Poliblocs.cat - Entrades de blocs http://www.poliblocs.cat/ www.poliblocs.cathttp://www.poliblocs.cat/http://www.poliblocs.cat/imatges/logo_pb_rss.gif Portal de blocs polítics en català Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca <![CDATA[Los límites de la autoridad docente]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158995 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158995 Mon, 08 Feb 2010 20:11:16 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158995 Un debat sobre el sistema educat moderat per Maite Ducajú i publicat a Levante-EMV. Ací el teniu.

"Los representantes de los tres pilares básicos de la educación -profesores, padres y alumnos- coinciden en la percepción de que el sistema educativo tiene problemas -convivencia, fracaso escolar, figura del maestro- y debe mejorar, pero discrepan en el cómo hacerlo.

MAITE DUCAJÚ VALENCIA 

El portavoz de los directores de los institutos de Secundaria, Vicent Baggetto; la presidenta de los padres de alumnos de la escuela pública, Gemma Piqué, y la de la Federació d'Estudiants, Sofia Mangiagli, han analizado en un debate organizado por Levante-EMV el estado del sistema educativo en la Comunitat Valenciana desde la perspectiva de la nueva figura de la autoridad docente.

AUTORIDAD EN LAS AULAS

Vicent Baggetto. Hay varios tipos: el respeto que el profesorado se gana día a día con los alumnos y el que se gana con la experiencia y esfuerzo, aunque hay quienes no lo logran en la vida. Otra cuestión es la cobertura jurídica ante una agresión. Ahí es donde la cosa flojea porque o no la conocemos o no sabemos dónde acudir. La figura jurídica reconoce la condición de autoridad pública y comporta la presunción de veracidad. En casos muy conflictivos, de palabra contra palabra, es dónde opera. Se entiende que el funcionario, profesor, expresa la veracidad del hecho.
Gemma Piqué. Creemos que no hacía falta llegar tan al límite como el Decreto de derechos y deberes de la Conselleria de Educación. La autoridad es el prestigio que se gana una persona. Padres y madres deben enseñar que a los maestros se les ha de respetar y apreciar porque son personas que están haciendo de tu vida un futuro. Ante esa virtud hay que enseñar a los hijos que el respeto está por encima de todo. Pero no entendemos el autoritarismo, la fuerza, el poder. Está claro que si hay un problema entre un maestro y un hijo o entre un profesor y una madre tiene que haber una reglamentación para que se pueda trabajar. Pero de eso a que el profesor tenga la última palabra... Es muy importante saber resolver conflictos y que cada uno diga su opinión. Con autoridad creo que no se enseña bien. Además, se habla mucho de la defensa del profesor, pero no de la defensa del alumno. Al maestro se le da autoridad para decidir por encima de los otros y eso me preocupa.
Sofía Mangiagli. Estamos en la misma línea que los padres, creemos que debe haber unas medidas pero con un límite. Si la última palabra la tiene el profesor, aunque el alumno tenga la razón, no hay justicia. La autoridad se le aplica a un profesor por medio de un decreto cuando la autoridad se la tiene que ganar, no se tiene que imponer. 


PERDIDA DEL RESPETO

S. M. Puede ser, pero se tiene que dejar al alumno que participe en el centro, así mejora la convivencia y la relación de profesores y alumnos. Lo que hace falta es más inversión en la educación. 
G. P. Si no analizamos la propia sociedad en que vivimos, mal vamos. Hemos pasado del autoritarismo a una permisividad total. Del todo se hace por decreto ley al todo vale. Hemos de saber llegar a un punto intermedio. Hace falta formación. Los padres no deben sacar las castañas del fuego al hijo, debe protegerlo y educarlo. Las normas de convivencia las deben crear las propias personas que las ejercen. Así, nadie diría nada. Eso significa convivencia, y no el decreto ley. El profesor tiene más herramientas para aplicar la autoridad en la clase, pero al alumno le da igual porque dice: "cojo a mi madre y viene aquí". Tenemos que sentarnos a dialogar.
V. B. Las tareas de mediación tienen toda la razón pero previamente debe haber un conjunto de medidas. El decreto supone un avance muy flojo respecto a la situación anterior. La Generalitat no dota a las direcciones de los centros de mecanismos ágiles. Continúa siendo garantista porque no hizo caso al informe que escribimos en su momento. Deja posibilidad de presión sobre el sistema, en este caso a las familias, que en mi opinión es excesiva. Dota de herramientas, pero continuamos con la manos atadas a la hora de hacer planteamientos. Como directores, reclamábamos una actuación mayor. No está claro cuál es el marco de actuación. Si yo me paso, hay quien me pide cuentas y me parece muy bien. La situación ha cambiado. La educación básica es obligatoria hasta los 16 años y estudia prácticamente todo el mundo. Pero antes venía un padre y aconsejaba al profesor dar dos bofetadas al hijo y, ahora, inmediatamente te denuncian. 
S. M. En el caso extremo de tener que expulsar a un alumno, hay que prevenir antes de llegar a eso. Fomentar la convivencia.
G. P. Hemos de llegar al punto medio, ser permisivos y autoritarios. Llegar a acuerdos. Los hijos han de asumir las consecuencias de sus actos. Y los padres deben enseñar a respetar. Al final, en el día a día, cuando un profesor llega a clase, se arremanga y se gana el respeto, no hay tanto conflicto como cuando los profesores aplican el decreto ley: "porque yo lo he dicho".

EL PROFESOR COLEGA

V. B. Para nada.
G. P. Y los padres, tampoco.
S. M. No es que sean amigos, pero deben hacer caso a los alumnos. Cuando un compañero dice porqué hay que hacer esto y se le dice que el reglamento del centro está redactado por nosotros, lo hace. No porque lo impongan.
V. B. Me parece bien, pero hay que asumir que la relación formal de alumno/profesor ha cambiado. Ni el profesor puede volver a ser figura impositiva ni puede recuperarse el modelo del colegueo, agotado hace años, y que tuvo su momento histórico y sus motivos. Hay profesores que tienden a una cierta imposición entre comillas -en el sentido de que la figura impone autoritariamente- y otros, que sin el colegueo de los ochenta, tienen más proximidad con el alumno, por edad o carácter, por conexión. Creo que llegaremos a un modelo intermedio. Por otra parte, los actos que se hacen tienen consecuencias y eso el alumno de hoy en día no lo entiende. 
S. M. No estoy en contra de un profesor con autoridad, pero con límites. Prefiero un profesor guay, que te dé confianza, a que te imponga y haya que respetarlo porque sí. Aprendo más del que me hace partícipe que del que echa el rollo y luego se va.
S. M. Decir que ahora nos hemos hecho vagos es la respuesta fácil al fracaso escolar. La educación no sólo es responsabilidad de los padres, sino también de toda la sociedad. Si un alumno no tiene ganas de ir al centro, o no se lleva bien con los profesores, y no siente ese proceso de educación que está viviendo, deja de acudir. Se nos tiene que dar confianza.
G. P. Antes, para aprender o ibas al colegio o no sabías. Pero ahora la vida te ofrece muchos mecanismos para aprender. Todo lo que te tengan que enseñar te lo encuentras en un ordenador. La formación del profesorado en nuevas tecnologías es muy importante.
V. B. Continúa habiendo una parte de transmisión del conocimiento que no se perderá nunca y, sobre todo, la capacidad de selección, de elegir información que está al alcance de casi todos, ayudar a seleccionar, focalizar. Y eso se puede ligar perfectamente con la cultura del esfuerzo del que hablamos. Lo que hay que exigir es una respuesta que esté basada siempre en el trabajo personal. Sin codos, no hay éxito educativo. El ambiente que se respira en la sociedad es que "ya me lo darán hecho", y así no vamos a ningún lado.
S. M. Pero el profesor debe motivar al alumno para que no baje los trabajos de internet."

]]> <![CDATA[LA REPÚBLICA DE LES FESTES]]> http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/la-republica-de-les-festes.html http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/la-republica-de-les-festes.html Mon, 08 Feb 2010 17:29:00 +0100 http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/la-republica-de-les-festes.html

Potser, és de veres, que quan venen mal dades és, precisament, quan el personal tenim més ganes de festa. De tota manera, tots els procesos democratitzadors han vingut, quasi sempre, acompanyats de la corresponent crisi econòmica. Va passar amb la proclamació de la Segona República Espanyola (després dels feliços anys vint, el crash de la Borsa de Nova York començava a fer estralls), amb la mort de Franco i l'adveniment de la democràcia (la llarga crisi del petroli del 73) i passa, ara mateix, amb l'actual crisi coetània de la democratització de les festes a Vila-real.

Comenten els veïns, per Vila i Ravals, que hi ha preocupació -i molta!- entre la Corporació Municipal per l'absència de candidates a ser Reina de les Festes de Sant Pasqual de 2010 i, no cal dir-ho, entre els membres de l'Equip del Govern Municipal monocolor (PP) pel foment del republicanisme entre el jovent: primer per tenir amagat el monument a Jaume I durant dos anys llargs, molt llargs, ara per exil·liar-lo a un barri perifèric deshabitat on, davant la manca d'arbres, no falten gossos que s'acosten a saludar-lo, a boqueta nit, tot alçant la poteta, a l'hora que miccionant al pedestal, en el seu honor.

No ens n'haurem passat de dosi de republicanisme funcional? I si passem a la història del municipi, no solament per marginar l'estàtua del fundador de la Vila, sinó per acabar amb la tradicional i conservadora representació de la dona vila-realenca en la festa? -es pregunten, els dos o tres que pensen dins de l'equip de govern.

La cosa no va de broma. S'acosta la setmana d'actes fundacionals (al voltant del 20 de febrer), quan sol anunciar-se qui serà la propera primera dama, i la corona no assoma enlloc. Seria la primera vegada, després de més de 50 anys de reines i dames, que la cosa desapareix, curiosament, per l'escassa perícia dels polítics conservadors per conservar les essències d'allò que prediquen... Viure per veure (per beure?)! Naturalment, el portaveu del govern municipal sempre podrà afirmar que això és competència de la independent, democràtica i representativa Junta o Comissió de Festes i ...bla, bla, bla.
***********************************************
]]> <![CDATA[La Bien "Pagà"]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158933 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158933 Mon, 08 Feb 2010 09:21:39 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158933 Ara va i resulta que els professors de l'ESO valencians (que fan classe al PV, vull dir) som els millor pagats del que anomenen estat. I jo sense assabentar-me'n. I és que som uns desagraïts perquè la conselleria ha conclòs en gener els augments salarials de l'acord de 2007, i nosaltres no volem reconéixer-ho.  Cal dir que l'STEPV diu que les retribucions se situen en l'11é lloc de l'estat. I açò, crec, s'acosta més a la "trista" realitat. Per exemple, les pagues extres de juny i desembre no són (ni seran al pas que anem) mai el doble del que cobrem mensualment. Per què? Els sexennis (un concepte retributiu inventat fa uns anyets) no compten a l'hora de fer el càlcul de la nòmina de juny i desembre. 

 
I el que ja és una vergonya: la diferència entre un professor d'ESO del PV i un d'Andalusia (segons la informació de Levante-EMV, els segons millors pagats) és de 18,86€, quantitat "ridícula". Però és el que hi ha. I davant de tot açò, quina és l'altra "realitat"? El 16% del professorat de baixa laboral per malalties mentals. Durant el curs 1007-2008 1.614 professors dels SSTT de València lliuraren parts de baixa per malaltia mental cosa que ve a ser un 16%, segons un estudi del CSIF, sindicat que afirma que fins un 60% de docents té algun símptoma de malaltia mental. Aquesta és la realitat. Bon dia.

 
 
]]> <![CDATA["CALLES, REPÚBLICA INDEPENDIENTE DEL PSOE" - COPE Castelló - 08.02.10]]> http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/02/calles-republica-independiente-del-psoe.html http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/02/calles-republica-independiente-del-psoe.html Sun, 07 Feb 2010 20:18:17 +0100 http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/02/calles-republica-independiente-del-psoe.html

Totes les idees força del PSOE passen per un “pelotazo”? Ja sé que ells diuen que el PP ha afavorit la vinguda d’El Corte Inglés i La Salera. És cert, nosaltres també ho hem criticat. Però…aleshores quina és la diferència entre el PSOE i el PP? Hi ha “pelotazos” de dretes i d’esquerres? És lícit donar un tracte de favor a una empresa perquè pot crear llocs de treball i generar sinergies al seu voltant? I si la resposta és sí, com diu el PSOE per justificar IKEA, aleshores perquè es queixen de La Salera i El Corte Inglés? Al cap i a la fi, estes dues societats havien manifestat un interés real per instal·lar-se a la ciutat. IKEA mai.
Ha preguntat el PSOE que pensen els propietaris dels terrenys que ells alegrement oferten a la multinacional del moble desmuntat? Sap el PSOE que les relacions d’alguns municipis valencians amb IKEA han fracassat al negar-se l’empresa a pagar quotes d’urbanització? Estan d’acord els veïns propietaris en pagar-les ells?
Segur que IKEA, que és una empresa que es ven com preocupada pel mediambient vol instal·lar-se al costat d’una refineria? Em tem que no. Si l’empresa hagués tingut algun interés ja ho sabríem de fa dos anys que és quan buscaven terrenys per ací, i Parc Castelló ja existia sobre el paper.
La carta del PSOE a IKEA oferint en nom de la ciutat, terrenys per que s’instal·le ací, és d’una evident deslleialtat institucional pel que significa que qui perd les eleccions intente usurpar el lloc de qui les guanya. Però essent generós estic disposat a acceptar que, al cap i a la fi, no és més que la resposta a la deslleialtat institucional de qui havent guanyat les eleccions, ninguneja i oculta informació a l’oposició. Quina és doncs la diferència entre el PP i el PSOE? Si el PSOE en l’oposició té idèntics vicis que el PP al govern, quin és l’avantatge de l’alternativa?
Calles es llença a la piscina mediàtica amb una proposta sense base econòmica. És el mateix que va fer amb el Nou Castàlia. Total, sabia que no anava a guanyar les eleccions, com ara sap que IKEA no ha de vindre a Castelló, així que l’únic que fa amb estes propostes es generar frustració social, sabedor que culparan a qui governa, que no és ell. No hi ha Nou Castàlia? La culpa del PP. No ve IKEA? La culpa del PP. Em pregunte si també demanaran que s’instal·le a Parc Castelló el cementiri nuclear. Total, ja estem fora de termini i ens diran que no, de forma que li podrà tirar la culpa al PP.
Estem davant d’una maniobra més mediàtica que no real. I el socialisme militant (només el local, clar) ha corregut a crear un grup a Facebook, amb el nom de “Castellón, república independiente de Ikea”. En ralitat, haurien de crear-ne un que es digués “Calles, república independiente del PSOE”. El PSOE del Maestrat està cabrejat amb Calles, perquè no sap com explicar al sector del moble que el seu correligionari (?) vol dur a Castelló la competència que pot acabar d’ensorrar un sector, que el govern, també socialista, no ajuda. El PSOE de Vila-real, també està molest amb Calles, perquè allà fa anys que el poble negocia amb IKEA, i malgrat que el solar triat és d’un sol propietari, costa arribar a un acord, i ara, només els hi falta que IKEA gaste l’oferta de Castelló, per endurir les ja dures condicions per instal·lar-se.
No sé que diran Colomer i Oscar Tena, líders del socialisme en estes comarques, però segur que no diuen allò tan IKEA de: “donde caben dos caben tres”.
]]> <![CDATA[Entrevista a José Puig Miret, jesuïta]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158844 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158844 Sun, 07 Feb 2010 12:58:19 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158844 De l'estrevista que divendres publicava Levante-EMV a José Puig Miret, jesuïta, de 85 anys d'edat i encarregat de l'Apostolat de l'Oració, pare espiritual de les Vídues Borja i de l'Associació de Betlemistes de Gandia, destaque la resposta a la pregunta que li féu Miquel Font:
"-El sistema educatiu avui dia, creu que ha perdut molts valors?  
 
-Hem perdut moltíssim. He estat feliç essent professor. Jo jugava amb avantatge perquè quan feia classes de literatura i filosofia, els joves ja eren de 16 o 17 anys i estaven encarrilats cap a la universitat, tenien una certa seriositat. S'enamoraven, però eren persones que volien saber i respectaven moltíssim. No vaig tenir cap problema d'ordre perquè vaig contactar molt amb els meus alumnes, eren molt agradables. Afortunadament no els tenia als 13 o 14 anys. Però ara veig que hi ha una manca de respecte i pense que hem perdut moltíssim en valors. Parlen de democràcia i ser amic del professor, però crec que avui dia entre els videojocs i la televisió, els joves van a classe i no tenen sentit de responsabilitat. I el mateix passa a moltes persones grans. Com s'explica que cada quatre matrimonis dos se separen i prompte arribarem als tres? És una manca de responsabilitat, de sacrifici i de lliurament, de saber el que és estimar una persona per a tota la vida. És allò de viure al dia, per al cos i el que jo vulga. I això no és." 

P. Puig Miret S.I., José

 

Nacido el 04/03/1.924 en Gandía. Profesor de Latín, Religión y Geografía e Historia. Tutor. En el Colegio Montesión desde 1.949 hasta 1.952. Actualmente en Duc Alfons el Vell nº 3 / 46700 Gandía / Tel. 962871203.
 
I us deixe també els articles següents:

Ángel López García-Molins, "Cartas liliputienses" i

Juan José Tamayo, "Lectura laica de la Biblia".
]]> <![CDATA[Escuchar a los científicos]]> http://rafacotanda.blogspot.com/2010/02/escuchar-los-cientificos.html http://rafacotanda.blogspot.com/2010/02/escuchar-los-cientificos.html Sun, 07 Feb 2010 10:37:00 +0100 http://rafacotanda.blogspot.com/2010/02/escuchar-los-cientificos.html Algunas coincidencias pueden resultar sarcásticas. Por ejemplo que Joan Nogué, una de las voces más clarividentes y razonadas en favor del equilibrio territorial y en contra de la especulación urbanística, reciba el premio Jaime I en la categoría de Urbanismo y Sostenibilidad delante de Francisco Camps, presidente de una comunidad autónoma que ha sido denunciada por la Unión Europea por su urbanismo salvaje. Y que la entrega del premio coincida casi a la misma hora en que el presidente José Luis Rodríguez Zapatero participaba en el Desayuno Nacional de la Oración , acompañado de cinco empresarios españoles, tres los cuales eran constructores y un banquero, colectivos todos ellos que han contribuido a la degradación urbanística de España y la posterior crisis económica. probablemente, para atajar estas contradicciones, el catedrático gerundense lamentó nada más recibir el galardón que «muchos científicos e intelectuales no tengan más voz pública», porque la suya sería «fundamental para una mejor calidad de vida» y « para organizarnos un poco mejor». La necesaria actividad económica no está reñida con la preservación del territorio. «El negocio inmobiliario —decía al Diari de Girona hace cinco años— es digno y lícito si se hace correctamente y donde hace falta, pero si no, dilapida y consume el territorio. (…) El futuro pasa por un territorio mucho más equilibrado y mejor ordenado y un paisaje de calidad». Nogué coincidía a la hora de reclamar que se escuche más a los científicos, con el mensaje central de la intervención del príncipe Felipe en Valencia. Los discursos oficiales están llenos de invocaciones a la investigación, pero el conocimiento ha de servir para aplicarlo y no sólo para premiarlo.

