Poliblocs.cat - Entrades de blocs

Mentida o veritat

Lluis Badia — Tue, 09 Feb 2010 10:36:37 +0100

En els darrers temps s�ha fet normal, a la nostra societat, assumir com reals determinats punts de discussi�, que quan menys s�haurien de posar en dubte, en aquest sentit s�ha acceptat que q�estions manifestament falses es tornessin veritat per qu� eren pregonades per determinats dirigents pol�tics �en gr�cia�.

Seguint en aquesta l�nia de �veritat oficial�, se�ns va dir que la crisi econ�mica era una fal�l�cia d�una part de l�espectre pol�tic, interessat maniqueament, en pregonar una situaci� prenegativa, desmentida repetidament pel poder de torn; aix� mateix, i ja des d�un punt de vista global, s�havia assentat com una q�esti� de fe, que les inversions immobili�ries en cap cas baixarien de preu, independentment del volum invertit, per tant aquesta q�esti� constitu�a un tema assegurat sense cap fissura; inclusiu s�havia traslladat a la comunitat que la capacitat d�endeutament de les fam�lies i les empreses era il�limitada i, per tant, el diner flu�a sense miraments, en un espiral que valorava com negatiu la capacitat d�estalvi; finalment, les administracions p�bliques tamb� havien estat en aquesta �vor�gine� de despesa il�limitada a on tot era possible, es multiplicaven les obres innecess�ries, es disparaven els pressupostos finals de les mateixes, etc.

Davant del panorama exposat, passat el temps, la crua evid�ncia posa a tothom al seu lloc, i conseq�entment, la crisi es fa evident, els immobles baixen de preu, la capacitat d�endeutament es frena en sec i les institucions tenen greus problemes de superviv�ncia a l�hora de fer front als seus compromisos pressupostaris; s�ha acabat el per�ode d�opul�ncia i hem tornat a la realitat quotidiana a on res sembla que sigui com ens havien �venut�.

En un panorama com el que ens envolta de poc serveixen els elements o els discursos plens de pol�tica irreal, hem de tornar de manera urgent a fer les coses amb seny, sabent valorar des de tots els sectors el que gastem i com esmercem �ptimament els diners, com a base per recuperar una autocredibilitat que ens permeti sortir-nos amb garanties.

Ja s� que �s molt complicat parlar d�aquesta negativitat que ens envolta, i a ben segur que a ning� li agradaria abstenir-se en el que abans era assumit com normal, per� m�s greu ser� autoenganyar-nos novament, no sent conscients del que toca fer, encara que no ens agradi.

No podem caure, novament, en el parany de que tot s�arreglar� per s� mateix; en qualsevol economia familiar la caiguda d�ingressos suposa l�eliminaci� de part de la despesa, racionalitzant des de la reflexi� objectiva les prioritats en cada moment, per tant, sembla prioritari que tamb� des dels �poders� es s�piga treballar en la l�nia de la sensates, aparcant definitivament les mitges veritats per substituir-les per la coher�ncia pragm�tica, encara que aix� no suposi l�aplaudiment f�cil a que tant poc costa acostumar-se.

[sense t�tol]

Jordi Rosell — Tue, 09 Feb 2010 10:30:22 +0100

Casa d'apostes: l'euro baixa

Mentre contestava els primers correus aquest mat�, a la TV he tornat a sentir els qualificatius de sempre contra els especuladors. La f�ria de tertulians venia perqu� en les �ltimes setmanes, 8.000 milions han sigut apostats a la baixa de l'euro. He intentat buscar algun argument entre les seves difamacions, i l'�nic que he trobat �s que estan provocant que la nostre crisis sigui m�s profunda i que els de sempre s'estan enriquint.

Si un intenta raonar aix�, no veu la l�gica per enlloc.

Si una persona es posa a curt amb euros, vol dir que preveu que l'euro valdr� menys que en l'actualitat respecte al d�lar (aix� es diu depreciaci�). Aquests senyors, ens els hem d'imaginar que viuen en una casa d'apostes, i tot el que ells facin, no afectaran a la marxa d'aquesta economia. Es com si els tinguessim tancats dins d'aquesta caseta, on el que fessin all� dintre no afecta a l'economia. Tan sols hem de pensar que aquella casa, que no podem veure que passa all� dintre, t� un r�tol llumin�s que ens diu quin �s el moviment predominant. En aquest cas, seria apostes a qu� l'euro baixa. Aix�, aquesta casa estaria enviant el senyal a l'economia que la gent d'all� dintre, pensa que l'euro baixar� properament. L'economia, anir� per la seva banda, i nom�s mirar� de reull aquell r�tol.
L'altra argument �s dir que s'estan enriquint a costa de fer mal a l'economia. Aix� no �s veritat. Aquests senyors estan ficats en aquella casa, i les seves operacion no afecten a l'economia, tan sols el r�tol llumin�s ens d�na informaci�. Per�, aquesta casa, t� la peculiarietat de qu� la quantitat de diners guanyada per uns, �s la quantitat perduda per uns altres! Els especuladors, es peguen dins d'aquella casa, per fer qui �s millor que qui, i qui sap predir millor per on aniran les coses. Els diners que uns guanyen no els d�na l'esperit sant, sin� que s�n els diners dels especuladors que han errat en la seva aposta. Aix�, quedaria clar, que aquests senyors no s'enriqueixen a costa de la gent de fora de la caseta.
L'altra argument �s d'un euro m�s d�bil �s com si ataquessin al nostre sentiment de pa�s, a la nostra moneda... Una de les vies per solucionar la nostra crisis m�s efectiva a llarg termini, seria un augment de les exportacions. Per tal de ser m�s competitius en aquest m�n: augments de productivitat, baixada de salaris i depreciaci� de l'euro �s el millor que ens pot passar. Degut a qu� la productivitat no hi ha manera que pugui, ni els salaris baixin, hem de pensar que la depreciaci� de l'euro �s de les poques sortides per anar en aquesta direcci�.

Al final, el r�tol llumin�s ens far� m�s servei del que alguns es pensen.

Per fi, gairebé tres anys després, hem parlat de comerç

Francesc Gamb�s — Tue, 09 Feb 2010 08:58:38 +0100

Qui vol guanyar les eleccions?. On ens ha dut Espanya.

Carme Laura Gil — Tue, 09 Feb 2010 08:54:08 +0100

Un conegut membre de l'aparell del PSC-PSOE, en una conversa informal sobre les properes eleccions, mussità , en un parèntesi fugisser, "em pregunto si no ens convindria perdre les eleccions". Fou un comentari sincer. El PSC és plenament conscient que , emmarcada pel Govern tripartit, Catalunya es troba en un atzucac, en un túnel que no deixa veure la llum de la sortida, en una situació econòmica dramàtica, l'esperit cansat i la moral de superació enormement debilitada.
Aquell important, influent home del PSC-PSOE digué amb veu baixa el que creu la cúpula socialista , espanyola i catalana: "i després d'un hipotètic guany electoral , què?". No es pregunta el partit socialista què hem fet malament?, com hem arribat fins a aquest punt que sembla sense retorn?, com i per què Espanya és l'Estat cuer de la Unió Europea i Catalunya és a la cua d'aquell?... El PSC-PSOE no s'ho pregunta , no vol fer-ho perquè en sap la resposta, el Govern tripartit ha seguit les passes perdudes del Govern espanyol, ha acceptat lleis i ordres espanyoles contràries als interessos de Catalunya i un acord de finançament que ofega qualsevulla expectativa de creixement del benestar de la societat catalana i ha situat Catalunya al pitjor escenari imaginable.

Gran repte, enorme il�lusi�

Albert Batalla — Tue, 09 Feb 2010 00:46:06 +0100

Aquest divendres les executives de CDC de Lleida i l’Alt Pirineu em van proposar per unanimitat encap�alar la candidatura de Converg�ncia i Uni� per aquesta demarcaci�. Decisi� que avui ha quedat ratificada per l’Executiva Nacional de la federaci� de CiU.

Un cop aprovada la proposta vaig viure una barreja de sentiments que passaven r�pidament de l’alegria al respecte que suposa afrontar un enc�rrec d’aquestes caracter�stiques. Alegria de saber que molta gent confia en tu per liderar un projecte; alegria de notar tota aquesta gent i molta m�s al costat disposada a treballar m�s que mai; alegria de poder viure tan d’aprop un proc�s de canvi necessari a Catalunya; alegria de saber que puc ajudar a l’Artur Mas a ser President del meu pa�s; per� sobretot alegria de constatar que el nostre pa�s pot ser de m�s qualitat i m�s lliure si fem b� la feina… I respecte. Respecte per ser conscient que caldr� treballar molt i b�; respecte perqu� els caps de llista anteriors han estat persones d’al�ada personal i pol�tica�des del Josep Grau fins a la�Maria R�bies; respecte perqu� el moment actual �s molt delicat per a fam�lies i empreses i necessiten respostes; �respecte pequ� s�c conscient de les meves pr�pies limitacions i�caldr� superar-les, respecte perqu� sospito que els nostres rivals no ens ho posaran gens f�cil; respecte perqu� s� que CiU s’hi juga molt; per� sobretot respecte perqu� qui s’hi juga m�s �s Catalunya i som els catalans.

