El diputat autonòmic d’EUPV, Lluís Torró, ha qualificat de barbàrie urbanística l’aprovació del Pla General d’Ordenació Urbana de Sant Joan d’Alacant aquest mateix matí. “Aquest document suposa la urbanització de pràcticament tot el terme municipal i resulta hipòcrita per part del PSOE que actue, amb la nocturnitat i alevosia que ho ha fet en Sant Joan per aprovar el document, i s'esgarre les vestidures davant un altre pla bàrbar com és el Rabassa d’Alacant”.

Torró ha manifestat que l’aprovació d’aquest PGOU sense prèviament haver contestar les al•legacions “és una mostra més de l’actuació del PSOE en aquest municipi. La política urbanística que tant ha criticat en el Pla Rabassa d’Alacant és justament la que està aplicant en Sant Joan. Sembla que no és el mateix si governa que si estan en l’oposició”, arremet.

Esquerra Unida de Sant Joan ja ha criticat en diverses ocasions la insostenibilitat d’aquest PGOU, caracteritzat per una reclassificació massiva del sòl, i per l’absència de protecció de l’horta, així com per una mancança de previsió en qüestions com el creixement urbanístic o el proveïment d’aigua”.

Torró ha instat al PSOE deixar de recolzar aquest model urbanístic “absolutament exhaurit i culpable de la crisi que vivim en aquestos moments. És una irresponsabilitat dur endavant aquests projectes que ens condemnen a repetir les errades del passat”.

El diputat autonòmic d’EUPV, Lluís Torró, afirma que aquestes mesures, en concret la pujada de les taxes en un 4%, “va en contra de l’anomenada dimensió social del procés de Bolonya, el qual teòricament ha de garantir que cap estudiant es veja obstaculitzat per a completar els seus estudis per qüestions socioeconòmiques. Aquest increment, tres vegades per damunt de l’IPC és, per tant, injustificable”.

Per a Esquerra Unida la pujades de les taxes “té un efecte dissuasiu, quan el que caldria és estimular a la joventut per a la realització d'estudis superiors com una aposta de futur i un component imprescindible per a superar la crisi amb un desenvolupament sostenible”.

Torró, a més, lamenta que en lloc de fomentar les facilitats per accedir a la Universitat, i que aquesta puga oferir una oferta completa, “el Consell sols fa que posar entrebancs, perquè és incapaç de complir amb la seua responsabilitat davant la inversió universitària. L’obligació dictada ara pel Consell per a que siguen les pròpies universitats del País Valencià les que es costegen les noves titulacions, és una mostra més de la desídia d’aquest govern per la universitat pública valenciana”.

En el moment en què escric aquestes ratlles es compleixen exactament deu anys del moment en que Miguel Peralta va resultar elegit alcalde d’Alcoi. L’aportació que vull fer no es detindrà en els detalls i les anècdotes (entre altres coses perquè la meua memòria és més curta del que m’agradaria). Lamentablement no puc (i probablement tampoc vullga) aportar confidències i fer retrets personals. Sincerament, no crec que siga determinant què es va dir a una reunió, com van influir el caràcter i les actituds, o quines eren les afinitats o desavinences personals entre els actors del drama. No es tracta de treure-li importància a aquests factors, sinó contextualitzar-los en un marc més ample que condiciona les accions concretes dels personatges. I no sols això, pot aportar llums sobre la realitat present i sobre com hauríem d’encarar el futur.

Per començar caldria recordar que la gestió del partit socialista i de Josep Sanus, que havia gaudit d’un amplíssim recolzament popular durant tres lustres, ja s’havia debilitat notablement. Només cal tindre en compte que en la legislatura 1995-99 va haver de governar amb el suport d’EU i que, al darrer any, després del trencament de la nostra formació, va acabar recolzant-se sols amb els tres regidors de NE.

Els problemes que aleshores assetjaven Alcoi eren molt diversos. Però n’hi havia un que destacava per damunt de tots: l’economia. La crisi dels anys 80 havia colpejat especialment el sistema productiu local i, als anys 90, la que havia arribat a ser la cinquena ciutat del País Valencià va entrar en un període de recessió demogràfica que li va fer perdre un 10 % de la seua població al llarg de poc més d’una dècada. El fet que la major part d’aquesta pèrdua es canalitzara cap a poblacions properes (amb una oferta de sòl residencial i industrial més assequible) no oculta l’evidència: l’estancament de la població comarcal provocat per les dificultats econòmiques.

La política urbanística cap a la que el PSOE d’Alcoi havia anat orientant el pes de la seua acció municipal, malgrat algunes llums, va acabar amb massa ombres. La gestió cada vegada més notòriament autoritària que s’exercia des de l’alcaldia, controlant i ofegant la participació ciutadana que havia estat especialment intensa, i el malestar d’una població atacada per l’atur i dolguda en el seu orgull col•lectiu, va provocar l’erosió contínua de les bases que havien sostingut a Josep Sanus en el govern.

Mentrestant, i això és, des del meu punt de vista, allò realment determinant, l’alternativa que Sanus va proposar als “hombres que mueven Alcoy” (expressió no massa afortunada de Floreal Moltó, em sembla) per resoldre els problemes econòmics era entrar en el joc de les privatitzacions. La famosa Societat d’Inversions que va protagonitzar episodis de sainet com l’adjudicació del gas natural, es va crear per a, soles o en companyia de “socis tecnològics”, fer-se amb el control dels principals serveis públics de la ciutat i (perquè no?) fins i tot de la comarca. De fet, tret del concurs de la brossa, aquesta societat o alguna de les seues filials estaven d’una manera o una altra darrere de les adjudicacions de la depuradora dels Algars, els autobusos o el servei d’aigües.

Com havia fet Zaplana a nivell de país (corregit i augmentat pel seu successor, amb el desgavell urbanístic), des de la política s’oferia una solució pretesament fàcil i ràpida per a la caiguda dels beneficis. Els propietaris del capital obtenien respostes als seus problemes des de les institucions, però la resta de la població no anava a participar de les molletes d’aquest festí fins el boom urbanístic de la dècada que enguany acabem.

En aquest context, a la gestió del PSOE alcoià se li van presentar quatre greus problemes, un econòmic i els altres tres d’ordre polític. (1) Els negocis que se li proposaven als grans empresaris locals no rutllaven massa, les adjudicacions eren lentes i els beneficis relativament magres. D’ací també el projecte-quimera del polígon de la Canal. (2) La pèrdua de recolzament popular. (3) Derivada d’aquesta, el creixement de la dreta que exercia pressió, sobretot des del triomf del PP a nivell valencià, per a que Alcoi s’integrara en el nou ordre que estava creant-se. Des de València es van posar totes les traves possibles als projectes de l’Ajuntament. El missatge estava clar per als qui recolzaven la gestió de l’alcalde: “o canvieu de bàndol o no les tastareu de sal”. (4) El viratge de l’electorat socialista a l’esquerra entrebancava el procés de privatitzacions, exigia canvis en les formes de governar (transparència) i feia difícil el manteniment de la política urbanística i (molt més encara) la seua orientació cap al model insostenible que s’albirava en el futur immediat.

L’encabotament de Josep Sanus en tornar a ser elegit com a Alcalde el 1999 va respondre, en la meua humil opinió, a l’intent de salvar la seua carrera política demostrant davant els seus autèntics valedors que era capaç de culminar el seu projecte malgrat les dificultats que li plantejava el governar recolzant-se en l’esquerra antiprivatitzadora i mediambientalista. Si quasi ho havia assolit entre 1995 i 1999! Va aconseguir que l’adjudicació de la depuradora dels Algars es decantara cap a qui havia manifestat les seues preferències. Va aconseguir arribar a una solució de compromís en l’assumpte de la canalització del riu que, sense acomplir les exigències dels ecologistes, va millorar de forma molt notable el projecte... Però es va estavellar amb la privatització dels autobusos.

Aquest va ser l’autèntic punt d’inflexió. Quan, malgrat els desesperats intents de convèncer EU i NE de les bondats del projecte, presentant com a cessions allò que no eren més que millores que, a més, beneficiaven particularment l’empresa adjudicatària (la comarcalització), no va capgirar el sentit del nostre vot, la partida es va decidir ràpidament. El clima va canviar de sobte i, oculta per la posada en marxa de la recollida selectiva, la legionel•la i la flagrant provocació del nomenament de fill adoptiu a Trillo, es va bastir la trama. El desencadenant final, tots ho sabem, la privatització del servei d’aigües que va generar un espectacular moviment ciutadà: en un temps rècord es van aconseguir més de 10.000 signatures i la darrera gran manifestació que s’ha celebrat en aquesta ciutat.

La resta de la història ja és més ben coneguda. Si no es vol passar per un altre episodi semblant les altres formacions que se situen a l’espectre de l’esquerra o el centreesquerra n’haurien d’aprendre algunes lliçons i fer algun exercici autocrític. Per la part que a nosaltres ens correspon, potser vam pecar d’excés de confiança. Malgrat el procés impecable que ens va conduir al pacte amb el PSOE en juliol de 1999 (amb la celebració fins i tot d’una multitudinària assemblea oberta), vam arribar a creure seriosament que les condicions que garantien les exigències del pacte (stop a les privatitzacions i canvi vers un urbanisme ambientalment sostenible) eren suficients. Ja es va veure que no.

Sols l’assumpció de les conseqüències negatives que aquelles decisions han provocat per a la ciutadania d’Alcoi (desfeta urbanística i deteriorament notable dels serveis públics) pot conduir-nos cap a una altra etapa, clarament diferenciada de l’actual. Sols el rebuig exprés de les polítiques neoliberals que posen els interessos privats per damunt dels col•lectius pot assentar les bases d’una nova política i una nova manera de fer-la. Sols la recuperació de l’esperit de participació en la vida ciutadana que es va manifestar en aquell atrafegat estiu pot garantir que aquest canvi siga durador.