Editorial. Diari Levante 7-02-2009
]]> <![CDATA[Cançó de la XXIII Trobada d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida, Alfarrasí, 2010]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158767 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158767 Sat, 06 Feb 2010 12:13:46 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158767
Música de Loretp Belda 
Lletra de Sergi Gómez i Soler



]]> <![CDATA[Demana-li una reunió al Conseller Cervera]]> http://vicent-forment.blogspot.com/2010/02/demana-li-una-reunio-al-conseller.html http://vicent-forment.blogspot.com/2010/02/demana-li-una-reunio-al-conseller.html Fri, 05 Feb 2010 20:34:00 +0100 http://vicent-forment.blogspot.com/2010/02/demana-li-una-reunio-al-conseller.html Volem reunir-nos amb el Conseller, ajuda'ns!

Des de la Plataforma per la Sanitat Pública vos animem a enviar quants correus electrònics pugueu al Conseller de Sanitat, Manuel Cervera, així com al seu gabinet, sol·licitant una reunió amb la Plataforma i l'Ajuntament d'Alaquàs, tal com es va demanar amb les 10.400 signatures que es van presentar en la Conselleria. Podeu reexpedir-lo també als vostres contactes, entre més enviem més força tindrem. Volem reunir-nos amb el Conseller, ajuda'ns!

Les adreces de correu (del Conseller, la seua secretària, el secretari autonòmic i la seua secretària) i el text a enviar són: cervera_mantau@gva.es , montalban_ana@gva.es , rosado_lui@gva.es , jimenez_ros@gva.es


Honorable Sr.. Conseller de Sanitat, Manuel Cervera:

Em pose en contacte amb vostè. per a sol·licitar-li que es reunisca amb els representants de l'Ajuntament d'Alaquàs i de la Plataforma Ciutadana per la Sanitat Pública a Alaquàs en el qual oferisca un compromís personal per a la immediata construcció a Alaquàs d'un Centre d'Especialitats que vinga a reduir la demora en la cites dels Metges especialistes.

En defecte d'això, que es complisca l'acord d'engegar un Centre Auxiliar de Salut en els espais públics del Mercat Municipal, cedits a la Conselleria de Sanitat per l'Ajuntament d'Alaquàs, per a pal·liar la gran saturació existent en l'atenció sanitària local.

Les múltiples reunions mantingudes fins a ara amb el Secretari Autonòmic de Sanitat i gerent de l'Agència Valenciana de Salut, Luis Rosado, no han oferit resultats i considere que ha de ser vostè, com a màxim responsable de la institució, qui responga a les demandes d'aquest municipi, protegides per més de 10.500 signatures, arreplegades per la Plataforma Ciutadana per la Sanitat Pública a Alaquàs.

La Plataforma Ciutadana per la Sanitat Pública a Alaquàs està formada per AMIAR (Associació de Minusvàlids Artesans d'Alaquàs), Associació de Jubilats i Pensionistes d'Alaquàs, Associació de Veïns Vicente Blasco Ibáñez, Associació de Veïns la Senyera, Mestresses Tyrius, Associació Cultural Vila d'Alaquàs, Associació de Comerciants del Mercat, Bloc Alaquàs, Club d'Atletisme, DOSAL, Els Verds d'Alaquàs, PP Alaquàs, PSPV-PSOE Alaquàs, SOADI.

Gràcies per la seua atenció.
]]> <![CDATA[Oració a Sant Judes Mortadel.lo]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158712 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158712 Fri, 05 Feb 2010 19:03:43 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158712 Josep Blesa:

   A Sant Judes Mortadel.lo, patró de les causes impossibles.
 Oh senyor, et supliquem ser misericordiós que assistisques al poble que pateix avui d´amnèsia col.lectiva. Ens adonem, patró de les causes impossibles, que no pots arreglar el genocidi al Cabanyal, ni el mangoneig dels diners públics, ja que tal eventualitat et deixaria sense feina.
Et preguem que convertisques a tots els polítics en pobres sense sostre i liquides tots els seus estalvis, actius i fons d´inversió.
Fes-los fora de les sues posicions de poder i que no xuplen tanta càmera 
que maregen el personal.
I com deia Marx (el Groucho): " la política no debería ser el manjar de los 
chorizos"
                 ORA PRO NOBIS, i que Durruti ens conserve la vista.
]]> <![CDATA[LA VALL D'EBO]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158706 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158706 Fri, 05 Feb 2010 18:19:58 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158706 Municipi de la comarca de la Marina Alta. Dóna el nom a la vall on està situada. El terme és molt accidentat i muntanyós, sobretot en la seua part occidental on hi ha altituds superiors als 800 metres, l'Escurçó, amb 876 metres i la serra del Suraret, amb 822. Destaquen, a més, el mont de la Carrasca. Recorre el terme el riu Gironma, així com nombrosos barrancs, com el de la Covarxa, el Pas del Calb i el de les Caules. Sol nevar amb freqüència durant els mesos d'hivern. La seua economia descansa principalment en l'agricultura, encara que es conrea el 18% de les terres del terme.  En el mont creixen alguns pins i carrasques. L'aigua és escasa, pel la qual cosa a penes hi ha terres de regadiu, en aquestes es conreen hortalisses i alguns arbres fruiters. La major part de la terra està dedicada al secà, on abunden les oliveres, els cereals, els ametllers i les garroferes. No té indústria que, juntament amb la pobresa del terreny, ha motivat la forta emigració a València i Alacant. A mitjan segle XX tenia uns 750 habitants, actualment en té uns 300. El lloc es troba situat a set quilòmetres de Pego, entres les valls d'Alcalà i Gallinera. La parròquia té per titular Sant Miquel Arcàngel i pertany a l'Arxiprestat de les "Valls de Pego".
En el Neolític aquest terme ja es trobava poblat, de l'època del qual s'han trobat restes de ceràmica impresa a la cova de l'Àguila. Del període calcolític es trobà un soterrament en la covarxa de Benissit, amb una orsa de ceràmica decorada, amb restes humanes i una sèrie d'arracades de cobre. De l'època del Bronze s'han trobat un poblat al Tossal Gran.
El rei Jaume I al LLibre del Repartiment anomena la vall d'Ebo. A Pere de Vilariacuto, el 21 de juliol de 1248, li dona la facultat de poder donar a tres dels que havien de poblar l'esmentada vall dotze jovades de tera, i als restants tres jovades. Després de la fundació del Regne de València continuà habitat pels moriscos. El cabdill musulmà Al-Azraq en rebel.lar-se contra el rei Jaume en 1247 i 1276 es féu fort en aquests paratges desesperadament. En expulsar els moriscos en 1609, aprofitant l'escabrositat del terreny, en les altures dels monts es refugiaren uns 20.000 musulmans, que resistiren fins ser vençuts per les tropes el 17 de novembre de 1609. En ser expulsat quedà tota despoblada. Pertanyé al senyoriu del duc de Gandia.
L'Arquebisbe SAnt Joan de Ribera erigí, dins del recinte de la vall d'Ebo, la parròquia de Bisbilim, amb els annexos de Serra, Cairiols, Solana, Benicaix i Benixuart. En estar l'església en runes disposà que se celenraren els cultes en la de Serra. S'erigí canònicament la parròquia de la Vall d'Ebo en 1623, esssent Arquebisbe Isidor Aliaga. Des d¡aquesta data existeixen els llibres sacramentats.
]]> <![CDATA[LES PENSIONS DE LA CRISI]]> http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/les-pensions-de-la-crisi.html http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/les-pensions-de-la-crisi.html Fri, 05 Feb 2010 09:25:00 +0100 http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/les-pensions-de-la-crisi.html
Aquesta setmana que acaba, l'economia espanyola ha tocat fons i és la darrera de l'Eurozona. La classe treballadora, els economistes assenyats, l'oposició política, la Unió Europa, el Fons Monetari Internacional, l'O.N.U.... tothom ha perdut la fe en la ministra d'economia, Elena Salgado, i, fins i tot, amb el president Zapatero que -de perduts al riu- fa romeries als Estats Units per pregar en veu alta i llegir versicles del Deuteronomi.

Després de més de vint-i-cinc mesos seguits amb una caiguda en picat dels nivells de producció, Espanya serà l'únic estat de la Unió Europea amb creixement econòmic negatiu segons totes les previsions per al 2010.

Les coses estan així i s'han d'afrontar com venen. Ja no val aquella famosa frase de Laporta, l'encara president del Barça, que diu Al loro que no estamos tan mal, per aplicar-la a l'economia: d'acord?

Per tant, tots convindrem en que s'ha de prendre mesures, per doloroses que siguen i quan més consensuades millor per eixir d'aquesta crisi global i, sobre tot, de la malaltia econòmica local. És per això que cal debatre sobre els pros i els contres d'endarrerir la jubilació, dels pros i contres dels càlculs de les pensions, dels pros que trobem en la necessària diversificació econòmica, dels contres que trobem davant el lamentable espectacle del malbaratament dels fons públics... Però els nostres polítics, encara que està molt lleig generalitzar, sembla que viuen a un món apart dels ciutadans, que parlen un llenguatge diferent i que, en definitiva, només pensen en les eleccions i en les enquestes.

Els ciutadans amb sentit comú tenen clar que, guanye qui guanye les eleccions, no serà fàcil eixir de la crisi. Per una altra banda, l'allargament de l'edat de jubilació pot perjudicar, encara més, la incorporació dels joves al mercat laboral. Però una cosa que no acabe d'entendre són les crítiques davant la proposta del canvi en el càlcul de les pensions...

Per exemple, quants vila-realencs entre els 45 i els 55 anys han perdut el treball a la ceràmica als dos darrers anys? Molts, moltíssims. Quants d'ells voldran -en arribar als 65- que els calculen la pensió comptabilitzant no solament els últims 25 anys treballats, sinó tota la vida laboral? Segurament, tots. Per què? Perquè calcular només els darrers quinze anys treballats perjudicarà, majoritàriament, tots aquells que ingressen a l'atur durant els darrers anys de vida laboral.

Als únics que beneficia calcular, només, els darrers 15 anys de vida laboral, evidentment, és a tota l'anomenada classe política, de dretes i d'esquerres, és a dir, la que ens han submergit en la major crisi econòmica de la història i que no han tingut cap inconvenient en aprovar, per consens, unes pensions de multimilionaris per a qualsevol diputat -estatal o autonòmic- amb l'únic mèrit d'haver estat elegit en unes llistes tancades i ser poc incòmode al líder del partit.
========================================================================================
]]> <![CDATA["EL CIRC VALENCIÀ - Levente-EMV - 06.02.10]]> http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/02/el-circ-valencia-levente-emv-060210.html http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/02/el-circ-valencia-levente-emv-060210.html Thu, 04 Feb 2010 21:03:26 +0100 http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/02/el-circ-valencia-levente-emv-060210.html
En la seua Sàtira, el poeta Juvenal (segle I) va descriure el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pel circ, per tal de mantenir el poble distret de la política. Ho va resumir encunyant una frase que va fer gran fortuna, i que ha perdurat en el llenguatge vint segles després: Panem et Circenses.
Efectivament, la història ens ensenya que Juli Cèsar manava distribuir blat gratuïtament, o vendre’l molt més barat, als més pobres, cosa que afectava unes dues-centes mil persones. Tres segles més tard, Aureli seguiria amb este costum, repartint de franc dos pans cada dia a unes tres-centes mil persones.
Han passat desset segles des d’Aureli i vint des de Juli Cèssar, però el nou emperador Francisco Camps, continua fent el mateix.
Els antics emperadors construïen amfiteatres i circs, per oferir al poble carreres de quàdrigues, lleons cruspint-se els cristians, baralles de gladiadors... Camps construeix el coliseum anomenat Palau de les Arts, apadrina les modernes quàdrigues amb el "cavallini rampante" de la Formula I, es preocupa pel bou embolat, els focs d’artifici i el parany, però s’oblida de donar blat. Circenses si, Panem no.
No dóna blat als 500.000 aturats valencians. Mig milió de compatriotes sense pa, als qui ofereix carreres de cotxes que mai no podran conduir, campionats de vela en vaixells que mai no pilotaran, o es gasta 4’5 milions d’euros en la contractació del (per altra banda excel·lent) directors d’orquestra Lorin Varencove Maazel. Cada aturat valencià hauria de pagar 9 euros per contractar al director.
Mentre, el menjadors escolars cobren tard i malament, el sector teatral està sense ajudes, el doblatge en valencià sota mínims, els únics diners que dediquen al taulell és per a prejubilar gent, no per crear llocs de treball, la sanitat pública són llistes d’espera...
El perfil econòmic del govern Camps és nul. La gestió econòmica un desastre majúscul. Plora l’emperador davant la metròpoli, davant el Cèsar ZP, perquè l’AVE arribarà més tard que enlloc, però l’Ajuntament de Castelló ha d’avançar els diners de les poques obres que l’administració de Camps hauria de fer a la ciutat. També per un TRAM que porta anys de retard.
Només els mals governants, només els governants incapaços i innobles, tenen l’insensata desvergonya d’aprofundir la crisi econòmica, gastant diners en circs mediàtics, per vendre fum, per enganyar la gent, per distraure el mig milió d’aturats, les desenes de milers de famílies valencianes que han perdut el treball, la font d’ingressos, els estalvis, alguns la casa, i molts les esperances. Circ i més circ, davant la incapacitat d’este govern, de donar pa.
Però l’imperi romà va caure, fill de la seua pròpia perversió. I en el cas valencià, el problema no és que la realitat ha demostrat que, com al conte l’emperador va nu, ací és pitjor, ací ningú no sap qui li paga la roba.
]]> <![CDATA[GODZRITA CONTRA EL CABANYAL]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158607 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158607 Thu, 04 Feb 2010 19:02:10 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158607 <![CDATA[Contra el viento, d'Ángeles Casos]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158603 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158603 Thu, 04 Feb 2010 18:17:59 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158603 Aquest títol de l'escriptora astruriana ha estat premiat amb el Premi Planeta del 2009. Ángeles Caso, llicenciada en Història de l'Art, és autora d'alguna de les novel.les més llegides en l'actualitat. Destaquem Elisabeth, emperatriz de Austria-Hungría o el hada maldita, El peso de las sombras, Un largo silencio i aquesta guanyadora enguany del Premi Planeta. Ha estat autora de contes infantils, guions de cinema i traduccions. I és col.laboradora dels diaris La Vanguardia i Público.
Contra el viento conta la història d'una xiqueta, nascuda per treballar, que decideix construir-se una vida millor a Europa. Després de molts entrebancs, trobarà una amistat nova en una dona que és insegura. I és Sâo, nom de la protagonista, qui li torna les ganes de viure.
És una novel.la plena de sensibilitat i molt adient per a lectors ansiosos d'aventura i emoció. Ací us en deixe un xicotet fragment:

Sâo se abrazó a él. El temor se desvaneció, como si el cuerpo del hombre se lo hubiera tragado.
Él esperó a que deshiciera la maleta y luego la invitó a cenar en un buen restaurante. Terminaron la noche en su casa, en una cama grande y mullida, deseándose y entregándose el uno al otro igual que si la vida empezase en aquel instante." (pàg. 161) 
]]> <![CDATA["ENTRE SABATES I CONSELLS" - Mediterráneo - 04.02.10]]> http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/02/entre-sabates-i-consells-mediterraneo.html http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/02/entre-sabates-i-consells-mediterraneo.html Wed, 03 Feb 2010 23:19:39 +0100 http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/02/entre-sabates-i-consells-mediterraneo.html L’any 1.960 l’antiga Unió Soviètica va presentar a la ONU una resolució condemnatòria contra el colonialisme. Lorenzo Sumulong, delegat filipí a les Nacions Unides va intervenir per dir que el que feien els soviètics amb els països de l’est era també colonialisme. Un colèric i histriònic Nikita Khrusxov, que havia estat interrompent el torn de paraula a tothom a crits, com un vulgar Chávez, es va treure la sabata i brandint-la, va amenaçar el delegat filipí.
Fa any i mig, en plena roda de premsa de George W. Bush a Irak, un periodista en lloc de preguntar, va mostrar la seua opinió cridant-li "gos" i llençant-li les sabates al cap. Han passat cinquanta anys i problemes com el colonialisme, o les invasions, o les guerres, es resolen a sabatades. Els segrestos a "Zapaterades", es a dir, pagant als pirates.
Afortunadament en la política municipal encara no he vist cap "sabatada" ("espardenyades" moltes). Ni espere agressions dels meus adversaris. Les nostres relacions són, en general, fluides i correctes. Però tampoc no cal passar-se.
Dic això perquè de vegades fa una certa gràcia vore com adversaris polítics et fan una escolteta, i t’aconsellen sobre com hauries de fer la teua feina. Al PP li preocupa quan els critiquem, i per intentar (vanament) que no ho fem, usen aquella teoria de que "si sacsegeu l’olivera, les olives les plegarà el PSOE". Que ja entenc el que vol dir, però aleshores què se suposa que hem de fer, no criticar allò que no ens agrada? O algú del PSOE que em deia l’altre dia com ens havíem de comportar a la Diputació fent seguiment de l’estratègia de Colomer, o que com ells estaven a l’oposició jo no tenia que criticar-los. Si jo no els critique, simplement marque diferències, o millor dit, les remarque. Que les diferències les marquen les divergents postures que mantenim en no pocs temes, i sobretot, l’estil.
És difícil creure en la bondat dels consells, si qui t’aconsella és el teu adversari. Quan el PP o el PSOE se m’acosta a cau d’orella a donar-me un consell, tinc la mateixa sensació que deguera tenir al mig del ring, el bo de Holyfield poc abans que Tyson li arranqués mitja orella d’un mos.
]]> <![CDATA[Si ho consideres oportú]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158524 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158524 Wed, 03 Feb 2010 20:42:33 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158524 Signa perquè l’Ajuntament de València no construïsca un monòlit als franquistes damunt d’una fossa comuna amb milers de víctimes del franquisme 
Carta a na Rita Barberà Nolla, alcaldessa de València
Pels mitjans de comunicació, sabem que l’Ajuntament que vosté presideix està realitzant obres a la fossa comuna de la Secció 7a Dreta del Cementeri de València, per instal·lar-hi un monòlit “en memòria de tots els qui donaren la seua vida per l’Espanya que creien millor”, és a dir, s’utilitzen milers de víctimes del franquisme enterrades a la fossa per fer un monument als seus assassins, criminals implicats en el colp d’estat del 18 de juliol de 1936, causants de la mort de centenars de milers de persones com a conseqüència de la guerra, la fam, els afusellaments, les tortures, les epidèmies, la presó, les malalties… delictes tipificats com a crims contra la humanitat. CATALÀ/CASTELLANO

A Na Rita Barberà Nolla, alcaldessa de València

Pels mitjans de comunicació, sabem que l’Ajuntament que vosté presideix està realitzant obres a la fossa comuna de la Secció 7a Dreta del Cementeri de València, per instal·lar-hi un monòlit “en memòria de tots els qui donaren la seua vida per l’Espanya que creien millor”, és a dir, s’utilitzen milers de víctimes del franquisme enterrades a la fossa per fer un monument als seus assassins, criminals implicats en el colp d’estat del 18 de juliol de 1936, causants de la mort de centenars de milers de persones com a conseqüència de la guerra, la fam, els afusellaments, les tortures, les epidèmies, la presó, les malalties… delictes tipificats com a crims contra la humanitat.