El repte �s gran i�la il�lusi� ho �s encara m�s. Per tant, he acceptat aquesta responsabilitat amb molt de gust.�Defensar� els interessos de Plana i Pirineu des de Bossost fins a�Almatret per avan�ar en la construcci� d’un pa�s equilibrat, que�doni oportunitats a la gent, que entengui que en un moment�com aquest cal ser sensible al patiment de les persones, que faci m�s i millors infraestructures i planifiqui el territori amb el territori i no en contra seva, que defensi la nostra identitat�al m�n, i sobretot que tingui un full de ruta a seguir per donar esperan�a, orgull i estabilitat a aquest petit pa�s de la Mediterr�nia.

Aix� �s el que�provo de fer cada dia i vull continuar fent en els propers anys al capdavant de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell i com a diputat del Parlament de Catalunya.

Fins a cert punt

Toni Iba�ez — Tue, 09 Feb 2010 00:02:00 +0100

Comprenc fins a cert punt com he arribat fins aquí, però em sento incapaç d'esbrinar per què. Hauria de suposar que l'existència amaga algun significat. Tant se val creure en el destí que en la llibertat. Ambdós són conceptes metafísics. Si m'aturo a pensar en el meu passat, només hi veig imatges, músiques, cares, dreceres, marrades, milions d'instants inconnexos, fils estripats. Allò que els altres anomenen records són per a mi ombres volàtils que a penes em pertanyen, miratges que van omplir un escenari enderrocat. Al final només el cel és intacte. Passen els núvols, es desfan com nosaltres. El blau celestial roman, com el mar, com la llum que encega els talps i les rates.

Comprenc fins cert punt la necessitat d'un relat, la necessitat d'un caliu, la necessitat, sempre la puta necessitat. La mort ens farà innecessaris. Castells de sorra enmig del tsunami. Mai no he sabut quedar-me massa temps en un mateix lloc. No tinc vocació d'arbre. Les persones sovint som àncores. Canviar de pell, desprendre's dels sentiments, passar pàgina, cremar el llibre sencer i començar una nova història. Cors, llavis, flors, fotografies caducades. Insistim i fracassem, perquè tot és líquid, ni les premisses ni les conclusions són definitives. Tanta por a perdre, a canviar. Lleugers per a re-crear-nos cada dia. Lleugers per a volar més enllà de nosaltres. La bogeria del que sap que el món és una comèdia insostenible. No podem salvar-nos sense fugir del ramat.

Ho comprenc fins a cert punt, malgrat la medicació, malgrat l'insomni, malgrat la màscara amb la que provo de semblar mínimament humà. No et prenguis la molèstia indultar-me. Un cigne blanc, elegant, envoltat d'ànecs babaus. Una ovella negra. Cigonyes que senyoregen sobre la ciutat. L'altivesa pètria dels moais. Accepto que puguis somiar un futur sense soledat, un demà ple d'abraçades, una mirada que et retorni cada nit l'esperança. Tothom ho fa. Hi ha somriures que maten, punyals com pètals de rosa que travessen la pell i la carn. Només serveixo per a escriure poemes i per a fer felices les dones al catre. Fora del llit totes m'acaben plorant. Quina inutilitat d'home. Puto i poeta, mentre els altres guanyen diners i són respectables.

Ho comprenc fins a cert punt, però no em resigno a ser l'ase dels cops ni la riota de la gentalla. De vegades penso que no hauria de dissimular aquesta debilitat. O fas el ridícul o fas llàstima. Totes els llibres de filosofia que he llegit (uns centenars) han servit perquè desconfiï de totes les idees les quals no són res més que paraules carregades de fum. Almenys la poesia depura les paraules, les deixa en la seva estricta aparença estètica. Massa pensament corseca el gaudi immediat de la vida. Massa sentiment també. Allò que ens fa humans és allò que ens fa infeliços. No és una paradoxa, sinó una putada. Què fem, doncs? Com deien els Beatles: Let it be. Deixem-ho estar.

En temps difícils, més catalans que mai!

Casa Gran — Mon, 08 Feb 2010 22:50:00 +0100

La construcció d’un projecte de País és un somni realitzable. La quimera, és a dir, pensar que el canvi de la nostra realitat sigui possible sense esforç ni temps és simplement un engany. Les nostres desesperances neixen de les promeses i somnis impossibles, de voler aspirar a ser com altres països avançats sense haver fet prou bé els deures. I, d’aquesta manera, els actuals governants han creat una postració proporcional a la mida de les seves promeses, cobdícia de poder i faltes de visió política. Per això catalanes i catalans estem convocats a la reconstrucció de la nostra ànima social i nacional i la construcció del nostre projecte de País per canviar positivament la nostra història recent. A diferència d’èpoques anteriors, la profunda crisi econòmica esdevinguda té una fonda arrel espiritual, que pot acabar minant la moral i la confiança en nosaltres mateixos. La creença de que tot són ombres i incerteses ha de ser superada sobre la base que un futur millor serà possible amb lideratge, decisió i experiència.

És hora de canviar. Catalunya ha de despertar del malson dels governs tripartits. Sens dubte, el catalanisme majoritari que encarna Convergència i Unió és portador d’una clara vocació nacional. En aquest temps difícils hem de ser més catalans que mai. Hem de lluitar per impulsar un catalanisme competitiu abans que un catalanisme defensiu, inspirat en el reforçament de les nostres pròpies fortaleses però també superant les nostres pròpies febleses. Les nostres fermes conviccions i valors són ara infinitament més importants que en èpoques passades. Artur Mas sosté la seva consciència catalanista la seva fe en el nostre poble i en el seu projecte de País. Que hi ha una Catalunya assenyada i emprenedora que ha de ser la gran protagonista d’aquest segle XXI. Una Catalunya que vol ser pròspera per a tots i que confia en el seu futur. Que privilegia la creativitat, la producció i la feina. Que té com a objectiu aconseguir una societat més justa i harmònicament equilibrada en tot el seu territori, sense exclusions. Que conserva, tot i les dificultats, l’esperit de moltes petites i mitjanes empreses i que aplega a centenars de milers d’estudiants que es formen per qualificar-se i que són la base del nostre futur.

Això és en definitiva una Catalunya on empresaris i treballadors, joves i grans, dones i homes, nascuts aquí o vinguts d’altres indrets per a contribuir al nostre progrés general, tots alhora s’enamoren d’unes conviccions i uns valors que amb esperit d’unitat fem la història. Perquè no és viable la construcció d’un país amb idees i plantejaments allunyats del seu poble. La nostra identitat està formada per una llengua, una cultura, una història, unes institucions, uns símbols i unes tradicions que fan que els catalans siguem el que som, estiguem on estem i representem el que representem, encara que això a alguns els molesti. Reforçant la nostra identitat i portant a terme el projecte que tenim en perspectiva, de ben segur que construirem la millor Catalunya possible.

De nosaltres depèn.

Xènia Torres

Àrea Metropolitana de Catalunya

Marc Monells — Mon, 08 Feb 2010 22:33:41 +0100

Quan he estat a Xanghai, Londres o Colorado i he hagut d'explicar d'on venia sempre acabo dient que de Barcelona i, si puc entrar en detalls, esmento Catalunya i especifico Sant Cugat. Perquè és quan ets en altres indrets del planeta quan veus que és una mica ridícul haver de matisar que ets d'un poble que està enganxat a 30 pobles més del costat de Barcelona però que no som Barcelona.

En canvi quan sóc a Sort, Tornabous o Cambrils i he d'explicar d'on vinc, dic que sóc de Sant Cugat, o de Valldoreix. Els de Barcelona són una altra cosa. En què quedem, doncs? Depèn des d'on es fa la pregunta. És com quan et pregunten com et trobes i dones la resposta marxista-grouxista "Respecte a qui?".

Aquests dies tenim damunt la taula la proposta de nova divisió territorial de Catalunya que aspira a instaurar les vegueries i a recuperar l'àrea metropolitana de Barcelona.
Presentar aquesta llei a les acaballes de la legislatura i sense el suport del partit amb més diputats al Parlament no em sembla la millor situació per aprovar un text fonamental per Catalunya.

El debat de la divisió territorial està arribat a molts indrets, tot i no ser la principal preocupació de ningú. També ha arribat a la nostra comarca,al Vallès. Comencem a anar bé. Mai he entés ni compartit l'enfrontament entre Sabadell i Terrassa per la co-capitalitat. Ara encara menys. Mentre la metròpoli de Catalunya se'ns està menjant el país, insisteixen en defensar mini-metròpolis. Em costa imaginar com diria Pere Quart avui allò de "com el Vallès no hi ha res". Ens estem convertint en el centre de la gran conurbació de Catalunya, diguem-li com li diguem.

Estem anant cap a l'aragonització de Catalunya (gran Saragossa i la resta petits), amb un cap i casal molt gran i un país petit. Com queden les comarques? D'on són els pobles? I els "consells de vegueria"? Amb funcionaris veguers? Massa dubtes.

Potser cal tornar-s'ho a mirar de més lluny i que algú hi posi una mica de seny. Potser Catalunya no tindrà una megalòpolis de 20 milions de persones, però volem perviure com a país i, com a país, situar-nos al món amb una potent metròpoli.

PACTE LABORAL. PER A QUI?