El diputat autonòmic d’EUPV, Lluís Torró, afirma que els fets que ja ha denunciat la Unió de Llauradors “són molt greus. La consellera està intervenint de manera directa en les eleccions d’alguns d’aquestos consells, entre aquestos el del Vinalopó i el del Comitè d’Agricultura Ecològica. La intromissió és molt greu i li reclamem a Hernández explicacions en les Corts, així com EUPV presentarà preguntes al respecte”.

Torró acusa a la consellera d’intervenir “de manera capciosa en aquestos processos que haurien de ser lliures, ajuda amb el seu vot a les candidatures que més li interessen i el que fa és fomentar el joc brut i l’antidemocràcia”.

Esquerra Unida s’ha sumat a les queixes i denuncies de la Unió de Llauradors sobre les irregularitats en aquestes denominacions d’origen. “Ens preguntem quin és l’interès que amaga la consellera darrere d’aquesta intromissió, per això li exigim la seua compareixença per a que ho explique”.

El diputat d’esquerres demana a Hernández que deixe d’emprar el seu vot de qualitat com a consellera “perquè el que fa és permetre aquestes irregularitats, fent decantar les opcions sempre cap la candidatura que li interessa. No podem permetre que es polititze d’aquesta manera els consells reguladors, i que aquestos estiguen al servei de la conselleria, que ja és el mateix que dir el PP”, critica.

El diputat autonòmic d’EUPV, Lluís Torró, considera que l’aprovació de la SIP amb Cajastur i les caixes de Cantàbria i Extremadura “no aporta cap sorpresa, sinó que és la confirmació de que la CAM queda en claríssima situació de minoria respecte Cajastur, malgrat ser un caixa més gran. Aquesta situació sols fa que sentenciar la desaparició pròxima de la CAM, tal i com des del principi de la fusió advertíem des d’EUPV. La seua privatització acabarà sent un fet”.

Torró considera que l’escenari que ha envoltat la SIP de la CAM “ha estat vergonyós durant les últimes setmanes. Moltes han estat les veus contràries a la fusió, tanmateix l’administració ha mantingut una postura complaent amb els interessos financers, deixant de racó els interessos dels valencians i valencianes i fent perdre les caixes autonòmiques, la CAM i també Bancaixa”.

Esquerra Unida alerta que la situació de la CAM respecte Cajastur “és absolutament d’inferioritat, i aquestes condicions ja aprovades, sentencien encara més el seu futur: el d’estar condemnada a la privatització”.

Torró ha mostrat el seu recolzament als sindicats, “que ahir mateix s’oposaren també a la SIP i no han estat escoltat el més mínim. El Consell no ha estat capaç de fer-ho, com tampoc ho ha estat d’analitzar veritablement la situació a la que aboca la fusió de la CAM i la de Bancaixa”.

El diputat autonòmic d’EUPV afirma que la política exercida per Teatres de la Generalitat “fa aigües per tots els costats i són ja molts els fronts oberts contra una gestió que redueix, retalla i elimina. L’últim document del Consell Valencià de Cultura és una prova més”. L’informe, entre d’altres anàlisis, critica la supressió d’obres en valencià del festival de teatre de Sagunt i mostra la seua preocupació per l’abandonament de la Nau.

Torró considera que el pronunciament del CVC “és una bufetada més a l’erràtica política que està duent Immaculada Gil-Lázaro al front de Teatres de la Generalitat, malauradament recolzada, a més, per la pròpia consellera de Cultura”, critica.

Esquerra Unida insta a Trini Miró a “reflexionar i rectificar, perquè els fets sobrepassen ja el sentit comú. El propi Consell Valencià de Cultura dona la veu d’alerta i mostra una preocupació molt significativa que hauria de fer actuar a Miró per a prendre cartes en l’assumpte”, demana el diputat d’esquerres

Per a Torró, Gil-Lázaro està “totalment desacreditada per seguir en el càrrec i el que hauria de fer la consellera és destituir-la i respectar les necessitats del teatre valencià, les quals perillen amb una gestió com la que està duent-se a terme”.

El diputat autonòmic d’EUPV, Lluís Torró, afirma que la darrera enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) sobre subministrament i tractament de l'aigua ofereix dades molt preocupants per al País Valencià. “En una tendència contrària al conjunt de l'Estat espanyol -on disminueix un 1'9 % el consum urbà d'aigua entre 2007 i 2008- al nostre país augmenta un 4 % i ho fa per damunt del increment de la població”. Esquerra Unida traslladarà al parlament una sèrie d'iniciatives per a tractar de forçar el Consell a que aborde aquesta problemàtica.

Torró afirma amb preocupació: “ens situem al capdavant del consum de tot l’Estat amb 189 litres per habitant i any, molt per damunt de la mitjana que és de 154 litres”. Davant aquestes xifres, EUPV sol•licitarà al conseller Cotino una valoració sobre els resultats de l’enquesta, “i d’altra banda presentarem una Proposició No de Llei en la què proposarem l’adopció d’una sèrie de mesures que impulsen un viratge copernicà en la política hídrica valenciana, basat en les premisses de la Nova Cultura de l’Aigua, l’estalvi i la gestió de la demanda, i, finalment, en el compliment de la Directiva Marc de l'Aigua”, anuncia.

Per a Esquerra Unida, els resultats d’aquesta enquesta “xoquen amb les reiterades afirmacions del Consell sobre l’ús racional de l’aigua que fem els valencians. Resulta immoral exigir de forma permanent transvasaments quan ací som incapaços d'aconseguir cap tipus d'estalvi. I encara resulta més immoral quan la raó fonamental deriva de les pròpies polítiques públiques en la matèria”, critica.

Torró recorda que la mateixa enquesta ens situa en la part elevada de les pèrdues en les xarxes, un 21'18 %, xifra molt allunyada de la mitjana del 16'6 % del conjunt estatal.

Per a Esquerra Unida, la raó de l’increment del consum pren suport,fonamentalment en el model urbanístic insostenible basat en la dispersió i la proliferació d’habitatges unifamiliars. “La proliferació, a més, d’instal•lacions com camps de golf, vinculats estretament al model urbanístic, i el consentiment legal de l'ús d'aigua reciclada per atendre noves demandes, en compte de substituir les ja existents, completen aquest desolador panorama”, subratlla Torró.

Esquerra Unida porta denunciant des de fa setmanes els tancaments de diverses plantes als hospitals de Castelló i al de Manises. “Hui els mitjans de comunicació es fan ressò d’aquesta situació i fan públic, a més, la reducció de llits hospitalaris en molts altres centres sanitaris. Una situació que portarà conseqüències molt serioses, per als pacients, els treballadors i treballadores, així com la saturació que pot provocar-se als hospitals”.

Torro afirma que aquestos retalls “són conseqüència de la política privatitzadora del PP, la qual és incapaç de preocupar-se pels pacients, i està més interessat per beneficiar a les empreses que gestionen els hospitals”.

El parlamentari d’esquerres afirma que les societats musicals, i en molts casos els ajuntaments, estan fent-se càrrec de les escoles i conservatoris en lloc de la Conselleria, “qui no sols no s’ocupa sinó que baixa progressivament les ajudes anualment provocant així una desestructuració fortíssima del sector. Les societats i els ajuntaments estan desenvolupant la tasca que hauria de tenir la conselleria, qui, simplement es dedica a atacar al món associatiu i als propis municipis”.

Esquerra Unida ha anunciat que iniciarà una ronda de contactes amb els interlocutors de les societats –Federació, Ampes dels conservatoris, etc.- per mostrar-los el seu recolzament i donar-los suport de cara la concentració que ha convocat la pròpia federació per al pròxim 17 d’octubre.

“Sembla que el Consell no és conscient de la delicadíssima situació a la què està sometent a les societats musicals, com a conseqüència de la retallada d’ajudes. I el més greu és que pretén que assumim la retallada com si res, exigint a més als pares a pagar més del que ja paguen. Font de Mora i Immaculada Tomàs hauran de donar explicacions al respecte en les Corts Valencianes”.

Per a Esquerra Unida, el govern del PP “mostra una deixadesa continua pels pilars bàsics de la nostra societat, per això, fa pagar la crisi en la sanitat, en l’ensenyament, en els serveis socials o en la cultura. Tanmateix, mai ho fa en els fastos, grans esdeveniments i activitats elitistes destinades per als rics i que suposen inversions milionàries i un malbaratament indignants dels fons públics”, critica Torró.

El diputat d’Esquerra Unida alerta que la música valenciana “està sent condemnada amb aquesta desídia del Consell, i resulta vergonyós veure aquestes disminucions d’ajudes, mentre sols fa uns mesos el PP s’omplia la boca amb la declaració de Bé d’Interès Cultural del fenomen bandístic valencià. La hipocresia de la Generalitat és infinita”.

Esquerra Unida insta al Consell a assumir la seua responsabilitat davant aquesta situació: “estem parlant dels 200.000 socis de les bandes. El nostre país és un referent mundial en el món de la música gràcies, precisament, al fenomen bandístic i tot el que representa. El rebuig del PP a les bandes amb aquestos retalls mereix una condemna sense pal•liatius”, critica Torró.

Per a EUPV, el PP està deixant, a més, en una situació “in extremis” a les escoles musicals del País Valencià. “Cal recordar que el col•lectiu musical al País Valencià aglutina a 525 societats musicals, 40.000 músics, 60.000 educands i més de 200.000 socis. Aquestes societats depenen en gran mesura de les subvencions i per tant, el fet de no rebre-les o de veure-les retallades, posa en perill les funcions que realitzen, entre elles, l’ensenyament”, puntualitza Torró.