Des del descobriment de les 6 fosses comunes del cementeri de València, que ocupen totes aquestes una superfície de 41.020 m2, el seu Ajuntament ha intentat amagar i destruir l’única fossa que hi resta, construint-ne damunt 1.030 nínxols, emportant-se les restes de les víctimes, junt amb els enderrocs i la terra, per ser utilitzats en les obres de condicionament dels voltants de la muralla del castell de Sagunt. Fins i tot, per desviar l’atenció de les desenes de milers de víctimes enterrades en aquestes fosses, l’Església catòlica va intentar córrer una cortina de fum construint la “Basílica dels Sants Màrtirs”, coneguda popularment com el “macrosantuari”, per retre homenatge permanent, segons aquesta, “ a 233 víctimes innocents de la Santa Croada”

Les lluites, mobilitzacions i demandes judicials realitzades pels familiars, el Fòrum per la Memòria del País Valencià i altres entitats junt amb milers de persones, que han sigut capaces de paralitzar tant la construcció dels nínxols com el “macrosantuari”, sembla que no han sigut prou per a vosté, com tampoc ho sembla el fet que, després de més de 30 anys de “democràcia”, les víctimes del franquisme encara no hagen estat rehabilitades, ni jutjats els responsables i col·laboradors del genocidi franquista, ja que, en el súmmum de la manca de respecte, insulta vosté i el seu Ajuntament les víctimes, construint sobre les seues restes un monòlit per honorar els seus botxins, posant els uns i els altres en el mateix pla. Oblida vosté que els criminals defensors del feixisme i del totalitarisme mai no poden ser comparats amb els qui van caure defensant la llibertat, el bé comú i la legalitat constitucional.

Sobre la base d’aquestes consideracions, li demane a vosté i al seu Ajuntament la paralització immediata de les obres d’instal·lació d’aquest monòlit, i que es respecte la memòria de les víctimes del franquisme i de les seues famílies.

]]> <![CDATA[prova des de Paco]]> http://www.pacoblay.com/?p=155 http://www.pacoblay.com/?p=155 Wed, 03 Feb 2010 12:46:56 +0100 http://www.pacoblay.com/?p=155 <![CDATA[prova del bloc]]> http://www.pacoblay.com/?p=144 http://www.pacoblay.com/?p=144 Wed, 03 Feb 2010 11:44:41 +0100 http://www.pacoblay.com/?p=144 <![CDATA[15 ANYS DE SOCARRATS (Programació Cultural)]]> http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/15-anys-de-socarrats-programacio.html http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/15-anys-de-socarrats-programacio.html Wed, 03 Feb 2010 11:43:00 +0100 http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/15-anys-de-socarrats-programacio.html
Com cada any, l'Associacio Cultural Socarrats de Vila-real prepara un programa d'actes culturals que culmina amb el sopar de proclamació del Premi Socarrat Major, d'aquest proper dissabte, que enguany vindrà a recollir la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet; però el dia abans, és a dir, divendres que ve, us esperem a la UNED per escoltar l'incansable Vicent Pitarch que, a més, s'ho mereix tot perquè, com sempre, continua sent l'ànima mater de moltíssimes coses, entre les quals la inauguració d'una excel·lent exposició el propassat divendres 22 de gener (sí, la d'Antoni Miró). No cal dir que tots els actes, dels quals hi teniu a baix la relació, estan oberts a tot el món.

EXPOSICIÓ: "MIRADES CREUADES" d’ANTONI MIRÓ
Sala d’exposició de l’Edifici Caixa Rural, plaça de la Vila, 3, 4ta planta. Horari: de dilluns a dissabte, de 18 a 20 hores (oberta fins al diumenge 21 de febrer)

SOPAR DE PROCLAMACIÓ DEL SOCARRAT MAJOR 2010
MARIA DEL MAR BONET
Dissabte, 6 de febrer, 21hores
RESTAURANT EL MOLÍ
Ermitori de la Mare de Déu de Gràcia


CICLE DE CONFERÈNCIES (totes tindran lloc a la Sala d’Actes de la UNED, Raval del Carme, 82, de Vila-real):


COMMEMORACIÓ DE L’ANY HUGUET
Divendres, 5 de febrer, 19 hores.
"El valencianisme a la Plana i el lideratge dels Gaetà Huguet" a càrrec de VICENT PITARCH, filòleg, membre de l’IEC i Socarrat Major 1994

L’ECLOSIÓ DEL LLIBRE ELECTRÒNIC
Divendres, 12 de febrer, 19 hores
"La fi del món (del llibre). De com els e-books ho canviaran tot (o no)" a càrrec de JOAN CARLES GIRBÉS, editor de Bromera.

50 ANYS DE LA NOVA CANÇÓ
Divendres, 19 de febrer, 19 hores
"Cançoníssima, 50 anys de Cançó vistos des del País Valencià" a càrrec de JESÚS PRATS, cronista musical i col·leccionista de discos.


COMMEMORACIÓ DELS 15 ANYS DE SOCARRATS
Dimarts, 4 de maig de 2010, 19 hores
Conferència a càrrec del professor EUDALD CARBONELL, codirector del PROJECTE ATAPUERCA.

Sí, heu llegit bé, un espectacular programa d'actes culturals que contribuiran a realçar aquest febrer fundacional vila-realenc -i més- que també comença aquest cap de setmana amb la Fira Medieval: visc a Vila-real, visca Vila-real!
===================================================================
]]> <![CDATA[Els fets de la senyoreta Subiela]]> http://rafacotanda.blogspot.com/2010/02/els-fets-de-la-senyoreta-subiela.html http://rafacotanda.blogspot.com/2010/02/els-fets-de-la-senyoreta-subiela.html Wed, 03 Feb 2010 11:23:00 +0100 http://rafacotanda.blogspot.com/2010/02/els-fets-de-la-senyoreta-subiela.html

El passat mes de desembre es va conéixer la nova publicació de l’ajuntament de Llíria: Notícies Llíria. Magnífica xe; paper couché, a tot color, format de diari amb periodicitat bimensual... tot un exemple en temps de crisi. En paraules de la regidora de comunicació Susi Subiela al plenari, és una publicació en la qual “es reflexen els fets de l’ajuntament”. I es va quedar d’ampla...

És evident que tots sabem quins són i seran els fets que es replegaran a eixa publicació i perquè no apareixeran els fets que reflexem des de l’oposició diàriament. Eixos fets, no interessen. ¿no, Susi?

Per cert, ¿qui recorda quan va traure el PP la seua última publicació a Llíria? Quines preguntes que em faig! ¿Perquè gastar-se diners propis quan tens els mitjans públics en exclusiva? Pardal, pardal!


]]> <![CDATA[Un debat necessari]]> http://elsnuvols.blogspot.com/2010/02/un-debat-necessari.html http://elsnuvols.blogspot.com/2010/02/un-debat-necessari.html Wed, 03 Feb 2010 10:46:00 +0100 http://elsnuvols.blogspot.com/2010/02/un-debat-necessari.html
No passa un dia sense que ens desdejunem amb una notícia econòmica nefasta, que no sols ens compromet el present, sinó també el futur. I com que les solucions per al futur s’han d’aplicar ja mateix, el govern espanyol ha decidit obrir la caixa dels trons del retard en l’edat de jubilació. D’immediat s’ha esvalotat la societat en general: al Facebook el grup que es va crear fa només uns dies contra l’augment de l’edat de jubilació recull ja més de 200.000 membres. Els sindicats, que durant estos sis anys han estat el principal suport de Zapatero, s’han alçat en peu de guerra. I el govern, veient el tsunami que ha generat, es dedica a puntualitzar l’anunci i a contradir-se entre ells, com d’altra banda és habitual.

Sembla que l’opinió és unànime. Però només ho sembla. De fet, el PP s’ha estimat més amagar el cap sota el terra i llançar-se a desqualificar la política econòmica en general, perquè l’augment de l’edat de jubilació és una mesura que, malgrat estar amagada, està a la seua agenda. Però clar, la mesura és la més impopular que un govern pot aplicar, i no és qüestió de cremar-se amb una flama que han encès els adversaris.

Malgrat tot, el debat sobre la jubilació s’ha d’obrir. I no sols perquè perille el sistema en un horitzó de només vint anys. Sempre he pensat que quan em toque jubilar-me (entre el 2040 i el 2050) no podré gaudir de les prestacions ofertes actualment, i les notícies d’estos dies em reafirmen en el meu pensament. Però, a més a més, hi ha una altra raó: no és el mateix tenir 65 anys al 1975 que al 2040. Tendim a viure més i a fer-ho en millors condicions. Segons en quins oficis jubilar-se als 65 és llançar a perdre una experiència molt valuosa, i més si la persona vol continuar treballant. La societat s’hauria de plantejar tots estos condicionants.

Ara bé: s’ha obert de forma adequada el debat? Ni de bon tros: s’ha fet, com sempre, malament, i buscant més un titular amb què calmar els mercats financers internacionals que amb l’ànim d’encetar una reflexió col·lectiva. Que s’ha de fer, evidentment, però no així.
]]> <![CDATA[prova]]> http://www.pacoblay.com/?p=125 http://www.pacoblay.com/?p=125 Tue, 02 Feb 2010 20:23:33 +0100 http://www.pacoblay.com/?p=125 desde paco

]]> <![CDATA[Articles que sempre tenen "massa" actualitat]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158406 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158406 Tue, 02 Feb 2010 19:36:23 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158406
Los alumnos españoles leen mal. Peor, según el informe PISA, que hace cuatro años, y no estaba entonces la cosa como para lanzar cohetes. No consiguen tampoco resultados brillantes en ciencias, ni en matemáticas.

No hacía falta que la OCDE nos lo dijera. Desde hace años la mayoría de los comentarios que recibimos escritores y periodistas delatan que los autores de los mismos no han leído con atención el texto. Independientemente de que sean elogiosos o feroces críticas, pasan por alto datos, resbalan sobre la ironía sin comprenderla, y no lo relacionan con hechos concretos. En la lectura prima la impresión subjetiva, y se desecha con rapidez lo que no se comprende al primer vistazo: vocabulario, sintaxis o conceptos. Como en la prensa amarilla, importan los titulares, no contenidos.

Con una incoherencia indigna de su puesto, la ministra de Educación ha matizado parte de los resultados y responsabilizado de ellos a la sociedad en general, y muy en concreto al bajo nivel cultural de los padres. Aunque del interés de los adultos por la cultura podía hablarse, y mucho, no resulta admisible esa explicación absurda: nunca los padres de los alumnos españoles han estado más preparados, nunca ha existido un nivel de alfabetización mayor, ni un número más alto de padres universitarios. Ni más libros en casas y aulas, más música, información o estímulos.

El sistema educativo es el que hace aguas. El sector de alumnos brillantes triunfará por encima de cualquier método. Pero la mayoría flaquea. Se han eliminado los dictados. Los sistemas de escritura y lectura incluyen tan tarde la importancia de la acentuación y la ortografía que muchos niños no la incorporan jamás. Muchos institutos han renunciado a la literatura a favor de la lengua, pero el problema se da antes: en primaria.

Los niños no leen bien, sencillamente, porque no leen. No redactan. O mejor dicho, sí lo hacen (Internet rebosa de textos juveniles), pero no bajo la supervisión formal de profesores. Urge revisar los planes de estudios, como hace tiempo que reclaman los profesores. A la sociedad ya le daremos brillo luego.

Espido Freire (6 de desembre)

 

I el Gran Wyoming escrivia -més o menys per les mateixes dades- aquest:


Los gritos que escuchamos el otro día nos inducen a reflexiones profundas. Veamos. Tanta rabia frente al que no comparte las mismas tendencias sexuales refiere más a un estado de insatisfacción personal que a una reivindicación de virtud. Cuando uno está en el camino del bien, no muestra semejante odio por el descarriado, si acaso, lástima. No, no se vislumbra orgullo por la condición personal en esas reacciones.

Por otro lado, es digno de señalar la poca fe que tienen en la familia sus máximos defensores. Sostienen algunas señorías y muchos miembros de la jerarquía eclesiástica que lo que está en peligro, con la ley que permite casarse a las personas del mismo sexo, es la propia institución familiar.

Viví las mismas reacciones cuando los representantes de la derecha, antes de divorciarse en masa, algunos un par de veces, se oponían con firmeza a la ley del divorcio. Afirmaban que nadie iba a seguir casado si le dejaban la puerta abierta.

En definitivas cuentas, el matrimonio sólo era viable bajo la tutela policial y judicial. Curiosa forma de vender la bondad de una institución con la premisa de que, cuando se quita la obligatoriedad, nadie, en su sano juicio, permanece en ella. Los defensores del matrimonio se convertían así en sus principales detractores.

Ahora ven venir el fin de la familia. ¿Piensan que sus hijos, o ellos mismos, se van a volver maricones sólo porque exista una ley que les permite casarse? A lo mejor, no. O sólo uno. ¿Por qué se sienten acosados por la presencia de maricones en la calle? Desde luego, desde el punto de vista de los instintos, no les resultan indiferentes. A lo mejor deberían relajarse, meditar la cuestión, realizarse y ser felices. Pero no pueden seguir así, con esa desazón.

El Gran Wyoming

 

 


 
]]> <![CDATA["La gente por la que nadie llora", per F. Peregil (El País)]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158365 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158365 Tue, 02 Feb 2010 12:50:13 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158365 Catástrofe en Haití 
La gente por la que nadie llora 

Los internos del principal hospital psiquiátrico de Puerto Príncipe viven en condiciones infrahumanas

FRANCISCO PEREGIL (ENVIADO ESPECIAL)  -  Puerto Príncipe 
EL PAÍS  -  Internacional - 31-01-2010

Un adolescente pasea desnudo por el hospital Mars & Line, de Puerto Príncipe, uno de los mayores centros públicos de Haití para enfermos psiquiátricos. Otros jóvenes dejan pasar la mañana sentados tras los barrotes de sus celdas. Este hospital siempre sufrió escasez de medios, según sus propios responsables, pero ahora parece una perrera. Tras la catástrofe del 12 de enero varios ingenieros determinaron que el edificio no ofrecía la seguridad suficiente para albergar a sus 80 internos, así que los familiares se llevaron a los enfermos a sus casas o a la calle, que es donde duerme buena parte de la población. Pero ocho de los internos no tuvieron más remedio que quedarse bajo los techos en ruina, porque no tienen a nadie que los reclame.

Son siete hombres y una mujer, casi ninguno mayor de 30 años. Desde las seis de la tarde hasta las seis de la mañana, no hay ni una vela que los alumbre. Ninguno grita, ni se inflige daño, ni ataca a los visitantes, ni llora, ni ríe, ni habla con nadie. Si alguno de los más de 50 temblores que ha sufrido Puerto Príncipe tras el gran terremoto hubiera afectado al edificio, los enfermos habrían quedado atrapados en unas habitaciones cerradas como si fueran calabozos.

 

El hospital dispone de dos psiquiatras, un psicólogo, 12 enfermeras, un administrativo y varios vigilantes. El psiquiatra Normil Franklin y el psicólogo responsable del centro Eseulson Èlisee, de 30 años, reclaman ayuda internacional. "Necesitamos comida, agua, ropa, tiendas de campaña, un generador, gasolina, camas, medicamentos... Si vienen psicólogos o psiquiatras serán bien recibidos. Pero sobre todo, necesitamos al menos tres automóviles. Hay compañeros que no acuden a trabajar porque no pueden costearse el transporte. Y nosotros no tenemos medios para traer a los enfermos que hay ahora mismo en las calles", indica el psicólogo Eseulson Èlisee, responsable del centro.

 

Ni el psiquiatra Normil Franklin, que lleva tres meses trabajando en el centro, ni el psicólogo al mando del hospital, conocen el nombre de ninguno de los pacientes. Cuando se les pregunta por qué encierran a los enfermos con candados, el psiquiatra responde: "La relación entre ellos es problemática".

 

Los camastros son de hierro. Sobre algunos hay una especie de colchoneta mugrienta de gomaespuma. Pero la mayoría no tiene ni eso. De noche no hay luz eléctrica. Los internos comen dos veces al día y no suelen hablar con nadie. El vigilante es el único que parece conocer la historia de algunos de ellos. "Ése de ahí le pegaba a la madre, aunque él dice que no. Ése de allí se lo llevaron después del terremoto, pero lo han tenido que traer porque se ha puesto peor", comenta. En teoría debería haber ochenta camas, tantas como enfermos había antes del terremoto, pero las cuentas no cuadran. Apenas se ven unas 40. "El resto dormía en el suelo", añade el vigilante.