Xavier Figueras — Mon, 08 Feb 2010 22:31:00 +0100

Tinc la sensació de que si algun dia s’aprova el pacte laboral maquillat que actualment s’està presentant en tots els mitjans de comunicació com un gran acord entre totes les parts i la gran salvació del món, crec que ja no quedaran treballadors ni empresaris a qui aplicar-ho.
A la velocitat que augmenta l’atur i la profunditat del deute de les administracions, juntament amb les decissions de la futura pujada de impostos, la creixent aplicació de creditors concursals dels petits i mitjans empresaris per ofegament creditici i ,com no, la fuita i la barra lliure per part de les administracions a les acceptacions d’acomiadaments de grans empreses perque puguin anar cap a mercats de mà d’obra més barata aprofitant la paraula crisi i les convulsions del mercat, buscant aquestes mantenir actualment els mateixos beneficis fixats i previstos anteriorment.En un mercat capitalista on la maximització del benefici és el fi buscat i legitim per les empreses, el paper de l’administració té que ser més eficaç en la defensa dels drets dels treballadors, en aquests cas, no són drets que poden defensar les tesis sindicals, sino que són drets de defensa de creixement de pais, de creixement econòmic de pais, el treball fa creixer i dirigeix. No és una bona mesura incrementar impostos en un moment que la població treballadora, la qual comença ha ser una espècie en extinció és la que està soportant la pressió econòmica del mercat i ja li costa respirar. L’objectiu no és acabar d’ofegar al que permet respirar. L’objectiu és la defensa de les feines actuals i la creació de noves feines. Actualment parlar de pensions, vegueries i altres histories és fantastic per qui no sap com solucionar els problemas reals que preocupen a tots, desviar l’atenció dels problemes no és la solució perque continuen existint i cada vegada si no és solucionen és fan grans i més grans. I si no sap fer-ho doncs a casa i que passi el següent.

NO TENEN VERGONYA; NI DECÈNCIA .

Francesc Sancho — Mon, 08 Feb 2010 21:59:00 +0100

Els que vàrem viure els malaurats díes de l'incendi d’Horta, varem copsar directament el malestar, el dolor, el desconcert davant una tragèdia que ens colpejava. Els que directament testimoniaven els moments de descoordinació, sense resposta, aquells que al lloc de comandament vivíen en directe la manca de resposta, la manca de direcció. Els nervis, finalment la tragèdia. Els que veiem les cares dels bombers, el patiment pels companys , el dolor pels herois que havien donat la vida pel nostre terme, pels Ports, pel poble. Estem desconcertats. Ja en un primer moment veiem amb sorpresa com s’atacava a l'alcalde d’Horta per dir una part de la veritat. Per dir que ell havia vist “relaxació” per part del comandament. Què podia dir?? Si havia escoltat les “xarradores” demanant i no obtenint resposta?

La resposta va ser la pressió, la desqualificació política. De fet , l’únic que els va preocupar, va ser desqualificar a l’alcalde, als regidors de tots els colors, a la gent , fins i tot a Felip Puig. No tenien altra obsessió. No tenien altra preocupació.

Ara quan els fets ja són públics, quan al Parlament és posa en marxa la comissió d’investigació , continua la mateixa folla obsessió : La desqualificació política. Ara contra l’Artur Mas. La primera declaració a l’agencia EFE és per desqualificar a Mas:

Barcelona, 8 de feb. (EFE) El dirigent del PSC i el portaveu adjunt del grup parlamentari socialista al Congres, Daniel Fernandez, ha afirmat que la comissió d’investigació sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan ( Terra Alta) “Ja té una primera conclusió” i és que Artur Mas “no té paraula”.

Aquesta és la seva preocupació , la seva prioritat? La priotitat de Saura i el PSC? El desgast ? El conservar la cadira?

Davant una tragèdia de la magnitud que és va donar a Horta , ells nomes pensen en una resposta “política”?

Crec, sincerament, ho crec del primer moment que als herois, al cos de bombers els hi devem la veritat , els hi devem saber que va passar ; perquè mai més torni a passar . Mai més.

No entenc la resposta del PSC. No , no l’entenc . M’indigna. Són així, sí. S’equivoquen, es retraten, demostrant la seva veritable ànima ètica. Són els seu principal enemic. Espero que rectifiquin perquè sinó pensarem, penso, que no tenen vergonya. Que han perdut la vergonya i la decència. Si és que mai n’han tingut.

"És necessari reconèixer la seva professionalitat, agrair la seva tasca i respectar el seu dolor"

Josep Maria Cervera Pinart — Mon, 08 Feb 2010 21:09:00 +0100

Des de l'incendi d'Horta de Sant Joan no he escrit mai en el meu bloc personal res al respecte, si ho he fet en fòrums o al facebook doncs per la part que em toca em va afectar força. Però avui i un cop llegit l’escrit al Periódico del Conseller Saura tinc la sensació que està totalment fora de joc i el que diu ja no respon a res.

Sr. Saura, ningú qüestiona al cos de bombers de la Generalitat, no cal que ens digui que tenim un cos de bombers dels millors del món. Als bombers no els ha faltat, ni els falta suport, ningú dubte de la seva professionalitat. No he vist ni un fòrum, ni un grup a les xarxes socials, ni un lloc en contra dels bombers, en canvi no tenim prous dits al per comptar els que hi ha de suport i reconeixement.

Conseller en aquest país sabem valorar la tasca i professionalitat del cos de bombers, això no vol dir que un bomber, o un comandament no es pugui equivocar, no son divinitats. Son persones com tots nosaltres i en situacions d'extrema emergència i estrès les coses es poden fer bé, no tan bé o malament. Si hi ha hagut un error fent la feina que tocava, s'assumeixen responsabilitats i es prenen les mesures que toquin, sobretot per evitar torni a passar i fer la tasca més segura als bombers i facilitar-la als seus comandaments.

Conseller ha d'entendre que molta gent té dubtes del que va passar a Horta de Sant Joan, sobretot perquè no s’entén que vostè no hagi plegat, que continuí defensant el que no toca, perquè cada dia les seves paraules queden desacreditades per les informacions que apareixen.

I encara vol erigir-se com a màxim i únic defensor dels bombers catalans i donar-nos lliçons.

Conseller a quin país viu com en data d'avui s’atreveix a dir a la premsa : "És necessari reconèixer la seva professionalitat, agrair la seva tasca i respectar el seu dolor" quan això ja ho ha fet tothom.

Escolti bé el que demana la majoria: Plegui i deixi fer. Els bombers no necessiten que vostè els defensi.

L’imperi de l’SGAE contrataca

Armand Gim�nez Navaroo — Mon, 08 Feb 2010 20:45:25 +0100

Nova campanya de Reagrupament?

Jordi Benplantat — Mon, 08 Feb 2010 20:17:00 +0100

Ens ha arribat aquesta imatge amb una informació que de moment ens han dit que es “classificada”, però sembla ser que la nova agència de publicitat contractada per R-cat ha dissenyat per a l'associació una nova campanya. Desprès de que l'innovadora campanya de publicitat negativa de la passada setmana, feta per a fer veure als grups i plataformes que R-cat també s’equivoca i es capaç de

National Prayer Breakfast de Zapatero

Josep Antoni Duran i Lleida — Mon, 08 Feb 2010 18:08:48 +0100

Malgrat que en algun mitjà de comunicació ja vaig publicar un article, em sembla lògic que faci un petit comentari en aquest blog sobre l’anada a Washington, convidat pel president del govern espanyol al l’esmorzar nacional d’oració. Com ja sabeu, aquest esdeveniment se celebra a la capital dels Estats Units des de fa 58 anys [...]

Casernes d'hivern

Jes�s Mall� — Mon, 08 Feb 2010 17:14:00 +0100

Fa dies vaig llegir que la Secta (PSOE/Baix Llobregat) tenia la intenció, o potser ja ho havia fet, de revifar el tema de la Corporació Metropolitana i tornar-la a posar en marxa.

Sembla que veuen la possibilitat de perdre la Generalitat i com que no estan disposats a deixar anar “poder”, ja estan preparant -se.

Com ja van fer fa anys, aspiren a convertir l'Àrea Metropolitana en el contrapoder de la Generalitat de Catalunya, encara que això sigui fatal per al país. El govern presidit per Jordi Pujol els ho va impedir, però és evident que hi tornaran.

Per més “Inri” han canviat el reglament per tal que pugui presidir l'Entitat Metropolitana qualsevol alcalde dels municipis que conformarien l'Àrea. Són conscients que Barcelona també la poden perdre.

Coneixem prou bé que l'únic principi que determina la política de la Secta és el poder: tenir-lo, retenir-lo i si és possible, engrandir-lo. No hi ha res més que això. Per ells aquest tipus de “poder” ho és tot i la resta s'adapta al principi general i ja està.

Caldrà estar alerta i impedir que facin realitat aquest nefast contrapoder. Ara que ja els coneixem, i encara hi som temps, cal impedir que repeteixin la jugada.

Debat sobre insfratructures.

Roc Fern�ndez — Mon, 08 Feb 2010 14:10:47 +0100

Aquest post neix arran del debat generat per twitter amb l’exdiputat del PSC, José A. Donaire [Bloc] sobre la situació de les infrastrucures. A partir d’aquest debat ens vam llançar un repte que era contraposar amb dades i arguments els nostres punts de vista. Aquí podeu llegir els seus arguments i continuació els meus:

Rodalies i Trens

El traspàs de Rodalies és de rebaixes, virtual. Fins al 2011 la Generalitat no podrà decidir res, a més el traspàs no prevuen les infrastructures: vies, catenàries, estacions (que segueixen en mas de l’ADIF). Tampoc preveu el traspàs de Regionals ni del servei Avant d’alta velocitat. En definitiva, Catalunya no podrà configurar una xarxa de ferrocarrils pròpia i integrada als diferents servis per millorar el transport públic. Per més inri, el govern espanyol ha xifrat en 117 M el dèficit d’explotació del servei anual i no té la intenció de posar-hi més diners.