El diputat d’EUPV insta a la Generalitat “a oferir a la Federació una solució que passe òbviament per frenar aquesta retallada d’ajudes, les quals, abans de la disminució ja de per si són insuficients”.

Esquerra Unida insta al Consell “a assumir la seua responsabilitat en aquest projecte i rebutjar-lo definitivament, perquè el que està fent no és més que donar-se trons contra la paret, insistint en un model exhaurit, el del ciment voraç”, critica Torró, qui recorda també que en el cas del Nou Mil•lenni de Catarroja, aquest pla afecta també a l’horta "d’especial protecció" la qual desapareix.

Per al diputat d’esquerres el govern del PP “actua de manera irresponsable, insistint en projectes com el del Nou Mil•leni en mig d’una crisi com la que estem vivint, causada fonamentalment per un model econòmic basat en la construcció i l’especulació. Resulta vergonyós que la Generalitat continue fomentant aquestos plans faraònics que pretenen multiplicar el nombre d’habitatges i requalificar milers de metres quadrats”.

Esquerra Unida reclama un “canvi seriós en la política urbanística del Consell. El govern valencià ha d’assumir les decisions judicials i pal•liar els efectes de l’actual crisi del model, racionalitzant l’ús del sòl, executant una moratòria urbanística i un Plan de Ordenació del Territori digne i consensuat”.

Esquerra Unida ha mostrat en reiterades ocasions el seu recolzament a la Plataforma Anti ATC (Magatzem Temporal Centralitzat de Residus Temporals), “perquè considerem, al igual que aquest col•lectiu, que aquesta instal•lació no és la solució, més bé al contrari. Des d’EUPV exigim el tancament definitiu de les centrals nuclears i que siguen aquestes les que emmagatzemen els seus propis residus, perquè d’altra manera, el que fa un magatzem es permetre el funcionament de les centrals més enllà de la seua vida útil prevista i no ens dóna la garantia d’un tancament definitiu d’aquestes”, subratlla Torró.

El diputat d’esquerres recorda que el Consell “ha d’esborrar la tebiesa al seu pronunciament i, per això, li fem memòria de l’acord que ha de complir: aquell pres en febrer de 2006 quan les Corts Valencianes decidiren oposar-se a qualsevol instal•lació d’aquest tipus al País Valencià”.

Torró afirma que el Consell “ha de respectar i ser coherent amb aquest acord, així com escoltar als milers de ciutadans, als grups d’ecologistes i a tots aquells que reclamem que no es construisca aquest magatzem nuclear”.

Esquerra Unida ja demanà fa sols unes setmanes la intervenció del Ministeri. “La bactèria ha aparegut en diversos llocs, en torres de refrigeració de la indústria alcoiana, en les màquines d’asfaltatge. Està clar que aquesta segueix present i segueix sense estudiar-se les causes que fan que aparega cada any a Alcoi. Hi ha clarament una causa subjacent que no s’estudia. Volem saber per què està en l’ambient alcoià”.

El diputat d’esquerres recorda, a més, que la Conselleria de Sanitat “no és de fiar, ja que hi ha una notable discrepància entre les xifres de morts per la malaltia fetes públiques als mitjans de comunicació i les que la mateixa Conselleria reconeix oficialment davant el Ministeri”.

Torró avança que davant l’escassesa de respostes per part de la Conselleria, “cal que el Ministeri intervinga i es realitze un estudi profund, perquè ja són massa casos i massa anys”, conclou.

Torró assegura que aquesta mancança d’inversió per part del Consell “fa perillar l’estat de la Universitat pública. La no arribada de diners crea precarietat, debilita la investigació i els nous estudis, i un llarg etcètera més de conseqüències que, com sempre, Font de Mora no prioritza”.

Per a Esquerra Unida, “arraconar d’aquesta manera la Universitat pública significa ferir-la greument i impedir al mateix temps que de les seues aules es puga fomentar la investigació, la formació i el desenvolupament, claus per a poder eixir d’èpoques tan difícils com la que estem passant ara amb la crisi econòmica. L’aposta del Consell, sense dubte, no és la Universitat”, critica.

El diputat d’esquerres reclama al conseller d’Educació que prioritze la inversió universitària, “perquè estem parlant del futur de la nostra societat. Resulta vergonyós veure’l dedicar els seus esforços, diners i propaganda en altres qüestions absolutament banals”.

Torró manifesta que el Consell “podria assumir perfectament aquest servei, el qual hauria de convertir-se en un futur en un servei valencià de meteorologia, tal i com es va comprometre. Resulta imprescindible per a que pugam conèixer de primera ma les condicions meteorològiques al País Valencià”.

El diputat d’EUPV afirma que el CEAM “és una de les fundacions privades més destacades que té el País Valencià. És trist que desaparega la seua funció com a informador meteorològic i que el Consell no faça res per evitar-ho”, critica.

Torró recorda que la desaparició d’aquest servei meteorològic “suposa que la Generalitat ja no puga rebre una informació més completa i gestionada exclusivament des del País Valencià. Aquesta informació va referida, per exemple, a pluges molt fortes que poden desencadenar en inundacions o a onades calor que poden provocar tant riscos d’incendis forestals com efectes de salut en la població”.

Lluís Torró, diputat d’EUPV a les Corts Valencianes, ha qualificat l’actitud de l’Ajuntament d’Alcoi davant l’Estratègia Territorial promoguda pel Consell com a contradictòria i contraproduent. Contradictòria perquè, com ja va assenyalar el candidat a l’alcaldia d’Alcoi i portaveu d’EU-l’Entesa, Francesc Agulló, el govern municipal del PP no reacciona davant el fet que Alcoi no siga tingut en compte com a node estratègic però sí per no incloure La Canal. “La no inclusió d’aquesta àrea com a potencial zona industrial (quan havia aparegut a documents previs de la pròpia Conselleria de Medi Ambient i Territori, com és el cas del Pla d’Acció Territorial comarcal) és una indicació meridianament clara sobre el posicionament actual del Consell respecte a una ubicació industrial desaconsellada d’una manera o una altra per tots els informes tècnics”, indica el diputat.

Torró critica, a més, que l’alcalde “vullga arrossegar en la seua estratègia quimèrica” a institucions com l’EPSA o la Cambra de Comerç: “Al PP d’Alcoi no sembla preocupar-li que l’Estratègia no contemple adequadament l’ampliació i el potenciament de la xarxa i els serveis ferroviaris que permetesquen una clara millora en el posicionament de les comarques centrals interiors. En compte de centrar en aquesta problemàtica les seues reivindicacions (i, per tant, les al•legacions pertinents) i mobilitzar la societat civil en aquesta direcció, es dedica, una vegada més a reivindicar La Canal. Sedano ja repeteix allò del Parc Tecnològic de la Canal ‘medioambientalmente exquisito’ com un mantra, oblidant la realitat”.

El diputat d’esquerres ha acabat recordant que els diferents informes tècnics que existeixen sobre la possibilitat de desenvolupar una àrea industrial a la zona de La Canal o bé la refusen directament o hi introdueixen tantes limitacions que la fan inviable des del punt de vista tècnic i/o econòmic. “Cal recordar”, afegeix Torró, “que la pròpia Conselleria acaba d’emetre un informe en el que es qüestiona el Model Territorial recentment aprovat per no garantir la conservació dels espais de la Xarxa Natura 2000, entre altres qüestions per les afeccions que poden provocar el desenvolupament de projectes urbanístics com els de La Canal”.

Torró a més adverteix que les imposicions de la caixa asturiana sobre la CAM i la resta de caixes que han participat en aquesta fusió freda “són el primer pas de camí a la privatització. Ja ho hem alertat des d’EUPV i estem segurs que no ens equivocarem”, vaticina.

Esquerra Unida considera que la CAM “està perdent totes les seues capacitats, sometent-se al control de Cajastur. És la crònica d’un mort anunciada, la qual ha vingut precedida per la pèrdua d’una caixa autòctona, territorialitzada i pública”.

Torró insta a Francisco Camps i a Jorge Alarte “a que obliguen als seus consellers dins de la CAM a donar marxa enrere en la fusió freda i a no acceptar aquestes condicions lleonines que únicament provocaran el seu arraconament i conseqüències nefastes per a la pròpia caixa i per als treballadors i treballadores”.

Torró lamenta que ara amb la crisi econòmica “i la mala gestió de Gil-Lázaro, Cultura opte simplement per soterrar el festival. Sembla que Teatres i la Conselleria ja no poden convidar a aquells que els interessa a Sagunt a Escena, com fèiem cada estiu”, critica.

Per a Esquerra Unida, la renúncia a la marca històrica del festival “després de 27 anys, ha estat, ja en la passada edició, un indici de la seua retirada desordenada. Anomenar-lo ara festival d’estiu és una perogrullada i suposa tirar una marca de fàbrica que ha costar dècades construir a la paperera”, assenyala el diputat. Per a Torró la proposta, a més, de Nuevos Lenguajes Escénicos “no és més que un subterfugi per a donar cabuda a propostes de molt baix cost”.

Torró insisteix, a més, que l’abdicació definitiva de programar en la nau del port, La Nau, “després d’una inversió, -que encara es deu a Bancaixa- de 30 milions d’euros, en un immoble que no és propietat de la Generalitat Valenciana, sinó de l’empresa pertanyent al Ministeri d’Indústria, Infoinvest, és la confirmació de la fallida del projecte de la Ciutat de les Arts Escèniques, promès en el seu dia per Eduardo Zaplana”.

El parlamentari d’esquerres lamenta que aquest projecte “haja estat una presa de pèl als saguntins, a qui se’ls ha oferit durant quatre legislatures, successius projectes virtuals que mai arribaran a ser una realitat, com és el cas de la Ciutat de les Arts Escèniques”.

