueix afirmant que de nació només n’hi ha una, la seva, i que l’estatus polític del Principat de Catalunya ha de ser, bàsicament, el mateix que el de, per exemple, La Rioja. Estan convençuts, com sempre, que és just que més del 8 per cent (segons els seus propis números) del Producte Interior Brut que generem els treballadors del sector sud-pirinenc dels  Països catalans vagi a les arques de l’estat per no tornar, ni en forma de serveis ni de recursos públics, i que, per tant, ens hem de conformar a ser el país amb el dèficit fiscal més elevat d’Europa. Ens recorden, també, que l’espanyol és la única llengua constitucionalment obligatòria i que les vegueries seran, simplement, províncies amb un altre nom l’àmbit de les quals es decidirà a Madrid. Són, això cal reconèixer-ho, coherents amb el que sempre han defensat, que l’únic marc de sobirania és l’espanyol i que és des dels òrgans de l’estat que d’ella emanen, i no des de la voluntat democràtica del poble català, des d’on es prenen les decisions importants.  Res de nou.