Tot això és el resultat d’una mala negociació d’un traspàs anunciat per a quatre vegades (17 de juliol de 2007, 10 de gener de 2008, 30 de juliol de 2008 i 27 de juliol de 2009) que ha comportat un traspàs de Rodalies sense trens, estacions ni vies!.

Aeroports

En Donaire comença parlant dels aeroports començant la casa per la teulada, ens parla de Ryan Air que per cert va dur el Govern de CiU a l’aeroport de Girona. Ens parla dels aeroports de Girona, Reus que va iniciar i potenciar CiU i que han evolucionat favorablement. Però la mare dels ous és l’Aeroport de Barcelona. D’aquí només ens comenta la nova terminal, que ha finalitza el tripartit, però i la connexió amb el tren d’alta velocitat, i la connexió d’aquesta nova terminal amb el transport públic, metro i rodalies?. No hi és.

El problema de fons és el model aeroportuari. Un model presentat fa uns dies pel Ministre Blanco que torna adonar el control de l’aeroport de Barcelona al govern de l’Estat que és qui té la majoria. No aposta per la gestió individualitzada del Prat, i Aena Aeropouertos seguirà concentrant el 100% del capital i la majoria del consell d’administració. Tampoc preveu el traspàs dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell.

El Pla Nacional d’infrastructures

La licitació d’obres en matèria d’infrastructures viàries de la Generalitat durant el 2009 (93 milions) suposa un 1’8% del total que el govern té previst invertir al Pacte Nacional d’infrastructures fins al 2015 (5.015 milions). Això significa que amb aquest ritme de licitacions es necessitarien 54 anys per licitar les obres previstes al pacte fins el 2015.

A això se li afegeix que les inversions de l’Estat a Catalunya previstes en els pressupostos generals de l’Estat per al 2010 baixen un 5’4% respecte a les 2009. És a dir per quart any consecutiu l’Estat no compleix la disposició addicional tercera de l’Estatut. La inversió hauria de ser del 18’64% del total i en realitat serà del 15’2%. Així mateix en els pressupostos falten 661’7 milions en projectes pendents de determinar.

També cal anunciar els enormes retards que arrosseguem en moltes infrastructures. Alguns exemples:

- Autovia Baix Llobregat entre Ronda i C-32. Inici 1994- Final previst. 2011. 17 anys
- B-40 Quart Cinturó Inici 1994- Final previst ?. De moment 15 anys
- Variant de Vallirana. Inici 1991- Final previst 2013. 22 anys
- Desdoblamnet Girona-Frontera. Inici 2000- Final previst. De moment 9 anys
- Desdoblament Sils-Maçanet. Inici 1995- Final previst 2012. 17 anys
- N-145 Seu d’Urgell-Andorra. Inici 2002- Final previst. 2010. 8 anys
- N-340 Variant d’Aldea. Inici 2000- Final previst. 2012. 12 anys

Transport públic

L’exemple més flagrant és el forat negre de l’obra de la línia 9 del metro. El cost de l’obra s’ha doblat des del 2004. Costarà 7.000 € i representa un 44% de les inversions del Departament de PTOP. Això vol dir que a mesura que ha de créixer l’aportació es redueixen les altres obres, com per exemple, les del meu poble que comentava l'altre dia al twitter

Cal recordar que la línia 9 de metro arrossega greus retards respecte els terminis que va fixar el tripartit el 2004:

- Tram Badalona/Santa Coloma/Sagrera hauria d’estar en servei fa quasi 3 anys.
- Tram de l’aeroport/Zona Franca hauria d’estar operatiu ja.
- Tram central nio tan sols han començat les obres.

Comissió de Política Territorial. 03/02/2010 - sessió ordinària

Benet Maimi — Mon, 08 Feb 2010 12:42:00 +0100

Comissió de Política Territorial. 03/02/2010 - sessió ordinària
Proposta de resolució sobre la inclusió de Premià de Mar com a municipi prioritari en el Pla de regeneració de platges del Baix Maresme i en la realització d'obres d'emergència per a pal·liar els efectes dels temporals.
Presentació: Benet Maimí i Pou
Grup Parlamentari de Convergència i Unió

Posició del grup.Intervinent: H. Sr. Salvador Milà i Solsona
Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

El tripartit rebutja la petició de crear una guia per a prevenir els accidents infantils, dirigida a mares i pares, i també als educadors...

Assumpci� La�lla — Mon, 08 Feb 2010 12:20:00 +0100

De pijames

Francesc Gamb�s — Mon, 08 Feb 2010 12:13:50 +0100

CREATIVITAT PSEUDO-JAPONESA

Feliu Guillaumes — Mon, 08 Feb 2010 11:18:00 +0100

Avui, desprès de dos anys, per primera vegada he borrat un comentari d'un post .... era una llarga llista de paraules japoneses (tant en kanji com alfabètiques) amb noms tant suggerent com "pits" i "mam..." (aquesta darrera bastant repetida, tot plegat no constituia cap frasse coherent) ... fins aquí mira, llibertat d'expresió, però resulta que cada una era un link que conduia a una web pornogràfica japonesa ... no dic que les esmentades webs no tinguessin el seu interès, però m'haureu d'admetre que queden lluny de l'objecte d'aquest bloc.

El que he de reconeixer és la imaginació del comentarista. Domo arigato amic!!, però t'he de dir que en el teu cas el que penso és el que diuen els kanjis de l'encapçalament, no tho agafis malament.

La foto: Idees pel canvi Amposta

Carles Agust� — Mon, 08 Feb 2010 11:15:24 +0100

Jornada d'idees pel canvi a Amposta. Els temes escollits pels assistents van ser Economia / empresa, Immigració, Infrastructures i Agricultura

La foto: Idees pel canvi Gandesa

Carles Agust� — Mon, 08 Feb 2010 11:15:24 +0100

Jornada d'idees pel canvi a Gandesa. Els tres temes més importants, escollits pels participants en votació, i sobre els quals es va debatre, van ser: Economia / empresa, Agricultura i Infrastructures.

Àrtemis (videopoema)

Toni Iba�ez — Mon, 08 Feb 2010 10:18:00 +0100

La poesia ha de ser recitada. L'oralitat ho és tot. Les lletres sobre el paper són taques sense vida. El lector les ha de cantar per dins o en veu alta per tal de ressuscitar-les. La música, el ritme, més que la rima, fan lliscar els versos que penetren suaus fins al fons de l'esperit.

En aquest blog he postejat molt poemes. La majoria (65!) els podeu trobar en el blog CIBERPOESIA, alguns traduïts a altres llengües i molts recitats per mi mateix.

Vivim sota la tirania de la imatge. Cal adaptar-s'hi, treballar el disseny, buscar un bon embolcall per a "vendre" el nostre "producte".

Avui engego un nou projecte: VIDEOPOESIA. L'audiopoesia evoluciona cap a la videopoesia: una combinació de vídeo, imatges, música, lletra, veu... Tot fet per mi mateix, en un intent d'aprofitar les possibiltats que m'ofereix la tecnologia per a difondre la meva obra a la xarxa. No sóc pas el primer. M'emmirallo en Josep Porcar, blogmestre videopoemàtic.

Estic experimentant. Disculpeu, per tant, els meus nyaps iniciàtics. Em vaig estrenar l'altre dia amb "La Síndrome de Gauguin". A continuació us presento el meu primer videopoema...

ÀRTEMIS from Toni Ibañez on Vimeo.

El joc d'escacs

Carme Laura Gil — Mon, 08 Feb 2010 09:07:31 +0100

Garry Kasparov ha dit que el nombre de moviments possibles al joc d'escacs és
10^120.Ha quedat estabornida. Una xifra inabastable, com el nombre d'estrelles al cel o el d'àtoms del creat o el dels grans de sorra de tots els mars o com la quantitat de grans de blat que dipositats a les caselles del tauler de joc el savi Sessa demanà humilment al rajà.

El pare era un gran jugador d'escacs, l'oncle un campió de fama de resolució de problemes. El pare n'ensenyà la nena i el germà, era un joc dels dies de vacances d'estiu, ella no era ni constant ni pacient, la pressa era la seva enemiga i sovint perdia la partida, "escac i mat!", la paraula temuda, el moment final. Però se sentia atreta per l'estratègia i les opcions obertes del joc sistèmic.

Espanya, el proper gran problema europeu

Ramon Tremosa — Mon, 08 Feb 2010 07:07:50 +0100

Mentre aquest dijous ZP resava a Washington, la borsa espanyola patia la caiguda més gran des dels inicis de la crisi, tan gran que va arrossegar a la baixa les altres borses europees i la cotització de l’euro. Aquest daltabaix borsari té el seu punt irònic, com si una fúria bíblica s’hagués desfermat en contra de la hipocresia i de la frivolitat de tan anticlerical personatge, que és capaç de tot per una foto amb Obama. La coincidència dels millors economistes internacionals sobre el desastre econòmic espanyol és total: des de Nouriel Roubini, el primer que va preveure la magnitud de la crisi (“Espanya ja és una amenaça per a la zona euro”) fins al premi Nobel Paul Krugman i economista demòcrata i pro-Obama (“Espanya està en col·lapse econòmic”), l’any 2010 ha mostrat cruament la buidor retòrica de ZP com si del rei despullat del conte d’Andersen es tractés. Tan sols una dada addicional, que em facilita l’amic Jordi Molins, jove financer català amb molts anys d’experiència en finances internacionals: mentre aquest dijous el comissari Almunia igualava Espanya amb Portugal i Grècia, el cost en els mercats internacionals d’assegurar el risc d’impagament del deute públic (els famosos CDS, “credit default swap”) del Regne d’Espanya va superar.... el del Regne del Marroc!! I mentre ZP seguia resant, en aquells mateixos moments pujava en gairebé mig punt percentual (del 2,1% al 2,6%) el tipus d’interès que el Tresor espanyol havia de pagar per col·locar les seves emissions de deute públic espanyol del dia. Mai una pregària, certament, havia tingut un impacte tan negatiu en els mercats financers internacionals.