Esquerra Unida ha anunciat que sol•licitarà la compareixença de la consellera de Cultura, Trini Miró, per a que done explicacions sobre la desaparició de Sagunt a Escena, i done compte de l’estat del famós projecte Ciutat de les Arts Escèniques, “que no sols té implicacions des del punt de vista, sinó també des del patrimoni històric i fins i tot sentimental dels saguntins”.

Torró recorda que en els pròxims mesos la Conselleria haurà de resoldre les al•legacions de distints col•lectius socials i polítics, entre ells EUPV, contra la privatització del transport públic, per exemple de la gestió de la línia 2 del TRAM d’Alacant.

Esquerra Unida ha presentat també al•legacions en contra d’allò que suposarà aquesta privatització per a les arques públiques. “La Generalitat regalarà almenys 330 milions d’euros de beneficis a unes concessionàries que ja tenen una rendibilitat d’almenys el 10% garantida per aportacions de diners públics”.

Torró alerta que les privatitzacions dels serveis de transport públics “suposarà a més menors nivells de eficiència i seguretat en la prestació dels serveis, així com la pèrdua de llocs de treball”.

Esquerra Unida ja ha presentat una proposició no de llei en les Corts Valencianes instant al Consell a gestionar des del sector públic, a través de l’empresa pública FGV, la línia 2 del TRAM.

Torró ha criticat durament la definició d’àmbits (o “nodes”) prioritaris per al desenvolupament econòmic que defineix l’Estratègia Territorial Valenciana. El diputat indica que “tret de la zona de Xàtiva, es margina deliberadament les Comarques Centrals. No és comprensible que no s’establesca cap node a les Marines o que es deixen de banda ciutats com Gandia o centres industrials com Alcoi o Ontinyent”.

Per a EUPV aquesta orientació denota que, més enllà dels criteris econòmics, socials o territorials, “el que s’amaguen són interessos partidistes clarament visibles als casos d’Alcoi (governat pel sector zaplanista del PP) o Gandia (amb alcaldia del PSOE). La marginació d’aquestes zones les situarà, quan comence a desplegar-se l’estratègia, en una posició de debilitat front als 13 pols definits (que comptaran amb avantatges fiscals i urbanístics)”. Torró afegeix que una estratègia territorial “pensada per a dintre una durada de vint anys no pot excloure a un territori tan extens i important econòmicament i demogràficament”, assenyala el diputat d’esquerres.

El diputat d’EUPV reclama per a aquest territori inversions urgents en la millora de la xarxa de transports, especialment dels ferroviaris. “Es tracta d’una zona especialment important per la seua diversificació econòmica, per la seua capacitat de posar en relació les àrees d’interior amb les costaneres i que resulta clau a l’hora de vertebrar el país, tant en la seua relació amb l’interior de la península com en l’articulació nord-sud del territori valencià”. El diputat sol•licitarà la compareixença del conseller Cotino per a que explique les raons d’aquesta “flagrant marginació”.

Per la seua banda, Francesc Agulló, portaveu d’EU-l’Entesa a l’Ajuntament d’Alcoi, ha anunciat que presentarà un prec al proper plenari en el que demanarà una resposta contundent. “L’alcalde d’Alcoi ha de donar la cara i posar-se al front d’una mobilització social i institucional, adreçant-se a totes les entitats, des de la Cambra de Comerç i els sindicats, fins a totes les expressions organitzades de la societat civil, per posar fi al menyspreu amb que el Consell tracta a la nostra ciutat i les nostres comarques en les qüestions realment importants”, indica Agulló. Per al portaveu ecologista, Alcoi ha de liderar un moviment reivindicatiu que torne a posar les Comarques Centrals dins les prioritats de la política valenciana.

Torró considera que les caixes han de mantenir “de manera ferma el caràcter d’entitats públiques. A més, en temps de crisi, com els que estem vivint, és necessari una estabilitat en el sistema financer i per aconseguir-la, hauria d’assegurar-se una banca pública”.

La formació d’esquerres expressa que les bases d’aquest sector financer públic han de ser les caixes d’estalvi. “És lamentable i summament perjudicial que haguem perdut les caixes valencianes, les quals han acabat fusionant-se fora del nostre territori, i amb tota probabilitat el següent pas serà la seua privatització”.

Torró afegeix: “Aquestes caixes han d’estar sotmeses a un control públic i democràtic adequat, posant el sistema financer al servei dels ciutadans i les empreses. Hui el problema és que el crèdit no arriba ni als particulars, ni a les xicotetes i mitjanes empresa. La única forma de garantir que aquest crèdit arribe, és a través d’un sistema financer públic”, explica.

El diputat d’esquerres manifesta que la privatització tindrà conseqüències molt negatives, no sols en la pèrdua d’un sistema financer públic, sinó també en la desaparició de molts llocs de treballs.

Segons ens volen fer creure, els estats europeus, en general, pateixen d’un gravíssim i desmesurat dèficit públic. La Unió Europea (UE), aconsellada per economistes neoliberals i atenent els interessos dels grans grups financers, ha convertit (ja des del Tractat de Maastricht) la contenció del dèficit en una religió. Van tractar d’imposar límits legals al dèficit públic a la fallida Constitució Europea i alguns països, com Alemanya, ho han introduït a la seua pròpia Carta Magna.

No vaig a entrar en consideracions ni sobre el perquè d’aquesta mania, difícilment justificable, ja ho avance, ni qui se’n beneficia d’aquestes restriccions. Ho deixe per a una altra ocasió. Vull reflexionar sobre la relació entre la reducció del dèficit i la retallada de l’ex-esquerrà Zapatero.

Fem una miqueta de memòria. La crisi va esclatar entre el 2007 i el 2008 quan el sistema financer internacional es va veure arrossegat pels problemes de les entitats de crèdit nord-americanes. A tot arreu, els bancs s’havien dedicat alegrement a la concessió de crèdits hipotecaris i a l’especulació amb actius derivats d’ells. L’escalada dels preus dels immobles i dels actius financers va acabar provocant vertigen i l’ajust a la baixa, que els “experts” pronosticaven que seria un aterratge suau, va provocar incerteses entre els inversors. El dubte genera temor i aquest desencadena (una vegada més) el pànic i l’ensorrada de les finances mundials.

Els governs, davant la crida dels seus ciutadans més poderosos, se’n van oblidar momentàniament de les conseqüències negatives del deute públic (les preteses i les reals) i hi van abocar el cabàs de les arques dels estats sense restriccions. Pels bancs (i els banquers, pobrets) tot el que calga! Els actuals problemes d’endeutament provenen en una proporció altíssima d’aquesta ajuda que, en molts casos (el d’Espanya és el més flagrant), es va concedir sense contrapartides.

I ara, heus ací que, una vegada que el problema dels bancs s’amaina, els inversors (que són o formen part d’aquest entramat financer) exigeixen als governs mesures per controlar el dèficit. Atacant selectivament (ara Grècia, després Espanya, més endavant… Hongria? França?) aconsegueixen increments substantius dels rèdits a canvi dels quals els governs obtenen els diners amb els que sostenen el propi sistema financer. És clar que açò és un lluç que es mossega la cua, i ells ho saben. Per això, obliguen els governs a prendre mesures per a obtindre els recursos necessaris per a mantindre el sistema. Uns recursos que mai no consentiran que acaben eixint de les seues pròpies butxaques, sinó de les de funcionaris, pensionistes i dependents. Això de moment, d’ací poc ho començarà a notar la resta de treballadors i petits empresaris en forma de disminució de la demanda i deteriorament de les prestacions i els serveis públics.

S’imposa una autèntica dictadura econòmica: els governs no atenen els interessos o desitjos de la majoria de la població, sinó els d’una exigua minoria que pràctica el xantatge i l’extorsió. La situació no és nova sinó recurrent. El que és nou és el desvergonyiment amb el què es practica i la profunditat dels canvis negatius que les exigències dels “matons” (Manuel Rivas) provocaran. De fet els governs conservadors de Gran Bretanya i Alemanya ja anuncien la fi de l’estat del benestar. Al nostre cas, com que no tenen prou amb les retallades, ens imposen una “reforma” del mercat de treball que, traduït al valencià, vol dir una greu pèrdua de drets per als treballadors.

Lamentablement han estat governs socialdemòcrates (Grècia, Portugal i Espanya, més o menys en aquest ordre) els qui s’han posat al capdavant de l’aplicació d’aquestes polítiques. En compte de reformar en profunditat els mercats financers i sotmetre’ls als interessos de la població, han estat els governs els qui s’han sotmès als mercats. Els experts tertulians ens volen fer creure que l’economia funciona millor sense la intervenció de la política i pregonen la desregulació. La realitat és just la contrària: els mercats no existirien sense regulació i els que més regulats haurien d’estar són precisament els financers. En compte d’això, a Europa es va decidir deixar l’instrument per excel·lència per a intervindre en ells (el Banc Central que controla la política monetària) en mans d’experts que no han de retre compte a les institucions que els han nomenat.

De totes les mesures que van a prendre’s, la congelació de les pensions és, sense dubtes, la més repugnant. Les pensions a Espanya es troben en la franja baixa de la UE. Ací dediquem el 9 % de la riquesa del país (el Producte Interior Brut o PIB), quan la mitjana de la UE-15 (la rica) és del 12 %, però la de la UE-27 (amb els països més pobres que nosaltres) és del 11’8 %. Així mateix, la pensió mitjana (calculada no en euros sinó en PPA, que és una mesura que té en compte el poder adquisitiu) és de 1.778 unitats, lluny de la mitjana de la UE-27 (2.186) i a una distància sideral de la mitjana de la UE-15 (2.486). No hi ha res que justifique la congelació. Es tracta d’una mesura molt injusta, ja que fa pagar als més dèbils els balafiaments dels poderosos, i profundament antisocial. A més, generarà, junt al retall dels sous dels funcionaris, una contracció de la demanda que pot carregar-se qualsevol indici de recuperació.