 

En el jardín de entrada al psiquiátrico ahora hay unas cien personas sin hogar que han instalado allí sus sombrajos. Fuera, polvo y escombros.

 

Veinticinco kilómetros al nordeste de Puerto Príncipe, en la localidad de Beudet, existe otro psiquiátrico aún más grande. El terremoto dejó en ruinas dos pabellones y 80 enfermos duermen a la intemperie en la pradera del hospital. Otros 50 huyeron a través de las paredes derribadas. Al menos una decena de internos pasean desnudos. "Les ponemos ropa, pero se las quitan", asegura el administrador del centro, Josep Fritzner. De día el calor abrasa, pero de noche hace bastante frío para dormir al raso. Y no se ve ninguna manta en el psiquiátrico. "Se las dábamos, pero las partían", explica Fritzner.

 

Las condiciones de vida en este hospital parecen mejor que las del Mars & Line, de la capital. Aquí hay espacio para caminar, una sala de terapia donde pintar, árboles, gallinas, un generador para calentar agua con la que lavar a los enfermos, colchones y comida tres veces al día. Pero también hay muchas celdas con cerrojo y candado. En una de ellas se encuentra Gabriel Verdú, de 50 años, enfermo de esquizofrenia. "Yo estoy encerrado aquí, pero a mí me dan la llave del candado y puede salir cuando quiera", explica. "Es verdad eso", comenta Fritzner, "pero de vez en cuando se pone muy violento, empieza a dar golpes en la habitación y tenemos que inyectarle su medicación".

 

Los responsables del centro no saben cuánto tiempo tardarán en construirse otros pabellones o arreglarse los dañados, o en cualquier caso, cuándo dejarán los enfermos de dormir a la intemperie. "Supongo que el Gobierno hará algo en algún momento", señala Fritzner sin demasiada convicción.

 
http://www.elpais.com/fotogaleria/gente/nadie/llora/elpgal/20100130elpepuint_1/Zes/2
]]> <![CDATA[EL CABANYAL DE MANUEL VICENT]]> http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/el-cabanyal-de-manuel-vicent.html http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/el-cabanyal-de-manuel-vicent.html Mon, 01 Feb 2010 14:04:00 +0100 http://desdevila-real.blogspot.com/2010/02/el-cabanyal-de-manuel-vicent.html
Ahir diumenge, pel matí, és a dir, abans de la desfeta futbolística contra l'Osasuna i la destitució d'Ernesto Valverde, vaig experimentar el plaer de llegir un excel·lent article de Manuel Vicent, el vila-vellenc més universal (La Vilavella, Plana Baixa; 1936), columnista d'El País, autor d'èxits literaris i cinematogràfics com ara Tramvia a la Malvarrosa i Son de Mar -on, per cert, també participava com actor el nostre Sergio Caballero-, així com Balada de Caín (una novel·la que em va impressionar i us recomane), i un llarg etcètera... que, per no haver d'explicar-vos-el, l'enganxe a continuació. Hi ha frases per subratllar que no tenen pèrdua: tot siga perquè la pèrdua del Cabanyal no arribe a perpetrar-se. De moment, demà hi ha una altra gran manifestació a València.
=============================================================================

REPORTAJE: HISTORIA
El Cabanyal, naufragio de cemento
MANUEL VICENT 31/01/2010 (El País Semanal)

La memoria literaria de Blasco Ibáñez, el ambiente de artistas y pescadores, las casas solariegas. Todo será destruido si la avenida planeada por el Ayuntamiento de Valencia arrasa el barrio



En la franja del litoral entre el Grao de Valencia y la Malvarrosa tienen asiento varios poblados marineros divididos desde el siglo XIX por las acequias del Turia, que vertían las aguas en el mar. La acequia del Riuet marcaba la frontera del Grao con el Canyamelar; la acequia de En Gasch separaba el Canyamelar del Cabanyal; la acequia de Los Ángeles o de Pixavaques limitaba el Cabanyal de la Malvarrosa, que entonces se llamaba Cap de França, la cual a su vez tenía en la acequia de La Cadena la última marca de las playas de la ciudad de Valencia. De estos poblados, el del Cabanyal era el que poseía el alma más fuerte, más marinera, puesto que constituía el centro de todo el ajetreo de la pesca. En su playa varaban en aquel tiempo, junto a Flor de Mayo, la barca que dio nombre a la primera novela de Blasco Ibáñez, otras cincuenta embarcaciones de cubierta, de entre 15 y 25 toneladas, que faenaban día y noche en aguas del golfo. La idílica escena de los bueyes rubios tirando de ellas en medio de las olas para arrastrarla hacia la arena o botarlas en el agua ha servido de motivo para muchos cuadros de Sorolla y de José Navarro, si bien por debajo de esa luz cegadora y aparente felicidad preternatural alentaban las pasiones y la miseria de los hombres de mar y de aquellas mujeres que esperaban en la orilla con un cesto en la cadera la llegada del pescado.



La novela Flor de Mayo, publicada por Blasco Ibáñez en 1895, es un drama borrascoso que narra la vida maldita de aquellos pescadores, pero ese relato de celos, venganzas y naufragios, leído hoy, no es nada si se compara con la nueva borrasca de cemento, ladrillo y especulación que están ahora soportando los habitantes del Cabanyal y que les llega directamente por decreto desde el Ayuntamiento de Valencia mediante una avenida abierta con la piqueta, que paradójicamente lleva el nombre del autor de la famosa novela y que pretende partir en dos el alma marinera del barrio y su recuerdo histórico imborrable.



A finales del siglo XIX, este poblado marinero estaba unido a las colonias veraniegas que los burgueses de Valencia habían establecido en la playa, y en ellas los personajes de Arroz y tartana, menestrales felices del entorno del mercado central y los de Flor de Mayo, pescadores llenos de pasiones elementales, convivían durante unos meses al año en un conglomerado donde se mezclaban casas de estilo colonial y modernista con miserables barracones. Aquel entramado de pescadores, marineros y burgueses de la capital proporcionó mucha materia a Escalante para sus sainetes valencianos y a Blasco Ibáñez para su drama naturalista, al estilo de su maestro Zola.



Hay que imaginar cómo sería la vida del Cabanyal en aquel tiempo. Al atardecer, antes de que se encendieran los faroles de gas, sonaban las fichas de dominó en los cafés; tal vez había una representación en el teatro de la Marina o se oía la pianola de un baile que se celebraba en alguna villa mesocrática con fachada de azulejos y mirador historiado; los veraneantes hacían tertulias en las puertas de casa tomando el fresco y por la calle de la Reina, la principal de la barriada, se paseaba con chaqueta de pijama a rayas Blasco Ibáñez, que entonces aún vivía en la alquería de San Juan, antes de construirse la mansión en la Malvarrosa, con cariátides en la terraza. El escritor conocía a fondo aquel mundo, pero además de extraer de él personajes de ficción, también era un agitador político y se movía por el casino republicano del Cabanyal levantando pasiones populistas contra la monarquía, el clero y el militarismo.



Casas de pescadores, balnearios de Las Arenas, termas Victoria, donde se establecieron después los salones de baile Casablanca; los establos de la casa de los bueyes de tiro de las barcas; barriadas de veraneantes burgueses, con casas art déco; el sanatorio de San Juan de Dios, que recogía a los niños lisiados pintados por Sorolla; merenderos de la explanada de Neptuno, y casetas de baños se alternaban en la playa desde el Grao hasta la Malvarrosa, que debía el nombre a la fábrica de esencias para perfumistas extraídas de las malvas rosáceas, propiedad del francés Robillard.



Estamos en lo de siempre, si el Ayuntamiento de Valencia, en lugar de ser una empresa constructora al servicio de la codicia de los tiburones, hubiera sido una empresa realmente ciudadana estos poblados marineros habrían sido cuidados, respetados, restaurados y asumidos desde el principio como un verdadero tesoro urbano; si la ciudad se hubiera extendido de forma orgánica, como lo ha hecho, por ejemplo, Londres, habría asimilado los pueblos huertanos de alrededor respetando su alma, sin destruirlos ni aniquilarlos con autovías, avenidas impersonales y edificios vulgares como pretende hacerlo ahora con el Cabanyal. Pero este barrio tiene una personalidad muy fuerte, un alma muy definida, hecha a una lucha antigua contra los embates y las zozobras del mar. Aunque parezca una batalla perdida, sus vecinos están dispuestos también ahora a batirse hasta el final contra la otra amenaza de naufragio, que le viene esta vez desde el centro de la ciudad.



No se trata de literatura ni de nostalgias. El aura más intensa de una ciudad, que envuelve sus calles, plazoletas, tiendas, cafés, teatros y pequeños jardines, la crean los artistas y los literatos que por allí han pasado, no los políticos y menos aún las inmobiliarias. En este sentido, el Cabanyal ha dado lo mejor a Valencia. Allí alienta el espíritu de Blasco Ibáñez, de Sorolla, de Benlliure, de José Navarro, de Mongrell, de Agustí Centelles, de Cecilio Pla. Su memoria es la que va a ser destruida para siempre cuando esta avenida llegue al mar. La historia se habrá acabado y una vez más se habrá repetido la vieja maldición, aplicable al resto de España. Éste es un pueblo conservador y retrógrado en ideas políticas y religiosas, pero absolutamente pródigo a la hora de destruir el patrimonio que merece ser conservado. Se sigue rezando novenas a san Cucufate y se tiran a la basura los azulejos de una cocina del siglo XVII para sustituirlos por un zócalo de plástico; un cura tridentino entrega a un chamarilero una talla románica a cambio de que le arregle una gotera en la abadía; un ayuntamiento de derechas destroza pueblos llenos de casas solariegas, casinos de labradores y jardincillos con templetes de música, que son símbolos de su ideología, para convertirlos en ciudades dormitorios de ladrillo visto; se cambian a pelo artesonados con vigas de madera noble del siglo XV por cubiertas imitando a mármol.



El Cabanyal ha sido declarado conjunto histórico protegido, patrimonio de interés cultural. Para destruirlo, el Ayuntamiento ha tramado un plan muy estudiado. Primero lo dejó abandonado a su aire; luego propició que lo ocuparan tribus marginales; compró viviendas a medida que las hacía inhabitables; las llenó de ratas y, finalmente, ha tentado con el señuelo de la revalorización a sus habitantes más débiles o desmoralizados mientras las palas y las hormigoneras avanzaban hacia el mar como si las guiara una fuerza lógica, moderna e imparable, cuando sólo se trata de codicia unida al mal gusto que es la gracia urbanística, herencia del franquismo. Un hotel de lujo hortera devoró el espíritu del balneario de Las Arenas; los chalés en ruinas de la calle de Eugenia Vives pronto serán sustituidos por una fachada impersonal de muchas alturas y así sucesivamente va a caer bajo la piqueta un barrio que pudo haber sido un modelo de amor a la historia por parte de ediles cultos y conscientes de que la ciudad es una empresa de los ciudadanos y no de los especuladores. La plataforma creada para salvar el Cabanyal tiene todavía años de lucha legal por delante. Se trata de que esta vez no vuelva a naufragar la barca Flor de Mayo.

.....................................................................................
]]> <![CDATA[El Cabanyal? Sí, gràcies]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158253 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158253 Mon, 01 Feb 2010 09:24:26 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158253 Duc uns quants dies penjant articles sobre aquest barri del Cabanyal. Avui us en penge un altre, del qual destaque aquest fragment:

"Fiel al discurso del régimen, no faltaron ataques a Zapatero por discriminar las políticas culturales de esta potencia mundial... en derribos. Se le olvidó añadir, lástima, que ¡en 2007! Miró habría debido gastar 35 millones de euros más para alcanzar la media española, o cien millones para equiparar la inversión de Cataluña y de Castilla-León. Si esta sociedad frecuentase los consumos culturales que nos pretenden hacer creer en la cripta, ejercería tal espíritu crítico que ni Camps sería presidente, ni disfrutaríamos de oposición tan leal y acomodada. Es de cajón." ("Las cuentas de Trini", Manuel S. Jardí)

També us deixe l'enllaç d'"Un debate incómodo", d'Ángel Montiel.

I també hem de fer referència al fet que el País Valencià ha estat l'autonomia que més atur ha generat durant l'any passat, segons l'EPA. Però Camps, Rita, Blasco, Cotino tenen el cap en un altre lloc: el Cabanyal. 

I per finalitzar l'apunt, hem de deixar dit que el Consell deu 21 milions en despesa social als 60 municipis de les comarques de la Costera, la Cnal i la Vall d'Albaida. Concretament al meu poble ens deu 72.105€ (per a un cens de 627 persones). Si fem el càlcul per persona ens deu 115€ (despesa social). Però no passa res. Tranquils... que amb el PP arribarem a ser els millors del món mundial (si és que ja no ho som). I amb el PSOE quasi igualet. Bon dia.
 
]]> <![CDATA[Zapatero l’amic de Camps]]> http://www.enricmorera.com/blog/?p=392 http://www.enricmorera.com/blog/?p=392 Sun, 31 Jan 2010 21:47:15 +0100 http://www.enricmorera.com/blog/?p=392 <![CDATA[III CONGRÉS D'ESTUDIS DE LA VALL D'ALBAIDA]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158187 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158187 Sun, 31 Jan 2010 18:57:21 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158187

Enguany l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida realitza el seu III  Congrés d'Estudis els dies 12, 13 i 14 de març a l'Olleria, on podeu  participar d'assitents o de ponents presentant una comunicació en el vostre àmbit d'estudi o treball. En ambdos casos es convalida per 2crèdits de lliure elecció de la Universitat de València i per un curs de 10h del CEFIRE d'Ontinyent. Teniu tota la informació a la pàgina web de l'IEVA:www.ieva.info/congresIII.php.

 Animeu-vos, teniu fins al 15 de febrer per a apuntar-s'hi.


]]> <![CDATA["SENSE COMPLEXOS" - COPE-Castelló - 01.02.10]]> http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/01/sense-complexos-cope-castello-010210.html http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/01/sense-complexos-cope-castello-010210.html Sun, 31 Jan 2010 18:48:31 +0100 http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/01/sense-complexos-cope-castello-010210.html Quan un es presenta a unes eleccions, ho fa, normalment amb la sana intenció de guanyar-les. També és de veres que si un té un mínim sentit de la realitat, i en funció del lloc de partida, pot intuir si va a guanyar o no. Ho dic, perquè sent veritat que a la gent del BLOC també ens agradaria guanyar les eleccions, no és menys cert, que quan el 2007 vaig ser candidat a l’Alcaldia de Castelló, intuïa que no anàvem a guanyar per majoria absoluta. Però també és veritat, que no esperava el mal resultat que vam tenir.
El PP va guanyar les eleccions perdent vots, el PSOE va guanyar vots i va perdre les eleccions. Tots van fer lectures positives. El BLOC va perdre vots i les eleccions. Aquella nit vaig reconèixer el fracàs i vaig anunciar, que assumíem la digníssima responsabilitat que ens havien atorgat les urnes, fer oposició.
I en això estem. Intentant treure el nas en una ambient cada colp més asfixiantment bipartidista. I no passa res. Fer oposició és tan important com estar al govern. De fet, la conjunció de totes dues posicions, govern-oposició, dóna sentit a la democràcia.
No tothom governa igual. Hi ha gent que governa amb vocació democràtica i participativa, n’hi ha d’altres que confonen els drets de l’oposició, amb concessions magnànimes dels qui governen.
I d’idèntica manera, no tothom fa igual l’oposició. Hi ha qui considera que val tot, i d’altres qui considerem, que si eres un irresponsable en l’oposició, no hi ha cap garantia de que en el govern sigues més sensat.
Posaré l’exemple de Benicàssim, perquè té molt de significatiu. El líder provincial del PSOE, n’és alcalde i és també portaveu a la Diputació. A la Plaça de les Aules fa una oposició barroera, personalitzada en el President de la Diputació, sense propostes polítiques, buscant la confrontació, sabedor, que Carlos Fabra pica sempre, i deixant-se dur pel seu caràcter (poc democràtic, per cert), acaba entrant en cos a cos. Però després, a Benicàssim, fent d’alcalde es queixa de que el PP fa una oposició contra la seua persona, i gens constructiva. S’hi si fixen, exactament el mateix del que es queixa Fabra respecte a Colomer. Té més gràcia la cosa, perquè la portaveu popular a Benicàssim, és govern a la Diputació, mentre que el portaveu de l’oposició a la Diputació es govern a Benicàssim. I els uns s’acusen als altres del mateix, en llocs diferents.
I què fa el BLOC? Doncs per seguir l’exemple de Benicàssim, hem estat a l’oposició, hem governat amb el PP i ARB, i ara ho fem amb el PSOE i EU. Això què vol dir? Doncs que el BLOC està en política per treballar, i treballem des del lloc on ens posa l’electorat, sense complexos. On puguem ser més útils, amb qui pugem ser ser més útils.
]]> <![CDATA[Jubilar-nos? No, gràcies!]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158154 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158154 Sun, 31 Jan 2010 12:36:33 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158154 He estat temptat de contestar " Sí, gràcies!", però m'he inclinat pel no. Al pas que anem veurem si algun dia podem assolir l'estat permanent de JUBILATS. Per què dic açò? Els diaris i la xarxa en van plens. La meua feina m'agrada -vull deixar-hi constància-, pensava que podria jubilar-me als 60 anys (jubilació LOGSE), però haurà de ser als 66 i 6 mesos. Haurem "regalat" a la conselleria, que tan bé ens tracta, un any i 6 mesos de serveis. Però no els ho tindrem en compte. Ho farem molt gustosament. Tot siga perquè els de sempre -polítics professinals- puguen cobrar la seua jubilació d'or amb solament 10 anys -pam dalt, pam baix- exercint la política com a professió. I nosaltres, com sempre, haurem d'haver treballat 40 anys per arribar a aproximar-nos-hi. Ah, clar! Deu ser pels 40 anys de pau (dictadura franquista). No ho havia pensat abans. Perquè, si ningú no ho remeia, quan em jubile als 66 i 6 mesos hauré treballat uns 43 anys. 