SENTIT COMU, ATREVIMENT: COMENÇAR IL•LUSIONA

Francesc Sancho — Sun, 07 Feb 2010 23:18:00 +0100

Avui he escoltat Montilla negant a ZP, al PSOE, tres vegades , tres. M’he donat vergonya.
Escoltar-lo feia un punt de pena. Pobre home. Ell ha estat ministre de un govern ZP. Dos ministres del PSC son coresponsables de la nefasta gestió de l’Estat. Gran part de la manca de rigor en torn a la gestió publica , gran part dels mals arranquen d’exigències ideològiques,de necessitats del PSC.
Es el PSC qui per poder presidir la Generalitat, entra en una dinàmica partidista , on els interessos de partit passen davant dels interessos dels ciutadans. La dinàmica legitima del tripartit inicia, però, una etapa de partidisme innegable , partidisme que aferrat a la legitimitat “legal”; oblida el veredicte “polític” de les urnes . Es el PSC qui parla d’una confrontació dreta - esquerra , per damunt de l’Eix nacional. És el PSC , qui junt amb els seus socis de govern(per necessitat pròpia) inicia una enfollida carrera d’enfrontaments dins i fora Catalunya, nega l’economia productiva , prioritza la burocràcia i la protecció. És el PSC qui fa impossible l’enteniment de CIU amb ZP, prioritzant els interessos de Montilla a l’estabilitat política. És el PSC . És Montilla. És l’eix dreta- esquerra.

L’estabilitat política, la necessitat d’una aliança forta. Garantir l’autoritat necessària per fer front a la crisis, per fer les reformes necessàries, sense peatges ideològics, amb sentit de país i d’estat. Un mínim de sentit comú és necessari. Hem ofert , hem explicat, hem manifestat la necessitat d’acords. La resposta era i és la confrontació. L’eix dreta –esquerra. La desqualificació (d’un acord) que convé a Montilla, no a ZP.
El país( Espanya), la nació (Catalunya) necessiten, una ampla majoria capaç de afrontar amb decisió els reptes derivats de la crisis. La resposta no és la confrontació dreta –esquerra , sinó l’acord ; la força política per impulsar les necessàries reformes.
Hem parlat de pactes com els de la Moncloa . Històricament, hem fet les aportacions de responsabilitat necessàries. Sabem que cal reduir el dèficit públic, que cal reformar el mercat de treball, que cal ser seriosos. Ho sabem , sabem que i com ho hem de fer. Ho hem fet sempre, hem estat garantia històrica de seriositat i rigor. Sense concessions al populisme d’esquerres, ni al immobilisme de dretes. Amb atreviment. Començar il·lusiona. Les properes eleccions catalanes són una gran oportunitat( la oportunitat) per iniciar el camí del canvi, del rigor, de la recuperació. No nomes per Catalunya. Montilla ho nega. Al PSOE, ell és part del problema. Aquí, ell és el problema.
Atrevim-nos, començar il·lusiona..... per sentit comú.

Papers antics (1): "La Catalunya de Sísif"

Albert Riera — Sun, 07 Feb 2010 22:02:00 +0100

Nova secció de l'ÀGORA que pretén donar a conèixer articles que vaig escriure a la premsa ja fa alguns anys però que tenen la seva actualitat.

A la Grècia antiga, Sísif va ser condemnat pels déus a pujar una enorme pedra pel coster d’una muntanya. Quan la roca es trobava gairebé al cim, sempre tornava a rodolar cap avall i Sísif havia d’iniciar eternament el seu treball per un delicte diuen que d’impietat.

Que té a veure Sísif amb la situació política actual. M’explicaré. En aquests últims dies assistim a un seguit d’accions i d’arguments procedents d’una part de la classe política del nostre país que ens haurien de fer reflexionar. Hom té la impressió que la conjuntura actual, al capdavall, ens aboca a un tornar a començar més que no pas a un salt qualitatiu endavant. En posaré alguns exemples.

El tripartit acaba de llançar una campanya publicitària de gran calat (ells que estaven en contra de la publicitat institucional) per incrementar l’ús social de la llengua catalana; en definitiva, perquè tots plegats parlem més el català en el dia a dia. La dentadura que es passeja aquests dies per les pantalles de televisió ens recorda aquella “norma”, convertida en icona de la normalització lingüística. És evident que ens trobem en un moment de clar retrocés de l’ús social de la nostra llengua, i són moltes ja les veus autoritzades del món de la sociolingüística que alerten del risc en què es troba el català. Tornem, doncs, a començar.

Fa uns dies, una companya del Parlament em deia que a la seva edat ja no vol esperar més per veure una Catalunya plena. I afegia que li feia por que desaprofitéssim aquest moment històric i tornéssim a caure en una renúncia de país semblant a la que es va produir durant la transició, i que era fruit d’una situació d’excepcionalitat que ara no es dóna. Tornem, doncs, a fer rodolar la pedra.

I no parlem de la unitat de llengua. Les picabaralles amb els governs de les Illes i del País Valencià han obert ferides sobre una qüestió que havia quedat tancada feia anys, i no pels polítics -que també- sinó per les autoritats lingüístiques d’arreu. Per resoldre l’embolic dels altres ens conformarem amb enviar a la Unió Europea dos exemplars idèntics de la traducció de la constitució escrits en una variant de la llengua que no és l’estàndard. Torni Sísif a fer rodolar la pedra.

Podríem estar d’acord en somoure tot el que havíem aconseguit, i fins i tot convenir que era necessari. Però si fos així, hauríem d’aprofitar l’embranzida per corregir i augmentar el gruix essencial de la nostra definició de país. I és bo de recordar, precisament, que CIU va fer pública la seva proposta per a un nou estatut i es va presentar a les eleccions amb un missatge clar d’afirmació nacional inclòs en aquell esborrany.

No estem d’acord amb els deixebles polítics d’aquella màxima que predicava que en temps de tribulacions, millor no fer mudances. Repensar l’Estatut no és per fer-ne un d’igual, ni per consensuar un redactat a la baixa que vagi bé a tothom, ni aquí ni a Madrid. La majoria qualificada de dos terços és més que suficient per garantir-ne la màxima legitimitat i representativitat, i sabia molt bé el legislador que aquesta era la majoria d’aprovació més alta que podia introduir per fer gairebé impossible la pròpia reforma estatutària. A la Constitució espanyola només li calen tres cinquenes parts. Tant és així que no acceptarem que ens venguin un estatut possibilista quan el límit del possible el situen a Madrid; o que vulguin descafeinar el reconeixement nacional de Catalunya amb paràmetres de por, inoportunitat, prudència...

Vivim, certament, un moment polític excepcional, però si no el sabem administrar bé tots plegats, se’ns pot tornar irrepetible. El nou estatut ens hauria de conjurar per dibuixar un estat d’encaix plurinacional, i tots hauríem d’estar a l’alçada d’un moment històric que ens permet escriure la història per superar una pedra que Sísif arrossega muntanya amunt des de 1714.

Albert Riera i Pairó

Diputat al Parlament de Catalunya

Publicat al diari AVUI el 9 de febrer de 2005.

A la memòria de IRENA SENDLER

Irene Payet — Sun, 07 Feb 2010 21:58:00 +0100

Irena Sendler la heroïna de l'holocaust jueu a mort a l'edat de 98 anys sense haver pogut rebre el Premi Nobel de la pau, pel que va estar proposada l'any 2007, però que finalment va anar a mans del l'Albert Al Gore vice president dels EEUU durant el mandat de Bill Clinton, caram! Si, es que n'és d'important i preocupant l'escalfament del planeta, però crec que Irena Sendler es mereixia amb escreix aquest Nobel de la Pau.

Com es possible que la figura d'aquesta heroïna hagi passat desapercebuda per la humanitat i fins i tot quasi pel seu propi país Polònia? Irene Sendler va salvar ni mes ni menys la vida de 2.500 nens evitant-los de ser traslladats a camps de concentració on la mort era segura. Ella va entregar a aquests infants a familias catòliques fins i tot a alguns convents. Va escriure i guardar els noms de tots aquests infants mitjançant una codificació i va guardar-los dins d'un pot que va amagar sota un fruiter prop de casa seva. Va donar-los una nova identitat elaborant centenars de documents falsos amb firmes falsificades amb l'esperança de que algun dia podria desenterrar aquell pot i ubicar a tots aquells nens per informar-los dels seu passat.

El 20 d'octubre de l'any 1943 fou arrestada i torturada per la Gestapo. Mai va parlar davant dels seus torturadors, per això fou condemnada a mort, i miraculosament fou rescatada per un oficial alemany que va unir-se a la resistència polaca mentre ella enfilava el camí de la seva execució.

Irena Sendler va continuar treballant amb una altre identitat fins acabada la guerra. Llavors es feu càrrec de la supervisió del orfenats i residencies d'ancians de Varsovia.

Irene Payet i Alemany

Tribuna Maresme reuneix en una entrevista a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i el President de CiU a Mataró Joan Mora

Joan Mora — Sun, 07 Feb 2010 21:18:00 +0100

La setmana passada, l'Albert Calls, del Tribuna Maresme ens va entrevistar al President Pujol i a mi mateix.