Per això, no puc estar-me de fer les següents reflexions, adreçades al PSOE en forma de preguntes:

Si la dreta econòmica i política els han de criticar de tota manera (fins i tot quan, com ara, els fan el favor de fer la política que ells mateixos farien), no seria millor que ho feren per aplicar mesures justes i redistributives?

Què és major problema, el deute públic o la pobresa galopant que s’estén a amples sectors de la població?

És just que ens endeutem per resoldre el problema dels qui han provocat la crisi i que ara aquests mateixos ens generen un altre problema que es vol solucionar a costa dels més desafavorits?

És tot això una política socialista, siga quina siga l’accepció que li donem al terme?

Després del shock generalitzat provocat per les mesures adoptades pel govern de Zapatero, assistim a un intent de justificació de les mateixes per part de diferents responsables del PSOE. No deixa de ser significatiu que la defensa s’adreça, sobretot, a indicar que el ja anomenat tijeretazo és una imposició de la Unió Europea (UE) i que és necessari per a salvar l’euro. Aquests arguments alimenten també els posicionaments d’aquells que han permès que el pla fóra aprovat amb la seua abstenció. Em referesc, clar, a CiU. Al darrer plenari de l’Ajuntament el Bloc, amb els mateixos arguments, també es va abstindre (junt al PP) a una moció presentada per EU-l’Entesa en la que es condemnava el decret i es proposaven alternatives.

Que les mesures de retall del dèficit responen a una determinada orientació forçada per organismes com la UE i el Fons Monetari Internacional (FMI) és cert. Ara bé, també ho són, de certes vull dir, algunes altres coses importants. Per exemple, que Espanya (és a dir, J. L. R. Zapatero) ostenta la presidència de torn de la UE i que aquesta posició li podria haver servit per a proposar altres tipus de mesures contra la crisi. No sé, se m’ocorre que podrien haver començat per reformar a fons el sistema financer internacional, introduïnt la Taxa Tobin (impost sobre les operacions especuladores que, a més de frenar-les, faria que els diners guanyats amb aquestes activitats serviren per equilibrar les arques públiques), suavitzant les condicions del Pacte d’Estabilitat referent al nivell dels dèficits públics o proposant l’harmonització fiscal europea. També és cert que el dèficit públic espanyol (equivalent el 63’5 % de la riquesa que produïm en un any, el PIB) no sols és moderat (en relació a una mitjana dels països rics europeus d’un 75 %), sinó que s’ha disparat per les ajudes als bancs i que és precisament el deute exterior dels bancs i les caixes d’estalvi un dels elements claus de la debilitat de la nostra economia.

Per últim, és un fet incontestable que les mesures de disminució de les despeses admeten alternatives a la congelació de les pensions, la baixada de sou dels funcionaris i el retall de drets als dependents. Podem (seria obligat) racionalitzar la despesa pública i acabar amb el balafiament, retirar les tropes d’Afganistan i el Líban (700 milions) o retallar les assignacions a l’Església o a la Casa Reial (una disminució del 15 % dels seus quasi 9 milions d’assignació equivaldria a 10 vegades el que s’aconseguirà amb el retall que s’aplicarà el propi govern). Algú sap que Espanya invertirà 18.000 milions en els projectes de tanc i caça europeus? Però encara és més cert que per quadrar ingressos i despeses, també podem optar per incrementar els primers. Sols actuant contra el frau fiscal (que suposa segons els tècnics d’Hisenda un 23 % del PIB) s’aconseguirien 10.000 milions en tres anys fent-lo baixar al 14 %. Si recuperem l’impost del patrimoni que paguen les grans fortunes aconseguiríem 2.200 milions (200 més que el que suposarà la congelació de les pensions). Es pot incrementar el tipus que s’aplica a les rendes més altes a l’IRPF, del 43 % al 50 %, per exemple (i ens trobaríem lluny del seu màxim que era del 55 % quan es va establir). I podríem continuar.

Però clar, això seria fer política d’esquerres i governar en favor dels més dèbils de la societat. El PSOE assumeix (perquè?) el terrible cost de fer una política de dretes i suportar l’atac desvergonyit i demagògic de la dreta política que critica unes mesures que comparteix en el fons i a les que no aporta alternatives (perquè?).

PSOE, PP i Bloc han de saber que hi ha altres formes, altres camins, que hi ha alternatives. I que els qui les defensem no estem sols. Cada dia ho estem menys. Ja no sols els sindicats han dit que ja n’hi ha prou. La població comença de despertar del somni i comença a exigir canvis.

El diputat autonòmic d’EUPV, Lluís Torró, ha afirmat que aquesta fusió significa “que totes les decisions es prendran fora. Es perd la territorialitat i és previsible que aquesta fusió vinga seguida d’una privatització. La fusió de Bancaixa amb Caja Madrid i l’anterior de la CAM deixen el sector financer valencià definitivament mort”.

El parlamentari d’esquerres ha remarcat que la “suposada valenciania de Camps, eixa de la que es vanaglòria contínuament, ara no s’ha vist per cap racó. La defensa que fa habitualment dels interessos valencians no és més que una boutade. Camps sols fa que penjar-se medalles, però quan toca defensar els nostres interessos no està mai al lloc que li toca. I com a prova les fusions de les dues caixes valencianes”, arremet.

Esquerra Unida aposta per un model de caixa d’estalvi “públic, una banca pública territorialitzada i que els criteris que la dirigisquen siguen el de servei a la ciutadania i a l’estructura productiva del territori. Aquestos criteris haurien d’estar per damunt de qualsevol altra consideració”.

Torró afegeix: “és evident que el que està proposant-se des dels diferents governs és la prima dels interessos financers per damunt dels de la població. En els casos de Bancaixa i la CAM, el govern de la Generalitat té una responsabilitat gravíssima i no hauria haver-se inhibit d’ella”.

El parlamentari d'esquerres recorda que en setembre de 2009 hauríen d'haver-se aprovat ambdós documents, després del període de tres anus que la pròpia Conselleria va imposar en setembre de 2006 per a tramitar-los i aprovar-los. No obstant, el conseller no diu res al respecte, ni tan sols indica possibles dates per a aquesta aprovació i es limita a constatar que la Serra d'Escalona és Lloc d'Interés Comunitari (LIC) i Zona d'Especial Protecció per a les AUs (ZEPA), obviant que la figura de protecció del medi natural més efectiva per a garantir la protecció dels valors naturals, culturals i paisatgístics de la Serra d'Escalona i la Devesa de Campoamor és la de Parc Natural”.

Per a Esquerra Unida aquest silenci de Cotino "ens confirma les sospites que poden existir interessos  urbanístics darrere de l'inexplicable retràs en protegir la Serra d'Escalona com a Parc Natural i en aprovar el seu PORN, uns interessos que planegen sobre aquest espai natural en els tres termes municipals que compten amb terrenys a la Serra: Orihuela, San Miguel de Salinas i Pilar de la Horadada", subratlla Torró.

El grup d'EUPV ha anunciat que presentarà una nova pregunta a les Corts, en aquest cas oral, per a que el conseller comparega i oferisca explicacions "sobre l'escandalós retràs en aprovar el Parc i el seu PORN. Des d'EU exigim que se'ls done llum verda a tots dos en la màxima brevetat acceptant les al·legacions presentades pels col·lectius conservacionistes i que, en qualsevol cas, aquesta aprovació es produesca durant el que resta de legislatura".

“Des d’EUPV en les Corts, hem presentat aquest comunicat perquè creem que el nostre lloc està al costat dels treballadors públics, en el carrer i contra els retalls dels seus salaris, així contra tot el pla d’ajustament del Govern de Zapatero”. Altres federacions d’Izquierda Unida han presentat també escrits semblants.

Esquerra Unida participarà durant tota la jornada en les mobilitzacions de demà i estarà present també en les manifestacions per la vesprada en Castelló, València i Alacant, on assistiran la coordinadora d’EUPV, els diputats autonòmics i així com els càrrecs públics i militants de l’organització.

L'atac que va patir la "flotilla" d'ajuda humanitària a Gaza per part de l'armada israeliana ha estat objecte d'una condemna quasi unànime. Fins i tot, els USA, en boca del seu president presumptament progressista, s'ha vist forçat a "indicar" a Israel que aquesta acció va en detriment de la seua pròpia seguretat. El rebuig que han provocat els morts i els ferits del Mavi Marmara als mitjans de comunicació occidentals prové, sobretot, del fet que en aquesta ocasió les víctimes no han estat palestines sinó ciutadans europeus i turcs. Entre els activistes que hi van estar presents n'hi ha de molt destacats (i admirats) com el compromès escriptor suec Henning Mankell.

Malgrat això encara hem de llegir i escoltar algunes veus que, seguint l'estel de la posició irreductible dels USA en el seu recolzament a Israel, pretenen justificar o, almenys, comprendre l'actitud de l'estat hebreu com una reacció de defensa front al terrorisme palestí. L'argument ve a ser, més o menys, el següent: "d'acord, Israel es bota la legalitat internacional permanentment (atacs, assentaments, murs,...), però ho fa perquè s'ha de defensar de la violència palestina; potser siga rebutjable però és comprensible". Aquests raonaments no se sostenen amb una aproximació mínimament objectiva a la realitat: confonen defensors amb atacants i viceversa.