I per tal d'aprofundir en el tema tractat llegiu l'article de Gabriela Cañas, "Dependientes, ancianos y políticos sin alma" (El País). El teniu a continuació.
 
]]> <![CDATA[SEGONA VOLTA FUTBOLÍSTICA]]> http://desdevila-real.blogspot.com/2010/01/segona-volta-futbolistica.html http://desdevila-real.blogspot.com/2010/01/segona-volta-futbolistica.html Sun, 31 Jan 2010 09:47:00 +0100 http://desdevila-real.blogspot.com/2010/01/segona-volta-futbolistica.html

Després d'una irregular primera volta, el Vila-real Club de Futbol afronta aquesta vesprada l'inici de la segona davant un rocós Osasuna, és a dir, un equip en inferioritat tècnica però amb molta superioritat física, com ve sent habitual darrerament, perquè sembla que tots els equips de Primera corren més, entrenen més i vigilen la part física molt més que el nostre malabarista Vila-real.

El futbol modern, l'actual, el que allà on va triomfa -si la pilota vol entrar- és un futbol integral, és a dir tàctic, físic, ràpid, tècnic, de possessió del baló, de pressió al contrari quan se perd, etc. i, sobre tot, d'escola, de conjunt, de col·lectivitat sobre la individualitat... aquesta és, precisament, la distància que separa el Barça de la resta d'equips. El Vila-real, evidentment, no pot competir, ara per ara, ni amb el Barça, ni amb el Real Madrid, però els aficcionts ens conformaríem -al llarg d'aquesta Segona Volta que comença- en observar damunt la gespa una mica més d'intensitat, de lluita, de velocitat i de coordinació en el joc que, per moments, s'ha perdut per moltes causes i molt complexes d'analitzar.

Ahir, sense anar més lluny, després de la immerescuda derrota del Vila-real B (que va dominar el Llevant tot el partit, jugant amb inferioritat numèrica: quin equipàs el Vila-real B!!!) digueren a Punt 2 que Eguren tornava cap a la Vila, després d'haver estat rebutjat per la Lazio de Roma, cosa que avui s'ha desmentit per part de Fernando Roig... però la marxa de Fuentes, de Jonatan Pereira, l'intent de col·locar Marco Ruben al Wigan anglés (una altra operació frustrada), indiquen que dins del vestidor i del club estan canviant moltes coses. També diuen les males llengües que al Vila-real li se deuen molts diners per part d'entitats públiques i privades (algun club que fitxa molt i paga poc!) i, finalment, que, tal vegada, s'ha passat del Despotisme Il·lustrat de Don Manuel Pellegrini i Ripamonti (no confondre amb dictadura pura i dura) al Parlamentarisme nòrdic de Valverde, més difícil d'entendre per part d'uns jugadors que mai han rebut classes d'Educació per a la Ciutadania.

Al capdavall, la manca d'un planter compensat, la baixa forma d'alguns jugadors, la lenta adaptació -com és normal- dels nous fixatges i, per suposat, la difícil papereta d'un entrenador nou (Valverde) que ha de bregar amb un equip confeccionat a imatge i semblança del míster anterior, han provocat una situació que, como dije resién se ha de revertir en la cancha, partit a partit poniendo toda la carne en el asador i -com diria Godín- con el aposho de l'afisión...
===================================================
]]> <![CDATA["¿Està Dios en Haití?", per Juan A. Estrada (Diario de Sevilla)]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158073 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158073 Sat, 30 Jan 2010 13:20:22 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158073 "Hay que ayudar a Dios para que se haga presente en Haití"

¿Está Dios en Haití?

"No paró la cruz en el Gólgota; no intervino en Auschwitz; no es el Dios relojero de Newton"

Juan A. Estrada, 23 de enero de 2010 a las 09:55

 

Desde la perspectiva científica el terremoto tiene una doble explicación. Por un lado, una zona sísmica, siempre amenazada por terremotos y maremotos, que se suceden con frecuencia. Por otra, que se ha practicado una deforestación masiva del país, que contrasta con la superficie de la República Dominicana, la otra parte de la isla.

Además se ha dado una sobreexplotación del suelo, un agotamiento de los recursos naturales, en parte por empresas que han sido pan para hoy y hambre para mañana, y una fuerte explosión demográfica bajo gobiernos corruptos y dictatoriales, como los Duvalier, cuyo heredero se gasta hoy su fortuna en Francia.

Cuando el terremoto llegó casi todo se vino abajo, incluido el centro histórico y las instalaciones estatales. Pero el barrio rico y moderno de Pétion Ville, en Puerto Príncipe, apenas ha sufrido daños. Es una isla segura, sólida y bien librada del azote natural.

La conclusión es evidente: con otra política y gobierno, otra distribución de la riqueza y otro tipo de construcciones se hubiera amortiguado mucho la violencia de la naturaleza en el país más pobre de América.

Antes que preguntarse por Dios, ¿por qué permite esto?, hay que preguntar al hombre ¿cómo consentimos que tantos seres humanos vivan en la miseria, indefensos ante la naturaleza? La tragedia de Haití sigue al tsunami de Indonesia y vendrán muchos más, porque tres cuartas partes de la humanidad viven en la pobreza, sin medios para controlar la naturaleza. Tenemos los recursos técnicos y materiales para reducir al mínimo estos desastres, pero la distribución internacional de la riqueza los invalida.

¿Y dónde está Dios? Seguimos esperando milagros divinos que cambien el curso de la naturaleza; apelamos a la Providencia para que intervenga en las catástrofes naturales; rezamos y pedimos prodigios y señales. Y Dios guarda silencio y no actúa como esperamos. No aprendemos de la historia. No paró la cruz en el Gólgota; no intervino para evitar Auschwitz; no es el Dios relojero de Newton, que ajusta el reloj natural de vez en cuando; no modifica las leyes de la creación, descubiertas por la ciencia.

El hombre y el universo son obra de un creador que respeta la libertad humana y el dinamismo de la naturaleza. Si buscamos al Dios milagrero, siempre a la escucha de los deseos del hombre, busquémoslo en otra religión, no en la del Dios crucificado. Es inconcebible que los cristianos sigamos esperando intervenciones prodigiosas, como en tiempos de Jesús, sin asumir la mayoría de edad del hombre y la autonomía del universo, cuyas leyes conocemos mejor y cada vez más.

En cambio, encontraremos a Dios, si lo buscamos identificándose con las víctimas y llamando a los hombres de buena voluntad a la solidaridad y la justicia; si esperamos que Dios nos inquiete, nos provoque y nos llame a colaborar de mil maneras para mitigar el dolor en Haití; si creemos que Dios no es neutral y que el contraste entre el gran mundo pobre y la minoría de países ricos clama al cielo.

Hay que ayudar a Dios para que se haga presente en Haití, porque necesita de los hombres para que llegue ahí el progreso y la justicia. Los muertos y refugiados de la catástrofe tienen hambre de justicia, la de las bienaventuranzas, y Dios necesita testigos suyos para hacerse presente.

Nadie puede hablar en nombre de las víctimas sin experimentar sus sufrimientos ni padecer su forma de vida, sólo hacernos presentes a ellos. El protagonismo corresponde al ser humano: Dios es autor de la historia, en cuanto inspira, motiva y envía para la solidaridad y la justicia. El Dios cristiano no es la divinidad griega que siente celos del hombre y castiga a Prometeo, sino el que se enorgullece de la capacidad para generar vida con la ciencia y el progreso, sólo exigiendo que los recursos naturales se pongan al servicio de todos.

Hay que actuar como "si Dios no existiera" y todo dependiera de nosotros, universalizar la solidaridad y cambiar las estructuras internacionales que condenan a pueblos enteros a la miseria. Desde ahí podemos esperarlo todo de Dios y pedirle que fortalezca, inspire y motive a los que luchan por un mundo más justo y solidario.

Dentro de pocos meses Haití será un mero recuerdo, excepto para los que siguen allí, y los habremos olvidado, como a Indonesia o las hambrunas del África subsahariana. La gran tragedia del siglo XXI es la de una humanidad que tiene recursos para acabar con el hambre y mitigar las catástrofes naturales, pero prefiere emplearlos en armamento, para defenderse de los pobres; en policías, para evitar que lleguen a nuestras islas de riqueza y en los despilfarros consumistas de una minoría de países.

Del mal de Haití somos todos responsables y la solidaridad no puede quedarse en el acontecimiento puntual, aunque sea necesaria, sino que exige otra forma de vida.

Juan Antonio Estrada en Diario de Sevilla

]]> <![CDATA[Tres cartes al director sobre el circuit de teatre valencià, l'alegria i reduir conselleries, la solució a la crisi]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158069 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158069 Sat, 30 Jan 2010 12:42:16 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158069 "En defensa de Benedicto XVI"



 El circuit de teatre valencià

  
Per què se li anomena així a aquest circuit si resulta que gairebé no es representen obres en valencià? Quina burla és aquesta? Per a que tot això si després l´únic teatre que es representa en la nostra maltractada llengua parteix d´iniciatives privades i moltes vegades amb presupostos de misèria? 
Generalitat. Conselleria de Cultura. Teatre Principal. Companyia de Teatre el o la? Diputació de? Circuit de Teatre Valencià. Denominacions amb grafia en valencià, però buides de contingut en valencià. Pura estafa que només serveix per enganyar-nos. Això sí, a l´hora de reclamar contribucions i impostos ben bé que sabeu fer-ho en valencià; perdó: en bilingüe. Però de fomentar el teatre en valencià, ni un gra. Com tot, clar! 

Carles Enguix i Borràs. València

 

Alegría


Señores del Gobierno, estoy sumamente contenta de contribuir al resurgimieno de la economía nacional con mi aportacion personal. Hoy acabo de enterarme que con este fin me han bajado la pensión de viudedad 25 euros y la pequeña de mi trabajo 5 euros. Aleluya. Con esta aportación estoy contribuyendo a sanear la economía española. 
Soy viuda desde el año 1988 y en aquel momento me dejaron con el 45% de lo que había cotizado mi esposo, con un hijo de 18 años que a efectos legales no existía y dos pequeños con pensión de orfandad (gracias sean dadas a Dios). Ahora a las viudas les queda el 60% (creo), y a mí, que pasé años buscando trabajo, el que fuera, antes de perder la pensión de orfandad y tuve que trabajar en lo que salía, ahora a mis muchos años llega la ¿democracia? y la ¿libertad?, supongo que será para enriquecer a los diferentes gobiernos que hemos tenido, porque yo siempre he sido respetuosa con mi oponente, demócrata, y libre de expresarme sin ofender, libre, y en nombre de estas rimbombantes palabras resulta que en vez de mejorar mi status me bajan, en plena crisis, la pensión. 
Espero que con este óbolo los señores del actual gobierno puedan llegar a final de mes. 

María Dolores Pastor Pérez. Valencia

 

Reducir conselleries, siolución a la crisis


Si el gobierno de la Generalitat no tiene responsabilidad alguna sobre la crisis, el paro y el déficit, ¿ para qué queremos trece conselleries, con sus correspondientes direcciones generales y secretarías autonómicas? 
Si yo estuviera en lugar de Camps sólo tendría las siguientes onsellerias:

1. Grandes Eventos (Fórmula I, vela, visitas papales, etc.). Eso sí, con un Libro Registro de Entradas y Salidas y una Dirección General de la Hucha para que recoja el dinero que producen y así poder saldar la deuda generada por la Generalitat en los últimos años por la construcción de Palacios de Congresos, colegios y algunas carreteras, por el sistema alemán de pagar a partir de 2018. 
2. Educación (sólo colegios privados, enseñanza del chino mandarín, universidades privadas y EpC en tres idiomas). 
3. Emigración de Inmigrantes a sus país (a excepción de los que cuidan a mi abuelo, limpian mi casa o trabajan en la construcción por un módico salario). Cuando los necesitemos para sostener la Seguridad Social los volvemos a admitir. 
4. Atención a la Dependencia (con la condición de que sean mayores de 85 años). 
5. Comunicación (para asegurar la subjetividad, todas las cadenas dependerán a todos los efectos de Canal Nou). 
6. Fomento (encargada de exigir el trasvase del Ebro cuando gobiernen los otros. El AVE ya lo inauguró el PP en 2002).

Antonio Martí López. Valencia


]]> <![CDATA[Del bloc "PARLEM D'UNA ALTRA COSA", de Jesús Pàrraga]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158022 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158022 Fri, 29 Jan 2010 18:46:54 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158022
Aulas callejeras y clericalismo social-laicista

Un aforisme de l'amic Tobies Grimaltos al seu blocVista Parcial i algunes entrades recents del bloc d'Àngel Canet m'han dut a la memòria un article que vaig enviar fa quatre anys (Déu meu, fa ja quatre anys!) al diari Levante-EMV. Òbviament no el van publicar. L'avantatge d'aquestos diaris íntims personals-virtuals (i virtuosos) és que pots publicar allò que et deixe l'autocensura. Com que el tema (desgraciadament) continua d'actualitat el copie a continuació



Levante-EMV publica hoy (2 de febrero de 2006) la noticia de un ciudadano acalorado que, después de bloquear con su furgoneta el aparcamiento de un instituto de educación secundaria “para que no pudiera salir ningún vehículo”, se dirigió a un profesor “a gritos, amenazándole de muerte”, “al creer que éste había pegado a uno de sus hijos.” Unas páginas atrás, un artículo de opinión de la presidenta de la Federación de Asociaciones de Padres de Alumnos (FAPA-Valencia) nos informa de que “un centro escolar es un espacio público, como lo es un parque, una sala de justicia, un hospital o una calle.” Cierto. Hete aquí que, igual que en la calle, podemos ver en el instituto una colorista escena callejera, con bloqueo circulatorio y amenazas de muerte incluidas. Lo hemos conseguido, las escuelas son como los hospitales... con sus divertidos carteles del Colegio de Médicos y de los sindicatos de enfermería en los que reclaman el respeto de la ciudadanía ofuscada y advierten de las medidas legales que emprenderán contra los actos de violencia que sufre el personal sanitario. (Algo quizás muy drástico: el claustro de profesores bloqueados se ha limitado a “condenar las amenazas sufridas por uno de los profesores”. Los claustros son así de guays.) Es verdad; hace poco tiempo hemos podido ver en televisión una sala de justicia en la que un muchacho se sentaba en la silla de los testigos medio tendido para poder dar pataditas al micrófono y era reprendido por la fiscal que le conminaba a que se dirigiera a ella de usted. ¡Igual que en clase! Los parques. Esos sí que son espacios similares a los colegios, con sus camellitos del menudeo, sus kíes, sus bandas multicolores amontonadas en los bancos imponiéndose de manera fascista... Qué maravilla.
...Qué amargura...
El sarcasmo es el último refugio de los derrotados y no tengo más remedio que reconocer en mí esa derrota... Pero ¿Qué otra forma discursiva podemos adoptar ante la letanía de los burócratas sindicales? ¿Qué pensarán de ese compañero agredido y vejado? ¿Algo habrá hecho? ¿Él se lo habrá buscado? ¿De qué otra manera podemos acercarnos al sermón de los paniaguados formadores del profesorado que no pisan las aulas desde los tiempos de la Ley Moyano? ¿Qué pensarán de ese compañero humillado y desautorizado? ¿Que no ha sabido reconducir la situación? ¿Que sería necesaria la figura del mediador? ¿Que el conflicto es positivo y necesario para el proceso de enseñanza-aprendizaje? ¿Cómo podemos argumentar ante el rosario de falacias monjiles de las asociaciones de madres y padres que actúan como correa de trasmisión del "partido"? (Lo pongo con minúscula porque el Partido es el Partido)
Pero el sarcasmo deja de serlo cuando la deformación irónica tiene como objeto algo de por sí deforme: la algazara antirreligiosa de hace algunos meses se fundamenta en un run-run de sacristía laicista que repitead nauseam (y es físicamente verdad que dan ganas de vomitar) cuatro pamplinas de “sea usted pedagogo en media hora” Y qué bien aprendidas tiene la FAPA-Valencia esas plegarias: “el espacio público precisa de la participación, de la ilusión, de las voluntades de las personas para crear espacios de convivencia. Sólo así se combate a la desidia y a la segregación, fermento de muchas soluciones violentas” Parece que estén hablando de la negociación con ETA, caramba. Pero, no: se trata de engarzar como sea las palabras “participación”, “ilusión”, “voluntad”, “espacio”, “convivencia”, hare krisna, hare krisna, hare krisna, hare hare. Y si te dan para el pelo es que tú tienes la culpa por no entender que “un espacio público es aquel en que las personas podemos comunicarnos.” Vamos que si te grita un energúmeno es que quiere comunicarse mejor, caray.
No hay manera. Vuelve el sarcástico mal sabor de boca. Y si al menos... Si al menos viese que estos personajes están satisfechos de su victoria, de su hegemonía discursiva... Pero no es el caso; ellos vuelven una y otra vez con su taladradora victimista: el fanatismo, los viejos hábitos pedagógicos, el autoritarismo, la falta de medios, la Iglesia, blablablá, blablablá. No tratan de convencer a nadie pues para convencer hay que argumentar y eso, blablablá, es una imposición de la jerarquía oscurantista, blablablá, blablablá. Lo que quieren es ser amados porque (como se dice en el panfletito este de FAPA que venimos comentando) “seguimos adelante”. Hale, como en los setenta con Lluís Llach, “més lluny, hem d’anar més lluny”. A uno le da por pensar en la novela de Orwell 1984: “no basta con obedecer al Gran Compañero, tienes que amarlo. Después te mataremos.”
PUBLICADO POR JESÚS PÁRRAGA EN 16:01

]]> <![CDATA[Canvi de model? Fum, fum, fum]]> http://www.pacoblay.net/?p=107 http://www.pacoblay.net/?p=107 Fri, 29 Jan 2010 18:31:18 +0100 http://www.pacoblay.net/?p=107 Tothom ho diu: davant una crisi tan brutal (més per a uns que per a altres), cal canviar de model. Sí, però quin? Fa unes setmanes, en un debat organitzat pel BLOC d’Albaida, un destacat representant empresarial tèxtil (Pepe Serna) contava amb amargura que, en l’època de “bonança”, si acudia un empresari a demanar un crèdit a un banc per la seua indústria, li posaven molt problemes; si a continuació entrava un promotor immobiliari a demanar el seu, tot eren facilitats. I concloïa: cal un canvi de model productiu, administratiu i educatiu.