Podeu seguir tota l'entrevista a la revista.

Més i millor democràcia és possible

Casa Gran — Sun, 07 Feb 2010 20:11:00 +0100

Cada cop més, se senten veus, des dels més diversos àmbits de la societat, que parlen d’una preocupant “abstenció electoral”, de “desafecció política”, de “crisi de confiança en els partits polítics i en les institucions democràtiques”, de “descrèdit creixent de governs”, de “falta de valors”, etc, i que, per consegüent, cal una “regeneració” que faci possible que els mecanismes que la democràcia posa a la nostra disposició gaudeixin d’un funcionament millor que l’actual, mitjançant una renovació moral que comporti un canvi radical en bé per a governants i governats, que garanteixi la correcta revalorització i qualitat del sistema. D’una banda, aquesta impressió de descontent i apatia exposada vers la vida pública no és un fenomen concret que esdevé a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, sinó que afecta a moltes democràcies europees i també als Estats Units. D’altra banda, afortunadament, és poca la gent que pensa que la democràcia ha de ser reemplaçada per un altre sistema.

Penso que és motiu de satisfacció que l’Estat espanyol sigui un Estat social i democràtic de dret, i no una dictadura. Aprecio molt positivament que, gràcies a un ampli consens de les formacions polítiques i socials, fos possible dotar-nos d’una constitució i uns estatuts d’autonomia, entre altres fites, i que podem organitzar la nostra convivència en pau i en llibertat, com ho fan els països occidentals més avançats o de més llarga tradició democràtica. Precisament, per més que sembli una obvietat, val a dir que l’exposició del meu parer és possible gràcies a què vivim en democràcia, encara que n'hi hagi alguns que opinin amb les argumentacions que siguin que “això no és una democràcia” o que “la democràcia és una mentida”. Insisteixo, doncs, que una de les grandeses del sistema és que es puguin expressar i mantenir opinions crítiques com aquestes, tot i que sabem que dins d’uns límits. Això no vol dir que ens conformem amb la mera satisfacció de viure en democràcia, perquè aquesta és imperfecta, ja que evidentment pateix un seguit de problemes, dèficits i d’aspectes no tan positius que li fan perdre qualitat. Hem de ser ben conscients que la nostra democràcia i les nostres llibertats són un pas important per a una societat que ha patit massa règims autoritaris en tota la seva història. Però la necessitat de “democratitzar-nos” més i millor ens pot fer pensar que tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol tenim només “mitja democràcia”, o millor dit, una “democràcia insuficient”, i que cal treballar per assolir una “democràcia plena”, atès que, generalment, es té la sensació que les grans decisions que ens afecten es prenen sense tenir en compte l’opinió ciutadana, i que els governants estan distanciats dels governats. Qui pot negar que, tot i els avenços indiscutibles que s’han produït en tres dècades, Catalunya no pot encara decidir ella mateixa en temes de gran importància, anant a remolc de la condicionant política espanyola, i veiem com es desaprofiten ingents possibilitats de major benestar, de desenvolupament econòmic, d’aposta per la innovació científica i tecnològica, de renovació i creació d’infraestructures, etc.

D’aquí que considerem com una necessitat del nostre temps la regeneració i perfeccionament del règim democràtic actual, tot i tenint present que el fet que en altres països també es pateixin problemes que poden o no coincidir amb els nostres, això no ens excusa d’afrontar-los. És més, els ciutadans que pensem seriosament que cal una democràcia més avançada tenim un actiu deure d’implicació per fer possible aquest requeriment, doncs instal·lar-nos en la queixa habitual o en la cridòria, i no actuar en conseqüència, és ben clar que no és el camí més adequat per a propugnar canvis a millor. Es tracta d’una responsabilitat tant individual com col·lectiva, que cal exercir des del que entenem com a cultura de l’esforç (com a punt de referència essencial del progrés, benestar i excel·lència), preocupació pel bé comú, coneixement conscient dels nostres drets i dels nostres deures, i també de sentit patriòtic, que, tot alhora, ha de conduir cap al perfeccionament de la moral política i cívica, perquè com a ciutadà sóc ferm partidari de que la nostra societat es governi responsablement des d’un bon règim democràtic.

Estanislau Sarrà

EXEMPLARITAT

Carles Campuzano — Sun, 07 Feb 2010 19:30:22 +0100

Sense exemplaritat en el comportament individual, se'ns fa molt difícil a les persones amb responsabilitat públiques reclamar del conjunt de la societat sacrificis personals o donar suport a reformes en els sistemes de pensions i del mercat de treball que tal volta són imprescindibles per a garantir la prosperitat i el benestar de tots.

Des d'aquest punt de vista, el regim de pensions parlamentaries aprovat el juliol de 2006 no hi ajuda massa, la veritat. És cert que tampoc hi ha ajuden articles periodístics que afegeixen més confusió a aquesta regulació , però a aquestes alçades això ja és del menys. No es tracta de matar el missatger, encara que s'equivoqui, de bona fe o no, quan escriu. Ni potser tampoc el més rellevant és el fet que de les 3609 persones que des de 1977 han estat diputats o senadors, hi hagi 70 que rebin el complement de pensió. En tot cas, és necessari recordar que per obtenir la pensió complementaria cal tenir 65 anys i estar jubilat o bé tenir 60 anys amb 40 anys cotitzats.

Encarar bé la revisió del Pacte de Toledo, demana que la Mesa i la Junta de Portaveus del Congrés dels Diputats revisi aquesta reglamentació. I quan toqui, segur que ara no, que la societat decideixi si vol tenir o no parlamentaris justament retribuïts per la feina que fan.

MOLT BONA NOTICIA

Andreu Chaparro — Sun, 07 Feb 2010 19:23:00 +0100

M'HAN ENVIAT EN FORMA DE CORREU, AQUESTA INICIATIVA, QUE PERSONALMENT M'HA ENCANTAT, I ESPERO QUE ALGÚ PRENGUI NOTA, JO JA M'HO HE APUNTAT.

Hola,
Com ja sabeu i salta a la vista cada any el carnaval mont-roigenc va “de capa caida” la gent te ganes de gresca però cada cop es mes curt. Amb els anys em anat reduint dies fins quedar-nos amb una nit de divendres i un dissabte tarda i nit. Sembla que s’organitzi un carnaval de compromís, com per cobrir l’expedient. De fet les colles tampoc ens impliquem massa i es una llàstima per què ganes de gresca n’hi ha.
Al llarg dels anys hi ha colles que ja han esdevingut històriques al poble “La Bona Harmonia” “la Kolla” “la colla Escapalics” entre d’altres...
El passat dijous dia 28 ens varem reunir membres de “la Kolla” i de “La Colla Escapalics” i posar fil a l’agulla per fer un carnaval mes popular i sonat. La primera aportació a tall d’experiment serà aquest any per veure com respon la gent, així que “ni cortos ni perezosos” se’m embolicat a organitzar el “1er DINAR DE PA I TRAGO” del que us adjunto un cartell i us en faig cinc cèntims.

De que va la cosa?
Fer un dinar “inter-colles” obert però, a la gent del poble, on cada colla ha de anar disfressat ( es tracta de lluir mes estona la disfressa) Cadascú s’ha de portar el seu dinar. S’ho podeu muntar com vulgueu o be feu un dinar comunitari tota la colla ( exemple una paella), o porteu una carmanyola individual o entrepà

Incomode?
Mirat aixi si, però per això us recomanem portar una taula ( de camping, o un parell de cavallets i un taulell...) i aquelles cadires de “domingueros playeros” Ui!!! Segur que teniu mes recursos....

Lloc?
Plaça Miramar al bell mig del rovell del poble.

Dia i hora?
El diumenge 14 a les 14 ( els que per aquelles coses celebreu st Valentí ens podeu fer testimonis dels vostres mes tendres petons)

Au si! I si plou o fa molt mal temps que?
Em demanat el poliesportiu, i es que estem en tot...

Ui i no es mosquejarà l’ajuntament o els municipals?
Em demanat permís amb instancia i tot .

I jo que puc fer?
Fes difusió d’aquest acte, vine disfressat i amb el teu dinar i s’hi et sents generós paga els cafès o les copes.

Pufff... no serà petita la plaça?
Si es dones el cas, faríem una excursió amb les taules i les cadires i tota la martingala tots plegats al Parc Martori.

Aprofitem per desitjar-vos un Bon Carnaval i feliç any 2010

Colla Escapalics
La Kolla

Ei, us hi esperem !!!!!!!

UNA PREGUNTA FAIG, PERQUE ALGÚ DELS ORGANITZADORS EM CONTESTI, ES OBLIGATORI ANAR DISFRESSAT???

UN DIUMENGE PER TARRAGONA

Xavier Figueras — Sun, 07 Feb 2010 17:04:00 +0100

A BANYAR-SE

Xavier Figueras — Sun, 07 Feb 2010 16:53:00 +0100

Efecto lupa con Fireworks

�scar Pascual — Sun, 07 Feb 2010 12:44:53 +0100

En la tienda de venta de calçots para la que llevamos el posicionamiento nos surgió la necesidad de mostrar de forma resaltada una parte de una imagen. La forma más clara de mostrar esta información era mediante el uso de una lupa que aumentara el area que queríamos resaltar. Estuvimos buscando por internet cómo hacerlo, [...]