La colonització jueva de Palestina va començar a finals del segle XIX (el 1918 hi habitaven 700.000 àrabs i 60.000 jueus) i es va accelerar després de la Iª Guerra Mundial. Gran Bretanya, la potència colonial de la zona, va impulsar aquesta colonització iniciada pel moviment sionista. Els britànics mataven dos ocells d'un sol tret: aconseguien una vàlvula d'eixida al "problema" jueu a Europa (brutalment agreujat amb l'ignominiosa persecució nazi a principis dels anys 30) i asseguraven una colònia a una àrea vital des del punt de vista geoestratègic. Així, en vespres de la IIª Guerra Mundial, i després de la primera insurrecció palestina contra la dominació britànica (1936-39), hi havia 1.070.000 àrabs i 460.000 jueus.

El 1947, després de la IIª Guerra Mundial van ser els jueus els qui es van alçar contra els britànics, els quals, finalment, van deixar la zona sota el control formal de les Nacions Unides i el control efectiu dels USA. Des d'aquest moment es va posar en marxa la Nakba i en una guerra oberta, entre 1947 i 1949 es va expulsar del país més de la meitat de la població àrab, unes 700.000 persones. Si a començaments de 1947 els jueus posseïen el 7 % de la terra, tres anys més tard aquesta proporció s'havia elevat fins el 92 % i sols hi van romandre 160.000 àrabs. El botí incloïa també edificis i una quantitat enorme de béns mobles.

Des d'aleshores, l'estat israelià ha esdevingut el gendarme de l'imperialisme nord-americà a l'àrea geoestratègica més important del món. Des de Palestina es vigilen a curta distància les majors reserves de petroli existents. Amb una despesa militar que ha oscil·lat històricament entre el 25 i el 40 % (la major del món), Israel no pot sobreviure sense l'ajuda exterior que prové (de fonts públiques i privades) dels USA. Tot això li atorga patent de cors per actuar sense restriccions sense obeir cap ni una de la multitud de resolucions de les Nacions Unides contra la seua política i les seues accions.

En aquestes condicions, comparar les accions terroristes palestines de llançament de coets "casolans" i d'atemptats suïcides, amb el terror organitzat de l'estat més militaritzat del món sembla un acudit de mal gust. Des del refús més absolut a la violència terrorista com a mitjà per obtindre fins polítics (o de qualsevol altra classe), resulten absolutament asimètriques i incomparables les accions d'un i altre bàndol. El terrorisme polític palestí té uns orígens ben clars i sols podrà ser eradicat amb una solució justa i equitativa del conflicte. Per començar, acabant amb un bloqueig criminal que afecta a una població de prop de 1.500.000 persones tancades, literalment, en un espai de 360 km2 entre un mur i el mar. Una zona on Israel restringeix l'accés d'aliments, medicaments i combustibles. Una zona on a la pobresa més extrema i a les restriccions, l'exèrcit israelià afegeix vexacions quotidianes exercides amb una violència demesurada i repugnant.

Torró recorda que en els primers brots a Alcoi es confirmà que la bactèria estava present en torres de refrigeració de la indústria alcoiana, i especialment de la tèxtil. “Les torres es desmuntaren i donà resultat, tanmateix, la bactèria ha tornat a reaparèixer una i altra vegada durant els últims 11 anys, i recentment en les màquines d’asfaltatge. Hi ha una excessiva recurrència de la bactèria i malgrat que s’ha actuat en els vehicles transmissors d’aquesta i que la intensitat de la seua presència ha anat disminuint, segueix present i segueix sense estudiar-se les causes que fan que aparega cada any a Alcoi”.

El diputat d’esquerres afirma que existeix “clarament una causa subjacent que no s’estudia. No hi ha prou en assegurar que la bactèria està en l’ambient. Volem saber per què està en l’ambient alcoià i no en el d’altre lloc”.

Torró lamenta que la Conselleria de Sanitat “no ens faça cas des de fa temps a aquesta petició. Tornarem a exigir-li al conseller que prenga mesures i que demane un estudi complet de la causa subjacent que explique la recurrència dels brots de legionel•la a la població d’Alcoi”.

Morcillo ha donat a conèixer a Esquerra Unida els reptes actuals de la Universitat de València, com són la implantació dels nous plans d’estudi des del punt de vista de la docència i de la investigació, la transferència de la tecnologia i el coneixement dels sectors productius, així com la intenció de la Universitat de València de ser reconeguda com a campus d’excel•lència.

Per la seua banda, la coordinadora d’EUPV i diputada autonòmica ha mostrat el recolzament de la formació que encapçala a la defensa de la Universitat Pública, així com ha mostrat la seua preocupació pels problemes derivats del finançament “els quals afecten especialment a la implantació dels nous plans d’estudis”.

En un clima de cordialitat, Sanz ha mostrat la seua disposició al rector per seguir treballant en qualsevol qüestió que puga afectar a la Universitat, així com li ha transmès les diverses iniciatives parlamentàries que ja ha presentat Esquerra Unida en les Corts Valencianes al respecte de diferents qüestions relatives a la Universitat: com és el cas del finançament, la constitució de la mesa sectorial, etc.

El diputat d’EUPV ha criticat que Amparo Camarero, Secretària Autonòmica d’Universitats, haja anunciat aquest matí que el Consell no va a constituir la mesa i que haja instat a cadascuna de les universitats en solitari o de manera conjunta a fer-ho. “Hem de recordar-li a la senyora Camarero i al PP que hi ha qüestions que no corresponen a la negociació de les Universitats, sinó al govern valencià, com és el cas dels complements autonòmics”.

Esquerra Unida insisteix en les nombroses qüestions que haurien de tractar-se en aquesta mesa sectorial: “per exemple les retribucions dels treballadors de la universitat, els problemes en el finançament de la investigació, o la necessitat de negociar el sistema de complements dels professors, molt baixos respecte qualsevol altra autonomia. Ens preguntem què passarà, per exemple, amb els professors contractats no funcionaris. El que està fent el Consell és llevar-se responsabilitats que li pertoquen”.

Torró explica que el model de finançament “no està resolt i a més el Consell incompleix tots els compromisos i paga tard i mal a la universitat pública valenciana, la qual s’ha convertit en una de les que tenen pitjor finançament de tot l’Estat”.

Esquerra Unida afirma que són moltes les qüestions que haurien de tractar-se en aquesta mesa sectorial, i no amb el rector: “per exemple les retribucions dels treballadors de la universitat, els problemes en el finançament de la investigació, o la necessitat de negociar el sistema de complements dels professors, molt baixos respecte qualsevol altra autonomia”. El diputat d’esquerres afegeix que l’aplicació del pla Bolonia, “provoca a més que el professorat haja de fer un esforç extra per adaptar-se a aquest pla”.

Torró critica que el PP “practica una total desatenció de l’educació pública universitària i pel contrari queden clares les seues intencions d’afavorir a la universitat privada”.

Gràcies, senyora presidenta.

Jo ho lamente molt, però a mi també em toca parlar. (Remors) I no és que em faja molt feliç parlar d'aquestes coses, perquè a mi és que sempre em toca parlar d'estos temes, i amb aquesta ja en van crec que són set en el plenari, ¿eh?, set voltes, set a proposta del Partit Popular, ¿val?. I comence a sospitar ja que això de l'abreviatura eixa d'«Agua para Todos» amaga «Aguas para Todos y Todas los Diputados y Diputadas de las Cortes Valencianas», perquè sembla que ací no parlem d'altra cosa.

I, clar, tanta vegada fa que al final s'esgoten els arguments. Ja no sap u ací què té d'eixir a dir perquè sone una cosa una miqueta nova. Però, mire, hi ha novetats també inclús en el que vostés plantegen, i a mi m'ha sorprés una cosa: després de la intervenció del senyor David Serra, no, però en el text no parlen dels llauradors... ¡Xe!, ¿com pot ser això? (Remors) No, no, no, no en parlen, no en parlen, ja no parlen de l'agricultura i de tot el romanç aquest que estan sempre..., això.

¿I per què? Doncs, jo crec que està ben clar, perquè el que està redactant ja sap que l'aigua que estan defensant del Xúquer no és per als llauradors, és aigua de boca el que volen donar del Xúquer al Vinalopó, i per això ja comencen, això, a tractar d'amagar-ho. Els problemes del camp valencià, la veritat és que els tenen sense molta cura. I és que no aprenen de l'experiència, ni la del Tajo-Segura ni tampoc la de la crisi.

I, a més, tenen una obssessió malaltissa amb el tema del transvasament de l'Ebre. Fins i tot han arribat a dur un tècnic australià ací, a la comissió del canvi climàtic, a justificar, amb una marca d'arguments alarmant, el tema aquest.

Mire, vaig a repetir molt breument quatre dels arguments, dels molts arguments, que hi ha en contra del transvasament: els costos ambientals inassumibles per a la conca cedent, especialment per al delta, però també per on van a passar les obres; el tema del proveïment inestable, aprenguen del Tajo-Segura, els problemes que genera; els costos econòmics que només són assumibles amb subvencions camuflades, cosa que no permet la directiva marc de l'aigua, que, a més, no contemplen ni l'anàlisi econòmica ni els costos d'oportunitat; les enormes despeses d'energia, que li ho va dir, l'aigua no cau cavallera, ¿eh?, cal pujar-la i baixar-la moltes voltes.

I vostés ací vénen a parlar de solucions i de compromisos polítics, ¿però sobre quins criteris?, ¿sobre quines aproximacions? Ací caldria parlar de qüestions..., de la realitat i de qüestions científiques, i no coses del sentit comú que vosté ve a dir-nos ací, que jo no sé exactament això que és. Caldria entrar en conceptes. Vull dir, això dels excedents, això de l'aigua que sobra i la que falta..., vull dir, això, ¿què s'entén per excedent?, ¿què entén vosté per excedent?, ¿i això com es calcula?