El monocultiu de la rajola (“el mal de l’holandés”, com va dir Rafa Beneito) ha fet molt de mal, sobretot a la indústria, la menys culpable de la crisi, i cal revisar-lo (ho diuen empresaris, eh?). Però això mateix ja ho avisaren experts en 2006, i el govern valencià del PP no en va fer cas: açò era el paradís de les “oportunitats”, deia (de l’agiotisme, diríem nosaltres). Però la realitat és que el valencians som cada vegada més pobres: han faltat polítiques industrials i agràries, fonamentals al País Valencià, i el PP ha endeutat de forma insostenible l’hisenda pública en projectes multimilionaris de dubtosa rendibilitat econòmica i social. “L’eix de la prosperitat” mai no ha existit.

I ara què fem? Com minimitzar les conseqüències negatives d’aquestes polítiques errònies? Com corregir les mancances del passat? En definitiva: què fareu ara, senyors del PP?

Alguna cosa sembla que està canviant. Però sols aparentment. Ho expliquem. El passat 13 de gener la Generalitat presentava el seu Pla Estratègic per la província d’Alacant, síntesi de vàries propostes prèvies, segons van advertir. En el fons va ser una confessió implícita del fracàs del seu model econòmic. Es reconeixia que la renda “per càpita” havia baixat en els darrers anys (si ja ho deia l’informe de FUNCAS!), que la productivitat de les nostres empreses era baixa (ara se n’adonen?), que hi havia deficiències en infraestructures (quantes vegades ho hem dit?), que la costa tenia un nivell d’ocupació excessiu (però si blasmaven dels ecologistes perquè deien això mateix…!), etc. El titular del diari “Información” sobre el fet és ben expressiu: “El Plan Estratégico del Consell propone cambios para evitar la excesiva dependencia del ladrillo”.

Què proposa la Generalitat per a combatre aquesta crisi del (seu) model? Tot un paquet de mesures, sensates per descomptat però ben poc originals: moltes ja les dèiem des de l’oposició fa temps –i no ens feien cas–, i altres –la majoria– són les que van repetint-se dia rere dia en la majoria dels foros, o en articles d’opinió, o en taules rodones sobre la crisi: innovació, formació, productivitat, competitivitat, infraestructures, formació, transferència de tecnologia, avals a les empreses, i un llarg etcètera.

Per a un servidor tot açò li recorda la tornada d’una coneguda nadaleta, fum, fum, fum, que és en definitiva l’estratègia mediàtica del PP, quasi cansina: anunciar grans projectes o idees per a contrarestar notícies negatives (l’atur del País Valencià és dels més alts d’Europa), però que al final resulten solament fum quan no simples mentides. (El conseller Blasco se la sap molt bé, aquesta). Si fins ara ni el govern del senyor Camps ni els alcaldes del PP han fet res del que ells mateixos proposen ara, res del que ara anuncien té la més mínima credibilitat que vaja a complir-se. És més que dubtós que el PP vaja a portar endavant un Pla que necessita moltes inversions, les quals no estan disponibles en les arques autonòmiques perquè s’han balafiat en Fórmules 1, i America’s Cup, i edificis caríssims… Si en temps de “creixement” i de relativa abundància econòmica no les han fet, com les van a fer en temps de crisi i de baixada brusca de la recaptació? La culpa la tindrà, ja ho veuran vostés, Zapatero.

P.D.- Al marge que no es pot dividir l’economia per fronteres “provincials” (Gandia-Dènia i Ontinyent-Alcoi tenen problemes semblants), el Pla Estratègic esmentat és, per altre costat, una autèntica vergonya per a les comarques d’interior, sobretot les històricament molt dinàmiques i actives des del punt de vista industrial: l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla. No existeixen a penes per al Pla. Ni estaran en el corredor mediterrani, ni els faran ferrocarrils, ni participaran de l’economia “creativa”, ni hi hauran inversions estratègiques, ni es potenciaran els paisatges o l’agricultura dels pobles deprimits (amb indústries agroalimentàries, posem per cas), ni res de trellat. Solament turisme per als considerats “pobles tranquils d’interior”! La mare que els va…! Massa gent calla, sobretot el PP d’Alcoi que renuncia fins i tot a queixar-se!

]]> <![CDATA[Canvi de model? Fum, fum, fum]]> http://www.pacoblay.com/?p=107 http://www.pacoblay.com/?p=107 Fri, 29 Jan 2010 18:31:18 +0100 http://www.pacoblay.com/?p=107 Tothom ho diu: davant una crisi tan brutal (més per a uns que per a altres), cal canviar de model. Sí, però quin? Fa unes setmanes, en un debat organitzat pel BLOC d’Albaida, un destacat representant empresarial tèxtil (Pepe Serna) contava amb amargura que, en l’època de “bonança”, si acudia un empresari a demanar un crèdit a un banc per la seua indústria, li posaven molt problemes; si a continuació entrava un promotor immobiliari a demanar el seu, tot eren facilitats. I concloïa: cal un canvi de model productiu, administratiu i educatiu.

El monocultiu de la rajola (“el mal de l’holandés”, com va dir Rafa Beneito) ha fet molt de mal, sobretot a la indústria, la menys culpable de la crisi, i cal revisar-lo (ho diuen empresaris, eh?). Però això mateix ja ho avisaren experts en 2006, i el govern valencià del PP no en va fer cas: açò era el paradís de les “oportunitats”, deia (de l’agiotisme, diríem nosaltres). Però la realitat és que el valencians som cada vegada més pobres: han faltat polítiques industrials i agràries, fonamentals al País Valencià, i el PP ha endeutat de forma insostenible l’hisenda pública en projectes multimilionaris de dubtosa rendibilitat econòmica i social. “L’eix de la prosperitat” mai no ha existit.

I ara què fem? Com minimitzar les conseqüències negatives d’aquestes polítiques errònies? Com corregir les mancances del passat? En definitiva: què fareu ara, senyors del PP?

Alguna cosa sembla que està canviant. Però sols aparentment. Ho expliquem. El passat 13 de gener la Generalitat presentava el seu Pla Estratègic per la província d’Alacant, síntesi de vàries propostes prèvies, segons van advertir. En el fons va ser una confessió implícita del fracàs del seu model econòmic. Es reconeixia que la renda “per càpita” havia baixat en els darrers anys (si ja ho deia l’informe de FUNCAS!), que la productivitat de les nostres empreses era baixa (ara se n’adonen?), que hi havia deficiències en infraestructures (quantes vegades ho hem dit?), que la costa tenia un nivell d’ocupació excessiu (però si blasmaven dels ecologistes perquè deien això mateix…!), etc. El titular del diari “Información” sobre el fet és ben expressiu: “El Plan Estratégico del Consell propone cambios para evitar la excesiva dependencia del ladrillo”.

Què proposa la Generalitat per a combatre aquesta crisi del (seu) model? Tot un paquet de mesures, sensates per descomptat però ben poc originals: moltes ja les dèiem des de l’oposició fa temps –i no ens feien cas–, i altres –la majoria– són les que van repetint-se dia rere dia en la majoria dels foros, o en articles d’opinió, o en taules rodones sobre la crisi: innovació, formació, productivitat, competitivitat, infraestructures, formació, transferència de tecnologia, avals a les empreses, i un llarg etcètera.

Per a un servidor tot açò li recorda la tornada d’una coneguda nadaleta, fum, fum, fum, que és en definitiva l’estratègia mediàtica del PP, quasi cansina: anunciar grans projectes o idees per a contrarestar notícies negatives (l’atur del País Valencià és dels més alts d’Europa), però que al final resulten solament fum quan no simples mentides. (El conseller Blasco se la sap molt bé, aquesta). Si fins ara ni el govern del senyor Camps ni els alcaldes del PP han fet res del que ells mateixos proposen ara, res del que ara anuncien té la més mínima credibilitat que vaja a complir-se. És més que dubtós que el PP vaja a portar endavant un Pla que necessita moltes inversions, les quals no estan disponibles en les arques autonòmiques perquè s’han balafiat en Fórmules 1, i America’s Cup, i edificis caríssims… Si en temps de “creixement” i de relativa abundància econòmica no les han fet, com les van a fer en temps de crisi i de baixada brusca de la recaptació? La culpa la tindrà, ja ho veuran vostés, Zapatero.

P.D.- Al marge que no es pot dividir l’economia per fronteres “provincials” (Gandia-Dènia i Ontinyent-Alcoi tenen problemes semblants), el Pla Estratègic esmentat és, per altre costat, una autèntica vergonya per a les comarques d’interior, sobretot les històricament molt dinàmiques i actives des del punt de vista industrial: l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla. No existeixen a penes per al Pla. Ni estaran en el corredor mediterrani, ni els faran ferrocarrils, ni participaran de l’economia “creativa”, ni hi hauran inversions estratègiques, ni es potenciaran els paisatges o l’agricultura dels pobles deprimits (amb indústries agroalimentàries, posem per cas), ni res de trellat. Solament turisme per als considerats “pobles tranquils d’interior”! La mare que els va…! Massa gent calla, sobretot el PP d’Alcoi que renuncia fins i tot a queixar-se!

]]> <![CDATA[LA ZONA FANTASMA Los matones protegidos JAVIER MARÍAS EL PAIS SEMANAL - 24-01-2010]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158018 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158018 Fri, 29 Jan 2010 17:58:19 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/158018 LA ZONA FANTASMA 
Los matones protegidos 


JAVIER MARÍAS 
EL PAIS SEMANAL - 24-01-2010

Uno de los ejemplos más claros de cómo nuestras sociedades están entregadas a la política del appeasement o apaciguamiento -la que practicaron las democracias ante Hitler, y así les fue a partir de 1939- lo encontramos en el fútbol. Hace ya quince años escribí un artículo defendiendo al antiguo jugador del Manchester United Eric Cantona, que recibió unas severísimas sanciones por parte de su club y de su selección francesa, así como la reprobación de la prensa, porque se hartó de un individuo que le soltaba barbaridades sin cesar y, al retirarse del campo, expulsado, se acercó a él y le propinó un acrobático puntapié. Posiblemente no debió patear a aquel hincha, pero se comprende que lo hiciera. Quizá mereció las sanciones, pero no la condena moral generalizada que las acompañó. El agredido, como todos los hinchas groseros y violentos que llenan los estadios, se estaba amparando en la masa y en el anonimato, estaba actuando con cobardía al insultar a resguardo al jugador, cosa que sin duda no habría hecho a solas y en su proximidad. Seguramente ningún hooliganse habría atrevido. Pocas acciones más despreciables que la de atacar en manada, sabiéndose impune, indistinguible, a salvo de las consecuencias. Decía en aquella pieza remota que si hubiéramos visto esa secuencia en una película, la mayoría habríamos aplaudido a Cantona: el héroe, cansado de sufrir vejaciones, habría individualizado a la masa y le habría dado su merecido, mala suerte para el que se llevó el puntapié. No sabemos ver la vida real con la nitidez con que vemos cine o leemos novelas.

Algo parecido ha sucedido ahora con un delantero del Inter de Milán llamado Balotelli. Pese al apellido y a haber nacido en Palermo, se trata de un fornido negro, de madre ghanesa, motivo por el cual padece toda clase de insultos racistas cada vez que salta a un campo, y nunca tiene fácil jugar en la selección de su país, ya que, según demasiados aficionados, "no hay negros italianos". Hace unas semanas, en un partido en Verona, tras haber soportado durante ochenta y ocho minutos los gritos simiescos del público, fue sustituido, y al retirarse aplaudió irónicamente a la masa que no había parado de humillarlo. Luego, ante los micrófonos, añadió otra "afrenta": "El público de Verona me da cada vez más asco". Cualquiera en su situación habría dicho, o por lo menos pensado, otro tanto. A diferencia de Cantona en su día, no se encaró con ningún aficionado ni a ninguno pateó. Se limitó a aplaudir y a expresar sus comprensibles sentimientos. Sin embargo, eso le ha valido una multa de siete mil euros, impuesta por el árbitro, "por haber provocado al público". El Presidente del Chievo Verona se ha permitido negar la evidencia: "El problema no es el color de su piel, sino su actitud provocadora, que incita a que lo insulten". Hasta el alcalde de esa ciudad de amantes ha dicho su majadería: "Un profesional tiene que aguantar pitos e insultos". (No ha explicado por qué, pero el estamento político-futbolístico italiano, con Berlusconi a la cabeza de los sin cerebro, hace tiempo que perdió toda capacidad de razonar.) Es decir, a uno se lo hostiga sin pausa durante el ejercicio de su trabajo, y además en plan racista, y es uno el que "provoca al público" si reacciona mínimamente.

 

¿De dónde proceden estas ideas de que "un profesional" ha de callar ante los insultos, y de que el público sigue siendo "respetable" cuando hace muchísimo que dejó de serlo en todas partes? Recientemente oí reproches hacia Casillas porque se acercó a un crío valenciano que lo ponía verde y le pidió un poco de educación, nada más. "Hay que hacer caso omiso y concentrarse en el juego", lo amonestaban los periodistas. Yo me pregunto cómo se hace caso omiso de las barbaridades que uno escucha nítidamente dirigidas a uno, de principio a fin de un partido. Cómo se concentra uno en parar los disparos. Salvando las distancias, es como si a un actor de teatro se le pidiera que pasara de los insultos lanzados con profusión desde el patio de butacas y se ciñera a su texto, como si allí no hubiera nadie. O a un cantante que siguiera impertérrito con su recital mientras le llueven abucheos e injurias. O a un escritor que continuara con su conferencia mientras los oyentes lo llaman "hijoputa" y "cabrón". Y como si a todos estos "profesionales" se los castigara y multara por interrumpirse o hacer frente a sus groseros detractores. El razonamiento -es un decir- de los responsables del fútbol es más o menos: "Cualquier respuesta sólo empeorará las cosas". Esto es: "Permitamos y protejamos los abusos, el matonismo y la violencia verbal, no vayamos a soliviantar a los soliviantados". Lo mismo que en los años treinta: "Cedamos ante el furioso Hitler, no se vaya a poner aún más furioso". Ceder ante los comportamientos fascistas siempre se paga caro, porque el espíritu fascista -que puede darse en gente de izquierda- toma por debilidad cualquier inhibición del adversario, y no hace sino envalentonarse y aumentar su agresividad, hasta aniquilar a ese adversario. Si el apaciguamiento está institucionalizado; si los violentos y matones están protegidos; si se condena al individuo valiente que se enfrenta a ellos o por lo menos les señala su cobardía y su mezquindad, no es de extrañar que éstos se crezcan y que cada vez estemos todos más y más a su merced.

 


]]> <![CDATA["La increíble vida de Marcial Maciel", Juan G. Bedoya (El País)]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157990 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157990 Fri, 29 Jan 2010 12:50:32 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157990 ESCÁNDALO EN LA IGLESIA CATÓLICA 
La increíble vida de Marcial Maciel 

El fundador de los Legionarios de Cristo fue pederasta, tuvo hijos con varias mujeres y plagió el libro de cabecera del grupo. Tantos 'pecados' ensombrecen la beatificación de Juan Pablo II, su gran protector

JUAN G. BEDOYA 
DOMINGO - 24-01-2010

Marcial Maciel soñaba con ser proclamado santo universal... y acabará en los infiernos más profundos de su iglesia. Los últimos descubrimientos sobre la doble y exagerada vida del famoso fundador de los Legionarios de Cristo y del grupo sacerdotal Regnum Christi no dejan lugar a dudas, y eso que aún no ha concluido la investigación ordenada hace un año por Benedicto XVI. Lo que ya se sabe es demoledor. El líder de uno de los más exitosos movimientos del nuevo catolicismo no sólo fue notorio pederasta y drogadicto. También tuvo hijos -al menos cuatro, quizá seis- con varias mujeres, plagió descaradamente el libro de cabecera legionario, titulado El salterio de mis días, e impuso a toda la organización un cuarto voto de silencio para guarecerse de denuncias. Uno de sus antiguos colaboradores le acusa incluso de haber envenenado a su tío abuelo, el obispo Guízar, que avaló la exitosa carrera eclesiástica del ambicioso sobrino en el convulso México de los años treinta del siglo pasado.

"¡Cuánta suciedad hay en la Iglesia!" Este clamor le valió un pontificado al entonces cardenal Joseph Ratzinger. Lo pronunció en un vía crucis en abril de 2005, a punto de reunirse el cónclave para elegir al sucesor de Juan Pablo II. El todopoderoso prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe (ex santo Oficio de la Inquisición) sabía de qué hablaba. Los cardenales electores, también. Sobre la mesa del Papa anterior, Karol Wojtyla, se habían acumulado acusaciones de pederastia contra miles de sacerdotes, y también quejas por el encubrimiento de esos delitos por algunos jerarcas en Estados Unidos, Irlanda, Italia, Austria e, incluso, España. El alemán Ratzinger aparecía como el único de los reunidos con información y autoridad suficientes para atajar tal estado de cosas.

 

El propio Juan Pablo II no se libraba de las críticas. Por citar sólo el caso del fundador de los Legionarios, a la mesa de trabajo del Papa polaco habían llegado durante años cientos de denuncias sobre las andanzas y desviaciones del sacerdote Maciel. El Pontífice las despreció. Maciel era uno de sus preferidos. Llenaba plazas y estadios de fútbol en los viajes del líder católico por el mundo, junto al otro movimiento de moda, el Camino Neocatecumenal del español Kiko Argüello. Aquella protección contra toda lógica amenaza ahora con ensombrecer la anunciada beatificación de Juan Pablo II, a poco que funcione la famosa y vieja figura -desaparecida como tal- delabogado del diablo en todo proceso de canonización.

 

Cuando el todavía cardenal Ratzinger clamó contra la "suciedad" interna en su iglesia, los cardenales se convencieron de que era el hombre a elegir. Dos días más tarde lo hicieron Papa, el 19 de abril de 2005. Fue entonces cuando se empezó a cavar la tumba del hasta entonces intocable fundador de los Legionarios. Una de las primeras medidas anticorrupción del pontífice Benedicto XVI, en mayo de 2006, le alcanzó donde más dolía. Maciel debía abandonar Roma apresuradamente, y retirarse a su México natal. También debía dejar el poder en manos de alguno de sus colaboradores. La decisión del Vaticano parecía humillante -Maciel era obligado a llevar "una vida reservada de oración y penitencia, renunciando a cualquier forma de ministerio público", se le ordenaba-, pero no acalló el escándalo. Demasiado poco castigo para documentadas acusaciones de abusos sexuales en varios países. Como disculpa, Roma apeló a la edad avanzada del encausado, casi nonagenario. Maciel moriría poco más tarde, en enero de 2008, en Cotija (Michoacán, México). Asunto zanjado, suspiraron sus antiguos amigos en el Vaticano.