Electra, a Figueres

Santi Vila — Sun, 07 Feb 2010 11:09:28 +0100

“Tothom s’alegra de girar els ulls cap allò que és bo”, diu Electra a la seva germana Crisòtemis, reclamant-li ajut per venjar el crim contra el seu pare Agamèmnon. Feta la revenja, ningú no queda satisfet. Ahir es va representar a Figueres aqusta tragèdia de Sòfocles, escrita a mitjans del segle V ac. Es va escriure fa dos mil cinc cents anys i ens continua posant davant del mirall. Impressionant.

El cóc del diumenge ... pre-electoral

Carme Laura Gil — Sun, 07 Feb 2010 10:42:12 +0100

Jean Claude Juncker (1954)

"Tots sabem les reformes que cal fer, el que no sabem és com guanyar les eleccions després d'haver-les fet"

Un moment de sinceritat d'un ministre (d'un país nord enllà, és clar)

10 afirmacions sobre les vegueries.

Carles Sala Roca — Sun, 07 Feb 2010 10:30:22 +0100

1a.- Les vegueries no són, ni de lluny, un problema que preocupi als ciutadans. Però sembla que ara sigui l'únic problema de Catalunya. Fins i tot el President Montilla, que quan hi ha problemes s'amaga, ha tret el cap en aquest debat de les Vegueries. N'ha parlat perquè s'hi juga massa.

2a.- Els que ens dediquem a la política si preocupem al ciutadà, i incrementant càrrecs públics (hi haurà molts més Consellers de Vegueries que Diputats Provincials) no millorem aquesta imatge negativa, al contrari. De la mateixa manera afirmo, que canviant la Llei Electoral no s'arregla la corrupció. La corrupció necessita d'altres cures pal·liatives, i la imatge dels qui ens dediquem a la política precisa de reformes profundes que ningú està disposat a afrontar, i quan dic ningú, és, ningú.

3a.- Les Vegueries proposades per ERC són una contrapartida a l'aprovació de la Llei de l'Àrea Metropolitana proposada pel PSC. Amb la diferència que l'Àrea Metropolitana veurà la llum immediatament i les Vegueries serà el propi Partit Socialista (a Madrid) qui les aturarà al no modificar la legislació necessària -alguna cosa ha dit ja al respecte el Ministre Chaves-. Ep!, això si no les atura abans el Tribunal Constitucional (algun any hi haurà Sentència). Ho reconec, els del PSC amb aquestes coses són uns professionals, i els d'ERC, uns aficionats.

4a.- Abans que les Vegueries, era bàsic aprovar la Llei dels Governs Locals. Aquest avantprojecte de Llei amb 300 articles, que ha estat elaborat per la Universitat de Tarragona resta a hores d'ara amagat en un calaix de la Conselleria de Governació des de desembre de 2008. La Llei de Governs Locals era el marc genèric i natural d'estructuració de les Administracions Locals a Catalunya, tant des del punt de vista polític, com competencial.

5a.- Abans que les Vegueries, també era bàsic aprovar la Llei de Finances Locals. Els Ajuntaments no necessiten més Vegueries, necessiten diners per despesa ordinària.

6a.- Començar per les Vegueries i l'Àrea Metropolitana, és començar per la teulada. Començar per la Llei de Governs Locals i per la Llei de Finances Locals era començar pels fonaments. Per cert, competencialment, el text actual del Projecte de Llei de Vegueries i a diferència del que es preveia a l'Avantprojecte de Llei dels Governs Locals, no s'assoleixen competències que si obté l'Àrea Metropolitana (p.e. Urbanisme, Medi ambient...).

7a.- Sortirà més car. No cal ser molt intel·ligent per entendre que 7 Vegueries, i la seva configuració política i organització de les seves estructures administratives sortirà molt més car que 4 Diputacions. Montilla ha mentit. Jo no m'oposo a les Vegueries, però si a estructurar-les sense racionalitzar abans l'entremat de la resta d'Administracions de tot tipus que conviuen en aquest petit pais.

8a.- Vegueria de Tarragona. Jo no li faig fàstic a l'expressió "Camp de Tarragona", el que em fa fàstic són les maniobres tan poc naturals que molts fan per obviar el terme "Tarragona". Quan diuen tan sols "El Camp" queda tan artificial i ridícul. Però les cabrioles encara resulten més patètiques quan diuen "comarques meridionals" aleshores ja no puc evitar enfotre-me'n a la cara. Res, ara més que mai, Vegueria de Tarragona i Universitat de Tarragona.

9a.- Diàleg inexistent. No sé si és incapacitat o mediocritat, però coneixia que s'havia tirat endavant aquest Projecte de Llei sense haver consultat les Diputacions, però desconeixia que ni tan sols s'havia parlat amb Madrid sobre el mateix. Els canvis de límits provincials és una temàtica de competència estatal, això ja ho sabem tots, i per tant, no tenir pactat aquests canvis prèviament incrementa substancialment les possibilitats de fracàs, i per tant són uns irresponsables per haver provocat de forma insensata enfrontaments territorials que han obert importants ferides, difícils de cicatritzar.

10a.- S'enfonsen. Les formes d'aquest Govern per aprovar aquests Projectes de Llei (Vegueries + Àrea Metropolitana), em recorden molt i molt a la forma en com s'improvisen les coses aquests mesos a Madrid. Tots els símptomes d'un Govern que s'enfonsa en la mediocritat de la seva actuació. Les Vegueries i l'Àrea Metropolitana, són dos instruments pensats, a hores d'ara, no per servir els ciutadans, sinó per servir als militants i càrrecs dels partits. ERC necessita aquestes Vegueries, i el PSC precisa l'Àrea Metropolitana,. Ras i clar, unes Institucions que serviran per a que alguns puguin salvar el "cul" si venen temps difícils.

P.E.: Ja em disculparan alguna expressió ofensiva, però resulta tan gràfica con inevitable.

Contra el desagrupament

Jordi Benplantat — Sun, 07 Feb 2010 09:51:00 +0100

Salvador Cardús Des de fora, és molt difícil d’entendre la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva.

De res serveix negar la evidència

Joaquim Fern�ndez — Sun, 07 Feb 2010 08:40:20 +0100

Al ple de dijous va quedar clar que, una de dues, o el govern no diu la veritat o algú està enganyant al regidor de Seguretat Ciutadana. Francesc Melero és, per a mi, un dels membres del govern que mereix més respecte. Davant de regidories mancades absolutament de contingut, amb polítics al capdavant que queden en evidència per no fer ni allò més elemental, sense pressupost i sense personal per

Reus decideix ( 25 d'abril )

Alfred Artiga — Sun, 07 Feb 2010 07:42:00 +0100

Tot i no haver estat la primera ciutat en celebrar el referèndum pel dret a decidir, sembla ser que serem la capital més gran ( 110.000 habitants ) , ja que d'altres ciutats amb més habitants, ja els està bé on estan i com estan.
Un dels temes que parlem els voluntaris i defensors de la celebració, és :
Poder exercir lliurament el nostre dret a opinar i votar sobre la nostra voluntat de pertànyer a Espanya o ser lliure i català; al mateix temps, sovint sorgeix la referència a la participació... és clar que com en totes eleccions, com més elevada millor, tot i que en aquest cas i amb els mitjans que disposem, qualsevol resultat serà positiu.
Esperem sumar moltes persones a aquesta iniciativa social i veure un estol de taules per tots els racons de la ciutat el proper 25 d'abril
Podeu fer-ne el seguiment i difusió a : www.reusdecideix.cat

Nova cap�alera

Toni Iba�ez — Sun, 07 Feb 2010 02:06:00 +0100

Seguint amb el restyling del blog que vaig comen�ar ahir, avui he fet un pas endavant (certament arriscat) i he canviat la cap�alera, que �s com dir "la marca de la casa". Aquesta ser� la cinquena cap�alera que tindr� Entrellum. Sempre han estat relacionades amb indrets que he visitat i que han significat alguna cosa important per a mi. La primera va ser a La Vall d'Albaida, quan vaig anar a recollir el premi de novel�la er�tica per L'oracle imminent. La segona va ser al Parten� d'Atenes. La tercera a la Pica d'Estats. La quarta a Palma de Mallorca, a la presentaci� de LCL. L'�ltima �s de Rapa Nui, una foto que vaig fer des de l'interior de la cova Ana Kakenga. Era un dia n�tid que no oblidar� mai...

Exit en la presentacio de Cornella Decideix

Joan Baptista Gavald� i Moran — Sun, 07 Feb 2010 00:06:48 +0100

Les mentides de Joan Ferran

Carles Agust� — Sun, 07 Feb 2010 00:00:47 +0100

Aquest és un d'aquells posts que no vé de gust escriure. La política va més que sobrada de retrets i desqualificacions i faltada d'idees i propostes. Però precisament per la salut i regeneració de la política, determinades maneres de fer han de ser denunciades.

Joan Ferran és l'alumne més avantatjat de José Zaragoza, el mestre del tot s'hi val en política, o potser inclús és al revés. La mentida, el cinisme, l'insult, l'engany o la manipulació, són les armes d'aquests personatges pels que tot val per assolir la fita d'assolir o mantenir el poder.

Les darreres intervencions de Joan Ferran són exemples perfectes del perque la gent cada vegada vota menys, de la desafecció política i del cansament general de la societat. Especialment l'exemple que vé a continuació.

Dies abans de que a CiU féssim pública una enquesta nostra que dóna a Xavier Trias clarament guanyador per sobre de Jordi Hereu, i alertat de que això passaria, Joan Ferran fa unes declaracions on diu que CiU té enquestes molt dolentes per Xavier Trias i molt bones per Hereu. Evidentment era una mentida sense cap base, i amb el simple objectiu d'introduir confusió a l'opinió pública davant l'inminent anunci públic de l'enquesta per part de CiU. S'hi val això?, val mentir com a finalitat política?, inventar-se el que sigui?. Jo crec que no, que no se li hauria de permetre.