¡Això són afirmacions acientífiques!, dignes de barra de bar, ¿eh?, dignes de barra de bar, ni tan sols de trona parlamentària, i mire que ací el rigor documental i intel·lectual sol estar prou absent,. Això de l'aigua que es perd al mar i tot això... ¿Vosté sap què és el cicle hidrològic? ¿Té alguna idea de què suposa això i de com es regulen eixes coses? Quan aprenguen d'això, parlen, perquè ací estan defensant una política, vosté mateixa ho deia, antiga. Vull dir, vindre ací a defensar projectes ¡de 1937!... I després a nosaltres ens qualifiquen de no sé què... (Veus) Vull dir, ¡de 1937! Això és impresentable, senyor Serra, ¡impresentable!, vindre ací a defendre polítiques que estan absolutament caduques, que són ineficients i que són insolidàries. I, a més, plantegen una..., en les seues propostes hi ha una absència absoluta de la consideració de la qualitat del recurs, que és la base de la directiva marc de l'aigua.

Ací, el que volien vostés plantejar, i és el que d'alguna manera segueixen insistint, és canviar l'aigua bruta, prepotable de l'Ebre, per aigua bona del Xúquer, que, clar, com el transvasament que s'ha previst ara no va a permetre-la, per això vostés estan ací tan alarmats i tan..., i defensen tantes voltes el transvasament o el traçat original.

I no, no es creguen que som tan ingenus que creiem que estan equivocats. Ja sabem que no és que no és que estiguen equivocats, la seua posició no és innocent. Potser s'arriben a autoconvéncer de les coses que diuen ací, però en realitat amaguen dos interessos poc confessables, o directament inconfessables. Un, el de partit, el victimisme i l'electoralisme, quan no la cortina de fum per a desviar l'atenció sobre altres temes que sí que estan preocupant-los, com són els que han eixit hui de la imputació i dels delictes que estan acusant-los, que són molt greus., Jo estaria molt preocupat, no estaria eixint ací a dir coses si m'acusaren d'eixes coses, ¿val?

I, segon, els interessos privats, els que estan lligats als desenvolupaments urbanístics i als usos de l'aigua. Regants que amb una mà estan demanant aigua subvencionada i amb l'altra venen drets a companyies industrials. Eixos són els interessos que vostés defenen. I els lligats a les grans empreses adjudicatàries d'obres públiques, que estan estretament vinculades al capital financer, el que ens ha abocat a la crisi, i amb el concurs de les seues polítiques. Uns i altres aconsegueixen beneficis extraordinaris que paguen indirectament la immensa majoria de la població a compte de decisions polítiques.

I després algú s'estranyarà que ací regne la corrupció, ¿veritat que sí?

Torró compara al Consell “amb una espècie de Ícar obstinat, que per moltes alertes que rep des de tots els flancs, no n’escolta cap. Encabotat en el model de la rajola, en desactivar els PAI i megaprojectes urbanístics, viatja cap a un objectiu erroni que no aportarà cap solució a la crisi, perquè ell mateix és una de les causants d’aquesta”, descriu.

Esquerra Unida considera que mesures com l’eliminació del tràmit del concert previ o la supressió de l’obligació que els PAI es publiquen al DOCV “van encaminades a agilitzar la consecució dels plans urbanístics, abans que aquestos es puguen veure’s perjudicats per la decisió del Tribunal de Justícia Europeu respecte la Llei Urbanística Valenciana. Resulta per tant, una estratègia del Consell oportunista i absolutament rebutjable. És més, el Consell hauria de no moure un sol dit fins el pronunciament europeu”, assenyala Torró.

El diputat d’esquerres manifesta que el Consell “actua al marge no sols de les directrius europees, a les quals no fa cas, també ho fa al marge del sentit comú. Insistir en el model urbanístic especulatiu és insistir en equivocar-se i ens preguntem si l’aprovació d’aquestes mesures té alguna cosa a veure amb el fet que Cotino siga el conseller, quan tot el món sap els interessos de la seua família”.

Torró conclou: “una modificació d’aquesta envergadura, a més, altera el tràmit parlamentari, tanca el debat perquè al PP li interessa i li’l furta a la ciutadania. És una mesura totalment antidemocràtica”.

“Cal que mostrem públicament les reivindicacions i preocupacions que tenim pel futur d’aquest riu. Tant el Govern central com l’autonòmic no han estat mai a l’altura de les circumstàncies i esperem que escolten demà el crit dels manifestants”, reclama Torró.

Esquerra Unida s’ha sumat, una vegada més al treball de Xúquer Viu i a les seues reivindicacions, “entre aquestes, a la necessitat que l’aigua transferida del Xúquer al Vinalopó no es destine en cap cas a aigua de boca per a fomentar l’especulació urbanística i es respecten els acords per a que s’utilitze per a ús agrícola”.

La manifestació de demà exigirà també, entre d’altres qüestions, la recuperació dels aqüífers sobreexplotats, entre ells el de la Manxa Oriental, així com el compliment del pla de recuperació del Xúquer. Torró assenyala: “des d’EUPV defensem el camp valencià i el regadiu tradicional, així com exigim l’abastiment hídric dels pobles de la Ribera amb aigua de la millor qualitat. Això significa que les propostes de Xúquer Viu han de ser la bandera a seguir, des de la millora de la qualitat d’aigües de la conca del Xúquer, fins l’elaboració d’un nou pla de conca”.

Torró subratlla a més que la fusió s’ha produït en unes condicions d’inferioritat per a la CAM, “i aquesta ha quedat en una posició de subordinació respecte les altres tres. La fusió no ha respectat la relació proporcionada ni en actius ni en depòsits i cal recordar que la CAM té més del 40% en ambdós”.

Des d’Esquerra Unida recriminen també que la fusió s’haja produït fora del territori, “en tot cas, de donar-se una unió entre caixes, aquesta hauria de ser intraterritorial, de caràcter públic i que per descomptat respecte els llocs de treball. Les caixes han d’estar sotmeses a un control públic i democràtic adequat, posant el sistema financer al servei dels ciutadans i les empreses”, explica.

Torró ha conclòs que en temps de crisi, com els que estem vivint, “és necessari una estabilitat en el sistema financer i per aconseguir-la, hauria d’assegurar-se una banca pública”. Des d’Esquerra Unida consideren que les bases d’aquest sector financer públic han de ser les caixes d’estalvi.

No cal insistir massa que la crisi econòmica actual està assolint unes dimensions extraordinàries i, el que és més greu encara, no sembla que se li puga trobar una eixida a curt termini. L’esclat del capitalisme financer ha ensorrat l’edifici neoliberal i condemna a l’atur a legions de treballadors i petits empresaris. A més, sembla que ja hom haja donat per tancat el “parèntesi” al que van sotmetre el mercat. Un parèntesi que ha durat just el necessari per a que els estats s’hagen endeutat tot el que haja calgut per a tapar les enormes pèrdues que havien provocat les prestidigitacions i trucs financers. I, un cop socialitzades les pèrdues, ha arribat de nou l’hora de tornar a privatitzar els beneficis. I és clar no seran ells, els qui s’havien beneficiat del creixement i els qui han provocat la crisi, qui hagen de pagar el compte. Les solucions que ens volen aplicar són més velles que el propi capitalisme: rebaixar els salaris (per tractar de recuperar una competitivitat internacional dissolta dins l’euro), retallar despeses i prestacions socials (per retallar el dèficit) i incrementar els impostos indirectes (els que paguem tots per igual).

Si a aquesta problemàtica afegim l’imminent col•lapse ambiental al que ens aboca un mode de producció basat en la privatització dels recursos naturals (que semblen ser considerats com inexhauribles), el futur és presenta ben negre. A hores d’ara, a més de la incertesa dels terminis (que semblen, però, accelerar-se vertiginosament), l’únic dubte és qui acabarà abans amb la civilització actual: l’escalfament global i el canvi climàtic que comporta o l’exhauriment de les actuals fonts no renovables d’energia. Potser el repte siga evitar que la catàstrofe que ens ve damunt no s’enduga amb ella la pròpia humanitat.

A l’estat espanyol, en general, i al País Valencià, en concret, hem estat campions en l’aplicació del model de financiarització econòmica, creixement basat en la bombolla immobiliària, contrareforma fiscal i construcció d’infraestructures que generen un model insostenible basat en el malbaratament de recursos i energia. La pèrdua de qualitat de vida de la població és incontestable. La població ha acceptat un dubtós i efímer benestar basat en la disposició de béns a compte d’uns ingressos futurs que, com s’ha comprovat dramàticament, no estaven gens assegurats. A canvi s’ha precaritzat el treball, han baixat els salaris reals, s’han reduït i s’han deteriorat els serveis públics, progressivament privatitzats. L’accés del PSOE al govern de Madrid, si bé és cert que ha suposat un avanç moderat en matèria de drets i llibertats, d’una banda, i s’han generat expectatives reals d’una expansió de l’estat del benestar (amb la llei de dependència), no sols no ha capgirat aquestes tendències sinó que, en aspectes centrals, les ha mantingut. La reacció del govern de Zapatero davant la crisi ha accentuat el tarannà neoliberal i desenrotllista de la seua política.

La crisi institucional que ha provocat el cas Gürtel al País Valencià i, molt especialment, l’agressió antisocial protagonitzada pel govern de Zapatero obre la porta a un nou cicle de mobilitzacions. Treballadors, jubilats, dependents, autònoms i xicotets empresaris ja no sols han d’eixir al carrer per a reclamar solucions a la gravíssima crisi econòmica sinó que han de defensar els seus drets davant els especuladors internacionals, la banca, la gran patronal i els seus grans valedors polítics: el govern del PSOE, el PP i la dreta nacionalista catalana.