 

Se equivocaban de punta a cabo. Además del clamor dolorido de las víctimas, que pusieron el grito en el cielo por la benevolencia de Benedicto XVI, ahora entraban en escena autoproclamados hijos y mujeres de Maciel reclamando atención y derechos. Todo empezó en Madrid, adonde Maciel venía con frecuencia, a veces discretamente. Al fin y al cabo, fue aquí donde fue recibido con los brazos abiertos en 1941, nada más fundar en México el movimiento de los Legionarios de Cristo, con apenas 20 años de edad. El ministro de Asuntos Exteriores de entonces, el democristiano Alberto Martín-Artajo, fue el encargado de introducirlo en la nacionalcatólica sociedad franquista. Hoy, los Legionarios cuentan en España con una Universidad -la Francisco de Vitoria, en Madrid-, varios seminarios y cientos de colegios, entre otras muchas propiedades.

 

Los primeros rumores sobre la doble vida de Maciel provocaron un revuelo morboso entre algunos legionarios, abrumados, sobre todo, por las acusaciones de pederastia, que hasta Roma avalaba oficialmente. Si su adorado fundador conoció mujer y tenía una hija, eso espantaba, según ellos, las sospechas del horrendo pecado de pedofilia. Así que lo que debía ser gestionado en sumo secreto, pronto fue un clamor público, filtrado desde dentro. Maciel no sólo tuvo aventuras amorosas, sino que en Madrid vivía una hija suya, con nombre, apellidos y un número de portal concreto en unos lujosos apartamentos de la calle de Los Madroños. La chica, ya madura -la madre murió hace años-, se llama Norma Hilda y ha pactado silencio a cambio de una pensión vitalicia. Quien selló el acuerdo y se ocupó de que la rocambolesca historia acabase ahí fue el mismísimo secretario de Estado vaticano, cardenal Tarcisio Bertone, durante una visita semioficial a España. Ocurrió en los primeros días de febrero del año pasado. El dinero no fue un obstáculo. Hace décadas que en ambientes hostiles el grupo del Maciel es conocido, con ironía, como los Millonarios de Cristo.

 

Animado por el éxito del apaño maquinado en Madrid, Benedicto XVI tomó otra decisión, con la esperanza de difuminar el escándalo. Ordenó que la investigación se extendiese a toda la organización. El argumento de la medida era inatacable: si el fundador legionario había llevado una vida de crápula, ¿cómo es que nadie de su entorno lo advirtió y denunció? Para encontrar respuestas, el Papa nombró a cinco "visitadores", todos ellos obispos: Ricardo Blázquez, de Bilbao (España); Giuseppe Versaldi, de Alessandria (Italia); Ricardo Watty, de Tebladpic (México); Ricardo Ezzati, de Concepción (Chile), y Charles Joseph Chaput, de Denver (EE UU). Watty inspeccionaría en México y Centroamérica; Chaput, los centros legionarios de Estados Unidos y Canadá; Versaldi, los de Italia, Israel, Corea y Filipinas; Ezzati, los de Suramérica, y Blázquez, los de Europa, con la excepción de Italia. Para facilitarles el trabajo, el Papa, único que puede atar y desatar esas cosas en la confesión católica, derogó el cuarto voto de la Constitución legionaria, que obliga a los seguidores de Maciel a confesarse sólo con sus superiores y a guardar secreto de los conflictos internos.

 

En un principio, la inspección ordenada por el Papa fue tomada por el sucesor de Maciel al mando de la Legión y del Regnum Christi, el también mexicano Álvaro Corcuera, como un gesto de confianza. El propio cardenal secretario de Estado, Bertone, había dado pie al equívoco en la carta en la que comunicó públicamente la decisión papal. "La visita apostólica es de fundamental importancia y merece la pena consagrarse a ella con amplitud de miras y limpio corazón. [Los legionarios] Siempre podrán contar con la ayuda de la Santa Sede para, a través de la verdad y la transparencia, en un clima de diálogo fraterno, superar las dificultades existentes", decía la carta del cardenal al sacerdote Corcuera.

 

Lo que no podían prever entonces ambas partes es el aluvión de noticias sobre la vida secreta de Maciel, ahora sin control posible. Para colmo, había entrado en acción un abogado de prestigio, anunciando acciones judiciales civiles, que siempre sacan de quicio a la Santa Sede. El letrado se llama José Bonilla. Uno de sus hijos fue sometido a abusos sexuales a la edad de tres años en un colegio de los Legionarios y le ganó a la Iglesia católica un juicio penal por esos hechos. Ahora representa a tres de los autoproclamados hijos de Maciel, con nombres propios y en busca de reconocimiento legal y compensaciones económicas. Se trata de tres varones, hermanos entre sí, de nacionalidad mexicana. El letrado asegura que Maciel habría tenido tres hijos más, incluida la española Norma Hilda, cuya existencia ya ha reconocido oficialmente la Legión. Otro hijo viviría en Londres, y una sexta hija se mató en un accidente de tráfico cuando iba a recoger a su padre a un aeropuerto de París. Norma Hilda, por cierto, cursó su carrera en la Universidad Francisco de Vitoria, en Madrid, propiedad legionaria.

 

Los obispos visitadores que llevan casi un año investigando en las instituciones y centros de los Legionarios de Cristo y del Regnum Christi no sueltan prenda de sus averiguaciones. Tampoco desmienten noticia alguna, y eso que se publican a diario, sobre todo en la prensa latinoamericana. Reconocen, en cambio, que los cinco prelados han sido convocados a Roma de urgencia para presentar a Benedicto XVI un primer informe de lo actuado. José Martínez de Velasco, redactor jefe de la agencia Efe y el primero que desveló los escándalos de la Legión -publicó en 2002 el libro Los Legionarios de Cristo, el nuevo ejército del Papa, y dos años más tarde, Los documentos secretos de los Legionarios de Cristo-, sostiene que la investigación está "prácticamente concluida", pese a que son muchas las personas que han solicitado ser recibidos para dar su testimonio o desahogarse.

 

Martínez de Velasco afirma, además, que las acusaciones de pederastia contra Maciel prácticamente no se han investigado porque estaban suficientemente contrastadas. Las primeras denuncias sobre abusos sexuales en centros de la Legión llegaron al Vaticano en la década de los años cincuenta del siglo pasado, durante el pontificado de Pío XII, paternal protector también del sacerdote mexicano. Éste había llegado a Roma avalado por su parentesco con un tío abuelo suyo, Rafael Guízar, obispo de Veracruz y en proceso de canonización por Benedicto XVI como uno de los héroes de la persecución y guerra de los Cristeros en el México revolucionario de los años treinta del siglo XX. Sin embargo, un libro publicado en México con el título El Legionario, escrito por Alejandro Espinosa, sostiene que el obispo Guízar murió envenenado con cianuro por el propio Maciel. "Guízar acogió a su sobrino en su seminario clandestino, pero la buena relación entre ambos duró hasta que el obispo descubrió que el joven Maciel le estaba pervirtiendo su seminario con relaciones sexuales con otros estudiantes. El día en que el obispo murió había tenido una discusión muy fuerte con Maciel", sostiene.

 

Apoyado con información de algunos testigos del suceso y con confesiones que el mismo Maciel le hizo cuando tenía con él una relación muy cercana, Espinosa armó esta hipótesis. "La muerte de monseñor Guízar no quedó esclarecida. Y cuando años después exhumaron su cadáver, se le halló incorrupto y con el pelo rojizo, tal y como deja el cianuro a los cuerpos. Pero la gente se fue por el lado del milagro", sostiene este ex legionario, él mismo sometido a abusos cuando estudiaba en el seminario que la Legión posee en Ontaneda (Cantabria). Hoy vive retirado en el campo mexicano, con estrecheces económicas y, aún, amenazado por antiguos correligionarios. En cambio, el postulador en México de la causa de canonización de Guízar, el sacerdote Rafael González Hernández, tacha de absurda la historia. "Monseñor Guízar murió en 1938 a causa de una insuficiencia cardiaca y de un ataque de diabetes. Tenía 60 años y ya era un anciano decrépito y acabadísimo, pues gastó su vida al servicio de los fieles. Efectivamente, 12 años después de su muerte, en 1950, sus restos fueron exhumados y se encontraron incorruptos", afirma.

 

Lo cierto es que, con informaciones de acá y de allá, más lo que le han aportado ya los visitadores, el Papa tiene datos suficientes sobre la situación de la Legión de Cristo y sobre las acusaciones contra el fundador y algunos de sus colaboradores. La decisión que adopte se conocerá el próximo marzo. Según Martínez de Velasco, el Vaticano se debate entre tres opciones: disolver la congregación, proceder a su refundación o designar un comisario pontificio que conduzca a la Legión hasta un Capítulo General de renovación total.

 

Desde la disolución de los jesuitas en 1773 por Clemente XIV, forzado por los reyes de Francia, España, Portugal y de las dos Sicilias -por motivos de poder, por tanto-, la Iglesia católica no se había enfrentado a un caso igual, esta vez por sucios escándalos sexuales y financieros. Benedicto XVI, él mismo acusado de no haber actuado con diligencia cuando estaba al frente de la Congregación para la Doctrina de la Fe, se enfrenta al peor momento de su pontificado, sobre todo si la investigación interna confirma una culposa pasividad de Juan Pablo II por amistad personal con Maciel.

 





"Un guía eficaz de la juventud", según piropo de Juan Pablo II
 

Los días de gloria de Marcial Maciel, y los de los Legionarios -unos 70.000, de los que 800 son sacerdotes-, estaban contados cuando un grupo de ex seminaristas de la organización se unió para denunciar ante la opinión pública al fundador y a sus protectores en el Vaticano. Unos, en Ontaneda (Cantabria), y otros, en seminarios de México, todos sufrieron abusos sexuales de su padre confesor. Fueron sacerdotes la mayoría. Tardaron en "contactarse", pero al final fueron "atando datos", dicen, hasta llenar de credibilidad una denuncia, que llegó ante Ratzinger cuando todavía no habían explotado los escándalos de pederastia en la iglesia de EE UU. He aquí la identidad de algunos de los denunciantes: además de Alejandro Espinosa, los hermanos Fernando y José Antonio Pérez Olvera, Samuel Barrales, Arturo Jurado, Juan José Vaca, José Barba y Félix Alarcón. La gota que colmó el vaso de su paciencia fue una frase de Juan Pablo II, amigo y protector de Maciel. El fundador de los Legionarios de Cristo es "un guía eficaz de la juventud", dijo el Papa polaco, de visita en México. Era en 1994. Con este sorprendente piropo del distraído Pontífice, el fundador legionario, que iba para los altares según el polaco, empezó su caída a los infiernos de la Iglesia romana. El proceso contra Maciel, según lo plantearon los ocho ex legionarios y su abogada, la austriaca Martha Wegan, tenía dos planos: el de los abusos sexuales y la adicción a la morfina del fundador, y el que éste dominara la conciencia de sus víctimas mediante la dirección espiritual. Es decir, además de los delitos sexuales, que en 1998 podrían estar prescritos, Maciel había absuelto a sus muchachos en confesión. La figura de la absolución del cómplice, uno de los mayores delitos en la Iglesia católica, no prescribe, y su examen queda reservado a la Congregación para la Doctrina de la Fe. La demanda contra Maciel se presentó en Roma en octubre de 1998 con este título: Absolutionis complicis. Arturo Jurado et alii versus Rev. Marcial Maciel Degollado. Las desviaciones del fundador legionario ya fueron investigadas entre 1956 y 1959, sin resultado conocido. Durante ese tiempo, Maciel fue suspendido como superior general y expulsado de Roma. El cardenal Alfredo Ottaviani, entonces gran inquisidor, encargó al claretiano vasco y futuro cardenal Arcadio Larraona que dirigiese la investigación. Éste envió a sus visitadores al seminario de Ontaneda, pero no resolvió nada.
]]> <![CDATA[Algun article d'actualitat (malauradament)]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157987 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157987 Fri, 29 Jan 2010 12:09:02 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157987 Ací teniu:

 
"Desafío político y chapuza jurídica", per Antonio Montiel Màrquez,  
"Generación "ni-ni", NI estudian NI trabajan", per José Luis Zaragozá i  
"La revuelta de los catalanes", per Antonio Elorza.

 
I avui que, sembla, el govern de l'Estat aprovarà que la jubilació s'endarreresca dos anys més, és a dir, que ningú no es jubile fins als 67 anys, caldrà que llegim la informació d'ahir: "Las neurosis son la segunda causa de baja y provocan la pèrdida de 178.000 días al mes" (Levante-EMV). I són dades del País Valencià solament. Els transtorns depressius i neuròtics estàn pujant els darrers mesos entre la població, sobretot entre els empresaris autónoms, cosa que ve donada, al meu entendre, per la crisi. I són rellevants les dades facilitades per la Conselleria de Sanitat referides a l'any passat:
 
1. Alteracions de l'esquena no especificades: 2.701 baixes amb 201.065 dies perduts,
 
2. Transtorns neuròtics: 1.220 baixes amb 178.246 dies perduts,
 
5. Transtorn depressiu: 346 baixes amb 62.094 dies perduts.
 
I encara voldran que ens jubilem als 67 anys... Sort que ara el pacte PP-POSE sobre educació ens resoldrà el "conflicte educatiu" i donar classe tornarà a ser un plaer. Bon dia.
]]> <![CDATA["ASSESSORS" - Levante EMV- 30.01.10]]> http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/01/assessors-levante-emv-300110.html http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/01/assessors-levante-emv-300110.html Thu, 28 Jan 2010 22:33:54 +0100 http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/01/assessors-levante-emv-300110.html No sé si recorden a Manuel Pizarro, l’ex president d’Endesa, que va ser fitxat per Mariano Rajoy per al Partit Popular, i que hui és diputat d’eixe grup.
El Sr. Pizarro té un currículum brillantíssim. És jurista i economista. Advocat de l’Estat, agent de canvi i borsa. Acadèmic de Número de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras i de l’ Academia Aragonesa de Jurisprudencia y Legislación.
L’altre dia, el vaig escoltar en una entrevista televisiva. Parlava de la seva activitat política en contraposició a la professional, tant en l’empresa privada, com en la seua vessant d’alt funcionari de l’Estat. Va dir moltes coses, amb algunes no hi estic d’acord, però no perquè no les argumentes molt sòlidament, que si que ho va fer, sinó simplement perquè defensem models socials molt diferents. En una de les revoltes de la conversa van anar a parlar dels assessors. Eixa figura tan polèmica i opaca dels assessors. Manté Pizarró que com advocat de l’Estat, ell i els seus col·legues haurien de ser els assessors en matèria jurídica del Govern. L’Estat té un cos d’advocats, d’economistes, de tècnics de comerç exterior, d’inspectors de finances... Accedir a eixos llocs de treball, és complicat i costós, s’hi arriba superant duríssimes oposicions, i el cos d’alts funcionaris està qualificadíssim, i al servei de l’Estat, i per tant, han d’assessorar el govern de torn. Sembla tan obvi!
I és traslladable a altres administracions. La Generalitat, o la Diputació, o els Ajuntaments.
El nostre ajuntament té enginyers, advocats, economistes...tenim tècnics i tenim juristes. Per quina raó doncs, hem de pagar amb diners públics l’exèrcit d’assessors en general menys qualificats que els funcionaris? És que algú creu que els seus consells jurídics, culturals, econòmics, tècnics, etc, estan més fonamentats que els dels caps de departament de contractació, cultura, urbanisme..? És evident que no. Té un cert sentit què els grups polítics tinguen un mínim suport, però precisament els governs, que té, lògicament, al seu servei tot el funcionariat, són els qui incorporen familiars, amics, ex-polítics i gent sense qualificació específica, per cobrir places que mai abans havien existit, i de les que ningú no en justifica la necessitat, ni en que millora la vida dels ciutadans, amb sous de 36.000 o 55.000€ anuals. Un despropòsit, especialment en temps de crisi. Per això el BLOC va presentar als pressupostos municipals, esmenes que amortitzen tres llocs de treball adscrits a l’equip de govern, innecessaris i econòmicament sobrevalorats respecte al mercat. I també una reducció del 15% dels sous de tots els polítics i assessors del govern i de l’oposició, que superen els 50.000€ anuals, i del 10% per als qui superen els 30.000. Sense comptar la seguretat social, un estalvi xifrat en més de 214.000€ anuals. Proposàvem a més a més que els diners anaren a les partides pressupostaries creades per crear ocupació. El PP va votar en contra, cap sorpresa.
]]> <![CDATA[Trobades a Gátova]]> http://rafacotanda.blogspot.com/2010/01/trobades-gatova.html http://rafacotanda.blogspot.com/2010/01/trobades-gatova.html Thu, 28 Jan 2010 21:01:00 +0100 http://rafacotanda.blogspot.com/2010/01/trobades-gatova.html

Ahir vaig estar a Gàtova. El motiu de la visita va estar en la celebració de les Trobades d’Escoles en valencià, que enguany es faran allí al mes de maig. Represente al meu centre de treball com a mestre de música en la coordinació de la Trobada Musical, una proposta originària de la nostra comarca – que s’ha estès a d’altres- , i que complementa les activitats que es fan a les trobades.

Aquest poble és va incorporar fa poc de temps a la nostra comarca, després de pertànyer a L’Alt Palància, conscients que la seua relació fonamental es realitzava quasi sempre “cap avall”, cap a Llíria, la seua capitaleta natural. Un tema interessant, aquest de les comarques que algun dia tractaré.

Però anem per feina. El poble és menut, com són els pobles de la nostra Serra Calderona,, i s’han llançat a acollir un acte com el d’una Trobada. La veritat és que suposa un atreviment molt gran, donat la gran quantitat de gent que acull un acte d’aquest tipus, i més en un poble de muntanya amb espais limitats. Però s’han llançat, i me n’alegre, perquè – i ací està la molla de l’assumpte -, els grans pobles de la comarca governats pel PP no tenen cap intenció d’acollir una Trobada d’escoles en valencià. Així de clar, i ras.