Començar il.lusiona

Quim Amor�s — Sat, 06 Feb 2010 22:32:00 +0100

Tenim moltes esperances dipositades en l'Artur Mas, n’estem convençuts que a les properes eleccions al parlament de Catalunya, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya li donaran aquesta amplia majoria que reclama., i es convertirà en el gran President que necessita Catalunya.
Ara ja no val a badar, ara ja no n’hi ha mitges tintes ni posicions equidistants, Ara tampoc es el moment d’experiments de curta volada que no sabem cap a on ens poder portar, però si sabem que podriem prendre mal.
Ara l’elecció es clara : o tripartit i Montilla o CIU i Artur Mas, No hi ha doble fulla, no n’hi ha altre alternativa. L’única alternativa vàlida al tripartit es CIU, tots els vots catalanistes que no vagin a CIU, només beneficiaran al tripartit, ja ho he dit mes d'un cop.

Encara que durant aquests darrers mesos que queden per finalitzar aquesta convulsa i desastrosa legislatura, els tres partits que formen el govern s’esforcin en desmarcar-se uns dels altres, i es segueixin esbatussant entre ells, el cert es que encara que no guanyin ,si sumen ,reeditaran un tercer tripartit; i un tercer tripartit seria nefast i desastrós per Catalunya. El poble estic segur que ja n’esta fart d’aquestes experiències tripartites i votaran per el canvi polític a Catalunya, i el canvi el representa CIU, ara els ciutadans ja poden comparar i la sensació general es que aquests darrers 7 anys de tripartit hem perdut miserablement el temps, hem perdut el temps en quant a recuperació nacional, el país està enfonsat econòmicament, culturalment alienat, i el que es pitjor anímicament destrossat, existeix una gran desafecció vers la política i els polítics, i la confiança vers les nostres institucions han sofert una davallada brutal.
Per tant ara tocarà començar de nou, i tal i com diu la cançó començar il·lusiona. Hem de aconseguir saber retornar la il·lusió de nou al poble de Catalunya.
....Au vinga som-hi tots compartim la il·lusió que Catalunya comença, que ho sàpiga la gent, aquest és el moment de fer un pas amb empenta...

En aquesta Catalunya que comença hi cabem tots, necessitem de tots, per aixecar el nostre país i treballar per la seva sobirania i llibertat.
Es amb l’ajut de tots que aconseguirem una Catalunya nacionalment viva, econòmicament estable i caminant amb pas ferm cap a la seva sobirania, i això només es pot aconseguir amb un gran resultat de CIU a les properes eleccions.

[sense títol]

Joaquim Vilagrassa — Sat, 06 Feb 2010 21:02:41 +0100

INCOHERÈNCIA O CONVENIÈNCIA

Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui trepitja ous. En hi ha que es van arrugar i van remodelar a correcuita el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació favorable a Madrid, es van estirar més i van treure pit, oposant-s’hi agafats a la pancarta, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, té els seus rendiments electorals.

Els ciutadans d’a peu que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntaments, els consells, les diputacions, la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord —o no?—, són incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots —legalitat i dret que ningú discuteix— prengui una decisió transcendental per tots plegats.

Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos d’incoherència que calgui, ha estat d’acord —o no?— amb el que la majoria manifesta, no s’imposa perquè la decisió la té un petit poble i un gran poder central, pontejant el poder autonòmic i esquivant la voluntat popular. Cal recordar que segons l’acord del Congrés s’havia de contar amb el consens dels governs autonòmics, avui poder polític molt esvaït.

Però no pequem d’innocents: més que incoherència és conveniència. Aquí l’únic que ha estat coherent és l’alcalde d’Ascó que no ha enganyat a ningú.

(Diari de Tarragona 07-02-10)

L´expulsió dels moriscos

Alfons Escoda — Sat, 06 Feb 2010 20:29:34 +0100

Hem pogut veure per TV3 el fantàstic documental de l´expulsió dels moriscos del País valencià http://www.tv3.cat/videos/2690430/Moriscos-els-valencians-oblidats. És un episodi dolorós de la nostra història, que és molt oportú de poder recordar precisament ara.

DEMOGRAFIA I EL PACTE DE TOLEDO

Carles Campuzano — Sat, 06 Feb 2010 20:15:24 +0100

El debat sobre la reforma del sistema de pensions té a veure, de manera molt principal amb la demografia.

Fer una ullada a la Projecció de la Població de l'Estat espanyol en la perspectiva de l'any 2049 que recentment ha fet public l'INE val la pena.

"De hecho, los mayores crecimientos absolutos y relativos en los próximos 40 años se
concentrarían en las edades avanzadas. Concretamente, el grupo de edad de mayores de 64 años se duplicaría en tamaño y pasaría a constituir el 31,9% de la población total
de España"

"la población de 16 a 64 años, se vería disminuida en
más de medio millón de efectivos, un 18,4% de su volumen actual"

"Con ello, por cada 10 personas en edad de trabajar, en 2049 residirían en España casi
nueve personas potencialmente inactivas (menor de 16 años o mayor de 64). Es decir, la
tasa de dependencia se elevaría hasta el 89,6%, desde el 47,8% actual."
"Por otro lado, de mantenerse los ritmos actuales de reducción de la incidencia de la
mortalidad por edad sobre la población de España, la esperanza de vida al nacimiento
alcanzaría los 84,3 años en los varones y los 89,9 años en las mujeres en 2048,
incrementándose desde 2007 en 6,5 y 5,8 años, respectivamente"

"La continuidad futura de las tendencias recientes de la fecundidad llevaría al número medio
de hijos por mujer hasta un nivel de 1,71 en 2048. Dicha hipótesis no sería suficiente para
evitar el descenso en el número absoluto de nacimientos en las próximas dos décadas,
como consecuencia de la reducción del efectivo de mujeres en edad fértil. El número de nacidos no volvería a elevarse hasta 2028, una vez superado el efecto sobre la pirámide poblacional femenina que produjo la crisis de natalidad de los años 80."

Evidentment no es tracta de caure en l'alarmisme, estem parlant de projeccions, però l'immobilisme i el conservadorisme segur que no seran la resposta adequada al repte de l'envelliment. D'això va el Pacte de Toledo, justament.

Sobre els fracasos

Roc Fern�ndez — Sat, 06 Feb 2010 19:38:47 +0100

Els fracassos et mostren allò que els èxits t'oculten

Fer xarxa de contactes i Exportar!

Jordi Valls — Sat, 06 Feb 2010 19:15:00 +0100

"GRÈCIA JA ESTÀ AL QUIRÒFAN PERÒ
ESPANYA NO VOL SABER QUE ESTÀ MALALTA"

Resum de la crònica de la web www.osona.com, autor en Toni Carrasco

Dijous a la sala d'actes de La Violeta de Centelles la secció local de CiU va organitzar una trobada empresarial i una conferència de Ramon Tremosa, actual eurodiputat de CiU al Parlament europeu.

A la primera part i durant unes dues hores una quinzena d'empresaris de Centelles i el seu entorn van fer un Speednetworking, xarxa de contactes empresarials. Hi havia representants de sectors tan dispars com el vènding, energies renovables, restauració, transport de mercaderies, domòtica, serveis d'impremta, etc.

En una segona part i que també es va allargar durant més de dues hores, seguida per més de setanta persones, l'economista Ramon Tramosa va fer un repàs àcid, divertit, actual, rigorós i molt entenedor de les seves experiències a Brussel•les, justament el dia en que la Borsa va fer una altra baixada important de prop de sis punts, arran dels rumors i de les comparatives de malaltia econòmica de Espanya i en la línia de Grècia i Portugal. Grècia ja està a la UVI però segons Tremosa "Espanya continua sense prendre encara mesures laborals davant la crisi i que li faran perllongar l'agonia sense pronòstic mèdic i sense anar de moment al quiròfan com ja fan els hel•lènics".

Concretament a Grècia "els sous dels funcionaris ja estan baixant un 10%"

Com a exemple de la situació va dir que "els primers que sortiran de la crisi seran les zones i països més industrials com Catalunya ja que un 30% de les exportacions d'Espanya són catalanes i és aquí on es concentra bona part de la industria de la península; de sempre el nostre país, Catalunya, ha estat molt europeu i s'ha emmirallat a Europa on les coses es fan bé i de forma seriosa sense voler anar a donar lliçons de europeisme a països nòrdics com intenta fer Zapatero amb la seva flamant presidència europea". En aquesta línia, l'eurodiputat va destacar que "els catalans tenen molt sentit del ridícul i els espanyols cap, segons una frase feta de Josep Pla".

Va esmentar també que les reformes laborals a Espanya poden copiar propostes com les d'Alemanya o Dinamarca on l'atur actual és de 8% i 4% respectivament i està baixant. "És insostenible tenir un atur juvenil del 43%, això no va enlloc", van sentenciar.

A una pregunta del públic sobre la independència de Catalunya, Tremosa, va ser molt lapidari "el dia que convoquem un referèndum oficial sobre la nostre independència, cal estar molt segurs perquè un cop el guanyem ningú ens recolzarà a Europa ni enlloc, i segurament quan passi una setmana països com Islàndia ens recolzarà, i desprès vindran els païssos nòrdics com Dinamarca, Finlàndia, Suècia, etc; estarem molt de sort, perquè ara no es porta, de que no ens entrin tancs d'algun exèrcit".