Si encara no fa tres anys, moltíssima gent es mostrava escèptica davant les advertències que alguns fèiem sobre la insostenibilitat i els defectes del model i la seua inevitable fallida, ara la realitat ens dóna malauradament la raó. Ha arribat de nou l’hora de la mobilització i les alternatives. Unes que han de complir una doble condició: la millora a curt termini de les condicions de vida i de treball de les persones, d’una banda, i, d’una altra, la construcció a mitjà i llarg termini d’un sistema polític, social i ambiental que substituesca al que ara patim: el capitalisme injust i balafiador.

Torró insta a la consellera a ocupar-se d’aquesta situació. “El patrimoni valencià requereix d’una actuació urgent en aquest cas i en molts altres. La desídia d’aquest govern en la inversió de patrimoni és més que evident. Els tècnics ja fa mesos que portaven alertant sobre l’estat calamitós d’aquesta muralla xativina”.

Esquerra Unida reclama a la conselleria que atenga les consideracions dels experts, “així com també que inste a l’Ajuntament de Xàtiva a actuar al respecte per protegir el seu patrimoni, més quan els tècnics han destacat el valor i interès d’aquest tram de muralla”.

Diversos col•lectius agraris estimen que la pèrdua de la collita estarà entre un 20% i un 40% de la producció d’aquest any, però que també afectarà a la collita de l’any que ve. A banda de les pèrdues de producció i de les minves econòmiques per part dels llauradors, també es veurà afectada la mà d’obra que cada any es necessita per a les diferents tasques del raïm, tal i com l’embossat, la recol•lecció i el treball dels magatzems.

Torró anuncia que reclamarà explicacions a la Conselleria sobre quines ajudes i mesures pensa posar en marxa per a minimitzar l’impacte negatiu d’aquestes pèrdues sobre els agricultors i el treball. “Calen mesures extraordinàries per als municipis afectats i que la Conselleria pose en marxa plans d’ocupació en època estival amb l’objectiu de contrarestar la pèrdua de llocs de treball que es produiran en el sector”, assenyala.

Torró recorda que la consellera de Cultura va anunciar “amb pólvora de rei l’augment d’ajuntaments en el Circuit Teatral, però aquestes xifres estan manipulades. Miró primer retardà la reunió de la comissió tècnica de baremació per resoldre les propostes de programació dels ajuntaments, i ara és incapaç d’anunciar els seus resultats. Ens preguntem quina cosa ha d’amagar: possiblement que els comptes no li isquen”.

Esquerra Unida ja alertà que si no està resolt el procediment “no hi ha xifres que valguen. Si hi ha 75 municipis sol•licitants, de ser acceptats tots, suposa un total d’1’5 milions d’euros. Però resulta que l’ordre dota aquesta subvenció total amb una partida de 800.000 euros. Miró ha d’explicar com pensa fer-ho”.

Esquerra Unida va criticar durament el passat cap de setmana l'acte de col·locació de la primera pedra del museu "en el que es va fer patent de nou la comunió del PP amb la jerarquia eclesiàstica de l'Esglèsia Catòlica i la manera tan descarada que té de gastar els dienrs de les arques públiques per a finalitats com aquesta", inicideix el diputat.

Torró recorda que el cost de 5'6 milions d'euros públics en aquest museu "resulta excesiu en una època de crisi com la que vivim ara. La consellera de Cultura haurà de donar explicacions d'on va a eixir tot aquest diner, i si realment s'inclou al famòs Pla Confiança anunciat, perquè ens sembla que una obra com aquesa no compleix cap ni un dels requisits que s'hi exigeixen", senyala.

Torró ha criticat que el Consell “continue mirant cap a altre costat, més preocupat pels seus problemes derivats de la trama Gürtel i el setge al president Francisco Camps que per les conseqüències desastroses que està tenint la crisi en els treballadors i treballadores del País Valencià. Ja és hora que el PP valencià assumisca la seua part de responsabilitat en la gravíssima situació que afecta l’economia valenciana”.

El diputat autonòmic d’EUPV acusa al conseller Camps “d’estar donant l’esquena a tots els aturats i aturades. La seua gestió és absolutament ineficaç i el model econòmic del què es vanaglòria segueix generant greus diferències socials, basant-se en la reproducció del que ja hem tingut fins ara, el qual ha provocat precisament la crisi, així com deixant a un segon lloc l’atenció a les xifres de l’atur que no paren de créixer mes rere mes”, manifesta.

Esquerra Unida ha exigit en nombroses ocasions un pla de xoc contra l’atur, “així com un canvi de model que supose la priorització de la inversió productiva sobre l’especulativa, perquè és aquesta primera la que crea llocs de treball”.

Torró ha anunciat, a més, que Esquerra Unida tornarà a presentar la sol•licitud de les mateixes compareixences. “Resulta incomprensible que no pugam saber el que demanem sense altra justificació que la denegació”.

El parlamentari d’esquerres afirma que l’oposició a que aquestes compareixences es tramiten “és, si cap, més greu quan dia rere dia estem coneixent a través dels mitjans de comunicació les suposades nombroses irregularitats que s’han produït per a beneficiar a les empreses vinculades a la trama Gürtel. Davant açò, el govern valencià el que hauria de fer és obrir portes i finestres i mostrar amb llums i taquígrafs tota la informació que des de l’oposició li venim reclamant des de fa mesos”, ha assenyalat.

Torró ha afirmat que els règims hídrics de la conca del Xúquer “no són els mateixos que fa quasi una dècada i és necessari arribar a 2015 amb un bon estat de les aigües”.

Davant aquest fet, Esquerra Unida, ha sol•licitat que es pose en marxa el nou Pla de Conca per poder avaluar les demandes que es poden satisfer dins de l’estricte compliment de la Directiva Marc de l’Aigua. “S’ha de prioritzar els criteris de sostenibilitat ambiental i de rendibilitat social”, afegeix Torró.

Esquerra Unida també insisteix en l’acabament de les obres de modernització del regadiu tradicional, “l’endarreriment de les quals és responsabilitat, sobretot de la Generalitat Valenciana”, ha criticat el parlamentari d’esquerres.

Torró ha assenyalat que la promesa d’Aguirre en Madrid “ha de ser seguida per la resta de governants autonòmics del PP que fins ara han defugit la responsabilitat d’aplicar la llei de Memòria Històrica en els seus territoris, com ha estat el cas del PP de València”, critica.

Esquerra Unida ha sol•licitat en multitud d’ocasions al Consell que desenvolupe la Llei de Memòria Història en l’àmbit autonòmic, “hem trobat sempre entrebancs a les nostres peticions, se’ns han rebutjat interpel•lacions en les Corts Valencianes, i hem trobat una actitud de silenci i de boicot de la llei. Esperem que amb el pronunciament d’Aguirre, Camps ara no es tire enrere”.

Precisament EUPV presentà fa sols uns dies una pregunta a la conselleria de Cultura per a que aquesta oferisca explicacions sobre la no participació del govern valencià en l’exhumació de la fosa comuna dels 8 de Benaixeve. “Són coses com aquesta les que deixen al PP valencià molt lluny de complir la llei, i per això li exigim que canvie l’actitud i que Camps i la resta del PP seguisca l’exemple de la seua homòleg a la Comunitat de Madrid, perquè aplicar diferents criteris en cadascuna de les autonomies en les què governen, no és més que actuar de manera hipòcrita i arbitrària”.

Torró ha criticat durament que Camps haja tornat a assistir a l’hemicicle hui “per a no oferir respostes sobre la implicació d’aquest govern en la trama Gürtel, i per a, de nou, recórrer al i tu més. Camps es burla de les Corts, de la transparència i de la democràcia i com a recompensa rep els aplaudiments del seus fans incondicionals”.

Esquerra Unida considera que el president del Consell “ha perdut el contacte amb la realitat i ja desgoverna aquest país lluny dels problemes greus que li afecten”, assenyala el diputat.

Esquerra Unida s’ha sumat a la celebració d’aquesta efemèride i a les mobilitzacions que estan desenvolupant-se al llarg de la jornada de hui.

Esquerra Unida sol•licità la compareixença del conseller de Sanitat, Manuel Cervera, en les Corts Valencianes el passat mes de març. “Ara vegem que s’utilitza qualsevol excusa absurda per a seguir no donant la cara. No entenem on es troba l’ofensa en la nostra sol•licitud. Creem que el que fa el PP és defugir la seua responsabilitat una vegada més respecte les conseqüències que està provocant la gestió que està duent a terme en aquest centre”, critica Torró.

El grup parlamentari d’EUPV ha anunciat, tanmateix, que tornarà a presentar la petició de compareixença de Cervera “tantes vegades com ens demanen, perquè creem que la situació dels treballadors del centre i les continues irregularitats en la gestió –comiats, sous elevadíssims, plagis d’articles científics, tancament de laboratoris, etc.- mereixen una resposta del conseller davant les Corts de manera immediata”.

El parlamentari d’esquerres afirma que el que està ocorrent al centre Príncep Felip “és el fruit d’una política de despesa que destina molts pocs diners a investigació científica i els pocs que deriva es distribueixen de forma opaca, sense control i allunyant-se dels objectius que haurien de tenir”, conclou.

L’informe del CVC a més, segons Esquerra Unida, “fa seu l’argumentari falaç del lobby d’interessos nuclear, proposant com alternativa aquesta energia al canvi climàtic, admetent, tot i així, els riscos d’emmagatzemar els residus nuclears. Són argumentacions basades en l’optimisme científic de que la ciència donarà solucions en un futur a problemes que ara no en tenen”, assenyala Torró.

El diputat autonòmic d’EUPV recorda que tot el moviment ecologista nega la necessitat de l’energia nuclear per a frenar el canvi climàtic, “especialment a Espanya, on som excedentaris en generació d’energia i és possible suplir l’actual aportament de les centrals amb energies renovables i realment nétes”.