Això no ho confirmaran en públic, però pareix que existeix una ordre des de l’executiva comarcal per evitar que es realitze ací. Molt trist, però real, i inexplicable també, perquè a altres comarques no existeix eixe problema.

Enguany mateix, el meu poble, Llíria tenia un element magnífic per dinamitzar i potenciar la ciutat: l’any Sant Vicent Ferrer. Un valencià de cap als peus, com ells no es cansen de repetir, i que feia els seus sermons en valencià. Hi havia millor any? Doncs res de res. Donant llargues i més llargues.

Per sort, va eixir Gàtova, com també va passar el mateix l’any passat amb Marines, tots dos, curiosament, castellanoparlants. Un digne exemple de quin tarannà demostren els governants d’eixos pobles menuts i quin el dels nostres pobles, “els grans” de la comarca. Vergonya, cavallers, vergonya!

]]> <![CDATA["Pegarle a un profesor", per Carlos Suárez Mira (Levante-EMV)]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157919 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157919 Thu, 28 Jan 2010 18:08:11 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157919
 

Pegarle a un profesor

El respeto a la autoridad en España se encuentra en horas bajas
Pegarle a un profesor
Pegarle a un profesor  

CARLOS SUÁREZ-MIRA PROFESOR TITULAR DE DERECHO PENAL El respeto a la autoridad en España pasa por horas bajas. Y no me refiero ahora a la autoridad con mayúsculas, entendida como el legítimo ejercicio del poder -que tampoco vive su mejor momento-, sino a una mucho más cercana: la autoridad del maestro. Tienen mucho mérito los profesores de nuestros hijos cada vez que se suben a la tarima para formar a los ciudadanos del futuro, pues el reconocimiento de su labor está en franco retroceso en esta sociedad materialista que sólo adora al becerro de oro, y ello, aunque ese becerro ya haya embestido y derribado a más de uno. Es triste constatar cómo algunos aún no se han dado cuenta de que el progreso y bienestar de una comunidad es directamente proporcional a su nivel de formación, y no sólo a la formación académica, sino también, y sobre todo, a la ética y a su nivel de compromiso con los valores democráticos entre los que se halla, obviamente, el respeto a los demás y a la propia autoridad. Por eso, a quienes intentan con más vocación que apoyos inculcar esos valores a los más pequeños, debemos estarles muy agradecidos. 

No parecía estarlo mucho esa madre de familia a quien el Juzgado de lo penal número 10 de Málaga ha condenado a un año de prisión por agredir a la profesora de su hijo, un angelito que a su vez había sido ya trasladado de centro porque en el anterior no había tenido mejor ocurrencia que propinarle una patada a su maestra y producirle el desplazamiento de una vértebra. Aunque la criaturita ya venía avisando de cuál era su escala de valores, su condescendiente progenitora se presentó muy alterada en el colegio con la excusa de que habían pegado a su hijo, enfrentándose con una profesora a la que golpeó e insultó repetidamente delante de otras madres y niños. Era ésa su particular concepción de la educación para la ciudadanía. 

Por fortuna, y aunque en principio se instruyó un procedimiento siguiendo los trámites del juicio de faltas, posteriormente se suspendió y fue transformado en diligencias previas para perseguir lo que, a juicio de la acusación particular, constituía en realidad un delito de atentado a funcionario público en el ejercicio de sus funciones. Hay que advertir que entre los juristas hay diversidad de opiniones, pues al docente algunos le niegan la especial protección que confiere el tipo de atentado (art. 550 del Código Penal), por interpretar que el bien jurídico que se protege es el orden público entendido como la tranquilidad o paz en las manifestaciones colectivas de la vida ciudadana, limitando por tanto la tutela penal a la actuación de las autoridades y funcionarios encargados de preservarla. Sin embargo, si consideramos que el orden público se vincula con el libre ejercicio de los derechos y deberes fundamentales y que lo tutelado no es tanto el principio de autoridad como atribución personal de quien la ejerce como las funciones públicas desempeñadas por las personas a las que ampara, no resulta en absoluto descabellado conferirle al profesor (y también al profesional sanitario, dicho sea de paso) esa especial protección. De hecho, y aunque existe la falsa creencia de que la sentencia dictada por el juzgado malagueño es pionera en ese reconocimiento, lo cierto es que existen numerosas resoluciones judiciales de audiencias provinciales que lo sostienen, como también lo hace el Tribunal Supremo, al menos desde 1991 en que fue condenado por ese delito un alumno de Medicina que agredió a su catedrático de anatomía con ocasión de presidir éste un tribunal que lo examinó (y por lo visto suspendió). 

Desde luego, ése es el camino. Una sociedad madura y moderna no puede tolerar que se ponga en entredicho el ejercicio de la función pública en ninguna de sus múltiples variables de intervención, sea en la órbita de la preservación de la seguridad pública o en la mucho más amplia de la actividad prestacional de la Administración (educación, sanidad, asistencia social, etc.). La susodicha madre no sólo agredió con su acción el cuerpo de la maltrecha profesora, sino la dignidad de la función pública.

]]> <![CDATA[RUTES TURIÍSTIQUES]]> http://desdevila-real.blogspot.com/2010/01/rutes-turiistiques.html http://desdevila-real.blogspot.com/2010/01/rutes-turiistiques.html Thu, 28 Jan 2010 14:10:00 +0100 http://desdevila-real.blogspot.com/2010/01/rutes-turiistiques.html

Ara, que ja ha passat una altra edició de FITUR, la fira internacional de turisme, molts vila-realencs ens preguntem què feia l'Ajuntament de Vila-real a Madrid venent processons de Setmana Santa, postres imaginaris i fum de canyes de tota mena, mentre les fàbriques de taulells segueixen enviant els treballadors de "vacances", els fons de la Generalitat continuen de camí, les taronges tardanes penjant com sempre i el govern central anunciant retallades en els pressupostos generals.


Vila-real no és una ciutat turística, és molt poc industrial i quasi gens llauradora a hores d'ara... Mentrestant, un amic meu col·laborador d'aquest blog, m'envia les fotos d'uns cartells coresponents a una suposada ruta ciclo-cultural de la Panderola en el tram Vila-real - les Alqueries quan, hauria estat molt millor marcar-la pel tram original de La Panderola, que no és altre que el proposat al seu temps pel BLOC (en una moció rebutjada pel PP, és a dir, el partit que ara l'ha aprovada com a cosa original) i del que deixàrem constància en una eixida dominical.


Però, el més fort de tot, segons van publicar diversos diaris -entre ells, Las Provincias- és que la Generalitat Valenciana ha donat 6.000 € de subvenció... per posar 10 o 15 cartells? -ens preguntem nosaltres.

Conclusió: a Vila-real no hi ha turisme, ni diners... bé, de diners, pel que veiem, encara en queden per als capricis dels que manen.
================================================
]]> <![CDATA[Aigua per a ningú]]> http://elsnuvols.blogspot.com/2010/01/aigua-per-ningu.html http://elsnuvols.blogspot.com/2010/01/aigua-per-ningu.html Wed, 27 Jan 2010 10:10:00 +0100 http://elsnuvols.blogspot.com/2010/01/aigua-per-ningu.html

Es nota que estem entrant en període electoral. Sí, ja sé que falta quasi un any i mig per a les municipals i autonòmiques, però és un lloc comú en els partits polítics que engeguen la maquinària amb antelació suficient. Això es nota en els anuncis de coalicions o en els posicionaments interns del grups, grupuscles i famílies de tots els partits de cara a clavar el cap en una llista electoral amb més o menys opcions d’èxit. Però també es fa evident en l’exposició a l’opinió pública de determinats temes que, a priori, tenen un gran rèdit electoral. Este és el cas de les reivindicacions en matèria hídrica del PP valencià.

Des de l’any 2004, moment en el qual es va retirar el Pla Hidrològic Nacional, els populars valencians han fet bandera d’este cas, que a més els servia d’excusa per atiar uns altres focs, com els de l’anticatalanisme o el del greuge a què ens sotmet Madrid. Zapatero, quan va prendre la decisió de derogar el PHN ni s’olorava quin tipus de munició li estava lliurant al PP. Una clavada de pota més en la seua llarga trajectòria de decisions errònies en relació al País Valencià.

En les últimes setmanes el PP ha posat la seua maquinària de propaganda hídrica a treballar. La crescuda de l’Ebre de fa uns dies i l’estatut de Castella-La Manxa han sigut les excuses per a tornar a la càrrega. En un cas, s’instrumentalitza la causa natural com una mena de càstig diví per no haver permès el transvasament. En l’altre cas es tracta, segons l’argumentari popular, d’una demostració més del menyspreu socialista (en este cas del socialisme manxec) pels valencians.

Se’ls oblida dir en este cas que el PP manxec ha aprovat els articles que reserven l’aigua de la capçalera del Tajo i del Xúquer per a la Manxa. I se’ls oblida també que va ser Eduardo Zaplana qui va renunciar el 1997, en una reunió amb José Bono, als drets històrics que els regants valencians tenien sobre l’aigua del Xúquer.

El PHN, que primer que tot era un negoci rodó per la seua construcció, va ser una galtada als interessos dels regants valencians, igual que l’estatut manxec. Però la politització les enconades posicions dels favorables i els contraris van fer impossible qualsevol solució. Sembla que l’interés general no importa: dóna més rèdits tenir pólvora per a seguir disparant. I mentrestant, qui necessita l’aigua no la té. És per a fer-s’ho mirar.
]]> <![CDATA["BOUS EMBOLATS"- Mediterráneo - 28.01.10]]> http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/01/bous-embolats-mediterraneo-280110.html http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/01/bous-embolats-mediterraneo-280110.html Tue, 26 Jan 2010 21:49:06 +0100 http://enricnomdedeu.blogspot.com/2010/01/bous-embolats-mediterraneo-280110.html

Un espera dels governs que proposen solucions, no que generen problemes; i tristament, el govern municipal es dedica darrerament més a generar problemes que a treballar per resoldre els que la ciutat i la societat té plantejats.
Dilluns passat, en nom del BLOC, i fent ús de la capacitat que ens vam atorgar els partits en junta de portaveus, vaig vetar que l’ajuntament pergués els seu temps parlant de bous embolats. Amb l’embolat que tenim amb l’atur, amb l’economia, amb el PGOU suspés, el trànsit impossible a la ciutat, la manca d’inversions... l’equip de govern vol que ens dediquem a parlar de bous embolats. Em pregunte què pensaran de nosaltres, els polítics, la gent amb problemes per pagar les hipoteques o per trobar treball quan veuen que ocupem el nostre temps en estupideses com esta.
El PP argumenta que ho fa en defensa de les tradicions. Per definició, una cosa només pot defensar-se si ha estat prèviament atacada. I no és el cas. He confirmat personalment que no hi ha cap iniciativa popular o parlamentària enregistrada a les Corts Valencianes que reclame la suspensió dels bous de carrer, o els bous embolats. Ningú no ho ha proposat. És més, el PP gaudeix a les Corts d’una comfortabilíssima majoria absoluta, amb una clara tendència a l’absolutisme, que impediria que prosperés un hipotètica declaració contraria als bous. Aleshores quin és l’origen d’esta absurda acció del PP?
Segons ells un informe emés pel Consell Valencià de Cultura que desaprova les festes tradicionals amb bous. Poc importa que el informe ja fos contestat pel Conseller assegurant que no hi haurà modificacions legislatives, i que seguiran autoritzant les festes amb bous. És igual, el PP el que vol és encetar una irresponsable campanya de desprestigi contra el CVC, només perquè eixe mateix organisme consultiu de la Generalitat, va dictaminar que el TRAM no havia de travessar Ribalta. És això, i res més que això.
El PP no respecta ni les institucions, està massa acostumat a massacrar al qui té en front, a comprar voluntats, i quan algú, encara que siga un organisme oficial, li porta la contraria, abans que reflexionar o rectificar si cal, es planteja desprestigiar i destruir-lo.
]]> <![CDATA[Martxelo Otamendi, en "Els Matins de TV3]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157738 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157738 Tue, 26 Jan 2010 20:02:53 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157738 ]]> <![CDATA[De l'informatiu.com]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157717 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157717 Tue, 26 Jan 2010 17:30:58 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157717 http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/canal-9-retalla-el-75-dels-diners-per-al-doblatge-en-valencia

]]> <![CDATA[Avui amb tamagotxi]]> http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157714 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157714 Tue, 26 Jan 2010 17:13:40 +0100 http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/157714 Encara que serà a partir de febrer quan podrem fer servir el tamagotxi a les classes, avui ja l'he agafat i l'he utilitzat. He passat llista sense paper ni bolígraf i he posat dues amonestacions lleus a dos alumnes que emprenyaven i no volien fer cap activitat durant la classe. No tinc massa esperances que aquest "artefacte" ens solucione el fracàs escolar ni la pèrdua de temps a les classes per la presència d'alumnes que ni volen ni poden seguir una classe amb normalitat (però ens "acompanyen" cada dia a les aules... distorsionen tot el que poden i més... els bons alumnes no trauen tot el suc que podrien a les classes... perquè, mentre dius que callen, que facen servir el llibre i la llibreta, etc., no pots estar fent altra cosa). 
i ara us deixe amb algun article d'actualitat:
Cuatro son cuatro", per Julio Seoane,  
"¡Atención, que viene la televisión!", per Ferran Bono,  
"Otro lado", per David Trueba,  
"Viento en popa", per Vicente Añó,  
"Entrevista a Vicente Ruiz Monrabal", per Mónica Ros,  
"El botellón de los ricos", per Alfons Cervera,  
]]> <![CDATA[Els que governen el meu poble...]]> http://rosellaipunt.blogspot.com/2010/01/quan-governaran-al-meu-poble.html http://rosellaipunt.blogspot.com/2010/01/quan-governaran-al-meu-poble.html Tue, 26 Jan 2010 17:12:00 +0100 http://rosellaipunt.blogspot.com/2010/01/quan-governaran-al-meu-poble.html L'altre dia mon pare em desxifrava la proposta de pressupostos que ens ha passat el PSOE del meu poble per que els mirem al col·lectiu del BLOC. A ell i a mi, que estem clavats en mil plataformes, grups de teatre, de música, ecologistes... (perquè ens agrada i no per fer-nos cap foto) no para de sorprendre'ns la dèria que tenen els que governen el nostre poble en arraconar i perseguir tot allò que significa autonomia d'acció, és a dir, les associacions que no controlen.

Ja fa temps que tenen atravessada una associació cultural del poble, l'Associació Cultural Macarella, que, poca broma! , proposa més d'una dotzena d'activitats gratuïtes anualment. Una o dos cada mes!

La penúltima mala passada que els ha gastat l'equip de govern ha segut que, a l'hora de rebre la subvenció de l'any passat, els l'han paralitzada fins que no esborren un sambori que van pintar al carrer Rei en Jaume durant la celebració de la Festa de la Cultura Popular perquè juguen els xiquets i xiquetes. Els molesta, consideren que embruta el carrer!

Eixa és la misèria socialista de Bonrepòs i Mirambell, la misèria d'aquells que no estimen cultura i per això no llegeixen la revista Plaerdemavida (3 o 4 números anuals) ni els agrada la poesia ni la cançó d'autor perquè no assisteixen ni als recitals de nadal ni al concert de pasqua, que no els agrada la cultura popular perquè no van a vore la foguera de sant joan ni al passacarrer dels fanalets de meló ni celebren la pasqua al barranc, ni els agrada conéixer el País perquè mai s'apunten a les excursions ni els agrada el cine perquè mai els hem vist al cicle de cinema per la pau...tampoc no els agrada el valencià perquè no consideren que siga una llengua idònia per al primer llibre d'història del poble que s'ha editat... entenen la vida en un sentit partidista? Són tan pobres de mira que només van allà on poden rascar vots? Què trist!

L'última mala passada, i és per això que escric aquest article, és la proposta de retall d'un 30% de la subvenció per a Macarella en aquest 2010, l'any que l'associació celebra els seus primers 10 anys de vida!

L'excusa és la crisi i que també han baixat les subvencions d'altres associacions (l'AMPA, La Rondalla, La Coral, L'Associació de dones...) . Quina excusa senyors! Quan el que caldria és augmentar les subvencions a les associacions (i en tot cas intentar no malbaratar recursos cada dia) que fan que el nostre poble tinga una mínima i digna oferta cultural perquè si fóra per l'ajuntament les activitats culturals és podrien resumir en contacontes per als escolars, 2 o 3 monòlegs extrets del circuit de café-teatre i poca cosa més.

En fi, espere que no s'aproven aquests pressupostos a no ser que es rectifique la retallada perquè jo sé que Macarella no malversa ni un euro dels que rep i si en rebrera més, més activitats faria, la Coral on cante no hauria de vendre més loteries i podria pagar el sopar de nadal que enguany ens hem hagut de pagar de la nostra butxaca i faríem algun viatget que ja fa anys que no podem fer...i així la resta d'associacions que programen activitats que després realitzen, que presenten factures per justificar els diners que reben i que tot ho fan per gust, sense ànim de lucre...

I també espere que el proper regidor o regidora de cultura siga una persona que estime la CULTURA, que entenga que un poble cult és més digne i més lliure i que passe per damunt de l'electoralisme per comprendre que totes les associacions del poble realitzen un treball immens i de forma altruista que no poden suplir ni ajuntaments ni altres institucions!

I aprofite per convidar-vos al Cicle de Cinema per la Pau organitzat per MacarellA que comença divendres 29 de gener amb la projecció de la pel·lícula Los Girasoles Ciegos de José Luis Cuerda.

també vaig parlar de les associacions del poble en aquest altre article


]]> <![CDATA[De l'Ebre al Camp de Llíria]]> http://rafacotanda.blogspot.com/2010/01/de-lebre-al-camp-de-lliria.html http://rafacotanda.blogspot.com/2010/01/de-lebre-al-camp-de-lliria.html Mon, 25 Jan 2010 22:32:00 +0100 http://rafacotanda.blogspot.com/2010/01/de-lebre-al-camp-de-lliria.html
¿Algú li ha explicat al nostre alcalde que l'engany aquell del transvasament de l'Ebre que s'inventà el seu partit no era per regar els camps de Llíria? Quina forma d'enganyar al personal!!
¿Ara resulta que tenim que recarregar l'aigua de l'aqüífer de Sant Vicent des de l'Ebre?
Mare meua, mare meua...quina colla!

]]>